El segle XIX, a escala local, ve marcat per la guerra del Francés, la dissolució dels senyorius, i com a conseqüències immediates, l’alliberament de la vall del jou senyorial, l’exclaustració i venda del convent de Benitaia, la incorporació de Benissili a l’Ajuntament constitucional de la Vall de Gallinera i l’epidèmia de còlera de 1885. A causa de la falta d’estudis sobre la història local, només podem intuir per informacions indirectes com va evolucionar la vida de la gent de la vall.
Respecte de la guerra del Francés (1808-1814), encara que devia afectar seriosament la gent de les nostres terres, no podem aportar dades de moment, així que esperem que futures recerques ens aporten llum sobre aquest període.
No sabem quants membres tenia el convent, però alguns continuaren exercint de vicaris en la zona. El convent, amb una extensió d’unes 2 hectàrees, fou venut a Manuel Franco, que pagà un preu de 51.581 reals. Tampoc no sabem el detall de la incorporació de Benissili a l’Ajuntament de la Vall de Gallinera, només que va ser en 1838.
En canvi, sí que coneixem les conseqüències de l’epidèmia del còlera que va afectar la vall en 1885: van morir 112 persones de 1.969 habitants censats. Aquests 1.969 habitants es distribuïen en els huit pobles que coneixem hui en dia: Benirrama (366 h.), Benialí (446 h.), Benissivà (192 h.), Benitaia (166 h.), la Carroja (183 h.), Alpatró (387 h.), Llombai (63 h.) i Benissili (106 h.); la Solana i l’Alcúdia havien desaparegut. En l’obra sobre l’epidèmia que ha publicat Emilio Aragó Mengual, val la pena mencionar la distribució de les cases de l’època, que als més majors no sorprendrà tant com als joves.
Les cases, pel que sabem, segons l’estructura i algunes descripcions recollides, devien ser menudes, habitualment de dues plantes ―les dels més rics en tenien tres, amb la pallissa a la part més alta―, amb una estructura de pedra calcària de les muntanyes dels voltants, lligada amb una argamassa feta de calç i arena, sense lluir a l’exterior. Com que les cases solien ser estretes, es distribuïen linealment cap a l’interior en espais anomenats navades d’uns quatre metres de llargària.
Les cases de la gent més humil estaven, generalment, mal ventilades i el sòl, a la planta baixa, era de terra piconada que es regava diàriament per tal de mantindre-la ferma; els xiquets més menuts jugaven per damunt o caminaven a gatameus i es duien després els dits a la boca, amb la qual cosa el sòl de la casa es convertia en un focus de contaminació ideal.
La planta baixa era on es desenvolupaven les activitats quotidianes de la família i estava distribuïda de la manera següent: la primera navada consistia en una entrada amb prou espai perquè passara el matxo i el carro i comunicava amb la segona navada, només separada per un arc; l’estança principal era on es cuinava, es menjava i es feia vida social a l’hivern, al voltant de la llar. En aquesta estança es trobava la llar, el lloc de cuinar i calfar-se quan feia fred; una tauleta i algunes cadires baixes de fusta i cordam; el canterer, on es dipositaven els cànters que contenien l’aigua que s’usava per a beure o fer l’última escurada dels plats o les cassoles; un armariet de paret que s’usava per a guardar la sal i altres condiments, i la vaixella de la família, ben prompte escassíssima. A l’altra banda de la navada estava l’escala que pujava al pis superior.
A la tercera navada solia haver-hi un taulell on es posaven els llibrells que s’usaven per a escurar i el trespeus amb el llavamans, i també era el lloc on estava l’escala que servia per a pujar a les cambres de dalt. Davall de la volta de l’escala es trobava el celler, una habitació xicoteta i fresca on es guardaven les gerres de l’oli en què s’havia fregit la verdura de temporada (salmorra, etc.). Ací es deixava la fruita i verdura d’ús diari, els cabassos amb l’herba que havien de consumir els animals del corral i, si hi havia prou lloc, algunes eines del camp.
Aquesta planta es completava amb el corral (la quarta nevada) i el ras; en el primer es trobava el pesebre, on se li posava el menjar a la cavalleria, la porquera, algun compartiment per a la cabra, que proporcionava llet per als més menuts, i la conillera; les gallines, i si n’hi havia algun titot, circulaven soltes entre el fem. El corral també era el lloc on es deixaven els aparells de la cavalleria i altres eines que s’utilitzaven per a treballar el camp (albarda, sària, forcat, aixades, ganxos, etc.) i on feien les seues necessitats tots els membres de la família. El ras era un pati descobert que proporcionava llum a les cambres posteriors i al corral, i servia per a guardar la llenya i les gerres de calç o d’arena que s’usaven per a lluir les parets interiors si calia.
En algunes cases, sobretot als afores del poble, el ras o corral comunicava, a través d’una porta menuda, amb un tros de bancal, o hi havia alguna figuera o una altra classe d’arbre fruiter i un xicotet hort on conreaven les verdures de temporada (cols, espinacs, bledes, cebes, alls, naps, etc.) que abastien la família i regaven amb aigua del pou.
A la segona planta es trobaven els dormitoris i la pallissa (a les cases amb tres plantes, aquesta es trobava en la més alta). En les cambres de la segona planta és on dormia la família: solien ser menudes i es passava a cadascuna a través de les altres perquè les cases solien ser estretes. No hi havia portes ―en alguns casos, una cortina feia de separació entre les habitacions―, així que la intimitat no estava gens garantida. Com que les famílies eren prou nombroses, els més menuts compartien llit, la qual cosa afavoria la transmissió de malalties. Els mobles eren ben escassos i, a banda del llit, només hi havia alguna cadira i un armariet de paret amb estants per a deixar les coses.
Totes les cases tenien pou a la planta baixa, generalment en una de les tres primeres estances. Habitualment era únic, algunes vegades es tractava de “mig pou”, compartit amb la casa del costat, bé perquè així es feia de comú acord entre veïns quan es construïen, bé per motiu de particions familiars d’una casa més gran que s’havia deixat en herència a dos fills i s’havia tapiat pel mig. L’aigua del pou no la usava la família per a consumir-la directament, sinó per a llavar-se, abeurar el bestiar, fer la primera escurada de cassoles i plats i refredar l’aigua, el vi, la verdura, la fruita o la carn.
La pallissa es trobava a la segona o, si n’hi havia, tercera planta, i consistia en un espai lliure, sense compartiments, destinat a l’emmagatzematge de les collites (peres d’hivern, melons, garrofes, dacsa, ordi, blat, olives, etc.) fins que es consumien, es duien a l’almàssera o, si es donava el cas, es venien. Com que era fonamental conservar les collites, quan arribaven i la pallissa estava plena, es guardaven part d’aquestes en les habitacions on dormien els habitants.
No hi havia bany i les necessitats fisiològiques es feien al corral, al costat del matxo o a la porquera, o entre les gallines: s’agafava una aixada menuda, es cavava un clot, on es feien les deposicions, i després es tornava a tapar. Més avant, tot aquest barrejat de fem animal i humà s’usava per a adobar l’horta.
Tampoc hi havia aigua corrent, ni tan sols fonts amb les mínimes garanties de potabilitat com ho entenem hui en dia. Les dones o les xiquetes anaven amb els cànters a poar a la font del poble, i aquesta aigua era la que usaven per a beure o cuinar, llavar-se les mans, escurar, refredar la botella de vi o la botija d’aigua. Per a llavar-se o abeurar el bestiar s’utilitzava la del pou de casa, que s’arreplegava de les aigües pluvials. La roba menuda es llavava a casa, però la més gran (llençols, cobertors, etc.) es duia al llavador del poble, normalment situat als afores, on la font proporcionava aigua tot l’any. Aquest hàbit s’ha de tindre en consideració en casos de malalties de transmissió fecal-oral, com el còlera, ja que si es llava la roba contaminada amb matèries fecals en un lloc compartit per altres usuaris, es facilita el contagi.
Com eren els pobles? Vist que el creixement d’aquests pobles era un poc erràtic ―fruit de l’herència morisca―, els carrers eren estrets i poc assolellats i als afores o dins del poble quedaven patis o corrals on es guardaven els ramats de cabres, ovelles o vaques, i on es cultivaven verdures que s’utilitzaven per al consum diari. Els carrers eren de terra i pedra i si n’hi havia voreres, eren canals del riu, de manera que quan plovia es formava un fang apegalós que es mesclava amb les deixalles i l’aigua bruta que la gent tirava enmig del carrer, o amb el fem que deixaven els animals quan anaven solts.
L’alimentació dels pobles de muntanya fins ben entrat el segle XX deriva de l’economia de subsistència i autoabastiment: es menja el que es produeix i, atés que la majoria de la gent voreja el límit de la pobresa, els excedents són escassos. Aquest és un altre factor important a tindre en compte perquè una dieta deficient debilita el sistema immunitari i afavoreix la predisposició a patir malalties. Bàsicament consistia en una dieta on predominaven els llegums i els productes d’horta i on les proteïnes (carn, ous, etc.) eren escasses perquè encara que també es consumien, solien utilitzar-se per a vendre-les o per a alimentar els més dèbils o malalts.
El desdejuni habitual de les cases consistia en un tassó de sopes de pa amb malta, endolcida amb mel, perquè totes les cases solien tindre algun buc d’albellatge (asbelatge, com es diu a la Marina). La malta es feia torrant ordi, que després es molia amb un molinet manual i es bollia amb aigua en una cafetera o perol. En algunes cases tenien una o diverses cabres que proporcionaven llet per a consum propi. A migdia solien menjar un dinar consistent, perquè, com anaven al camp, solien guardar el menjar de calent per a la nit, quan tornaven de la faena.
Quan els homes o les dones treballaven al camp i no podien tornar a dinar a casa ―perquè es treballava de sol a sol―, s’enduien darrere el recapte per al migdia. Consistia en un tros de pa ―de farina de dacsa quan la collita de blat havia sigut escassa― amb bacallà, melva, sardines salades o, aquells que tenien més possibilitats, un tros de cansalada o alguna botifarra; la carn i els ous eren quasi prohibitius. Això ho acompanyaven amb fesols bollits, penques, naps, etc., que triaven del perol que es preparaven per al dia, abans de posar l’arròs, adobat amb un raig d’oli; també solien dur un poc de salmorra.
Per tal d’enganyar la fam, entre aquestes menjades tan escasses i poc nutritives, solien dur darrere un grapat de figues seques o de bellotes, quan n’hi havia. A la nit, es reservava el menjar més nutritiu, que consistia en un plat de calent: arròs amb fesols i penques, potatge de llentilles, borreta de melva, paella amb bacallà i espinacs, etc.
