Des de principis del segle XX, la població de la Vall ha crescut d’una manera considerable, en 1910 arriba al seu màxim, 2.324 habitants; a partir d’aquesta xifra, la població no pararà de decréixer fins als nostres dies. Davant d’aquesta situació i la impossibilitat del territori de generar riquesa suficient per a tota la població, continua la tendència encetada a mitjan segle XIX d’emigrar a l’exterior. Sabem de migracions al voltant de 1917 a Amèrica, als Estats Units, Veneçuela, Cuba, i Argentina, entre d’altres. Aquesta emigració transoceànica, i el seu cost, implicava en molts casos la possibilitat de refer la vida en el nou país i no tornar mai més, o bé, romandre durant un període superior a dos o tres anys, com a mínim. En la zona de Nova York també hi haurà una colònia incipient de valencians que ajudarà els nouvinguts en la recerca de treball i oportunitats. 

Una altra via d’emigració més “familiar” i amb menys riscos és l’emigració al nord d’Àfrica, concretament a la colònia francesa d’Algèria. La presència d’una important colònia d’emigrats valencians atrets pel nivell de vida i la possibilitat d’aconseguir estalvis “ràpidament” ―atesa la diferència de sous respecte a Espanya―, farà que aquesta via es convertisca en una solució a curt termini (un any, dos, etc.).  La població valenciana usarà aquesta via en situació de crisi econòmica, la necessitat d’estalviar per a contraure matrimoni o simplement la necessitat d’equilibrar una economia familiar en davallada. La gent emigrava a un territori on ja hi havia altres valencians, fins i tot, veïns i parents de l’Orxa i altres localitats veïnes de la Vall. 

Els treballs eren diversos, però per a les dones el més assidu era el servei domèstic en les llars franceses, mentre que els homes podien trobar ocupacions en el port, l’agricultura i la construcció, entre d’altres. El progrés d’alguns emigrants els permetrà fins i tot obrir negocis propis en les principals àrees urbanes. 

De vegades emigrava un membre de la família com ara les dones a Alger, mentre els homes es quedaven al poble ocupant-se de la casa, els fills i les terres. En el cas de l’emigració americana, sembla que va tindre un component masculí, principalment; segurament la distància més llarga i la perillositat feia que foren els homes els que feien el trajecte. 

Aquesta emigració només es detindrà o canviarà de significació durant la Guerra Civil, després del conflicte, l’emigració continuarà esperonada per la situació política espanyola o la precarietat econòmica dels anys la postguerra civil, així com per les necessitats de reconstrucció en l’Europa de la postguerra mundial. Les principals destinacions de la postguerra civil foren França, Alemanya i, en menor mesura, Anglaterra i Suïssa. 

El gran drama del segle XX a la Vall fou la Guerra Civil, ja que va suposar un gran daltabaix per a tot el territori. Tot i que encara no existeixen prou estudis sobre el tema, s’han encetat vies de recerca en els darrers anys (Teresa Ballester, Vicent Gavarda, Francisco Moreno Sáez, Miguel Ors Montenegro); per a la nostra síntesi seguim a Teresa Ballester Artigues, que ha estudiat el tema en la seua tesi doctoral (1995) i n’ha publicat diversos articles. 

La repressió durant el període de guerra l’any 1936, es va produir en els primers mesos, entre agost i novembre, contra les persones considerades enemigues del govern de la República, marcada per una inusitada violència. La Marina Alta es va veure immersa en aquesta onada igual que la resta del territori. Tot i això, cal distingir dues classes de repressió: la incontrolada per part d’elements fora de la llei que assassinaren pels camins i carreteres; i la que va seguir la via legal de detencions de religiosos i persones destacades en les files dels partits de dreta, les quals foren empresonades i jutjades per un tribunal popular per ser considerades una “quinta columna” perillosa i col·laboradora amb els militars insurrectes.

A la Vall de Gallinera, els fets violents foren escassos i es produïren en el marc de la repressió incontrolada, s’utilitzava el sistema de les “passejades” amb el cotxe denominat la Pepa: les persones escollides eren conduïdes a un determinat lloc, i després apareixien els cadàvers d’aquestes en algun camí o carretera, o desapareixien. 

Cal tindre present que la violència extrema va fer acte de presència i es va manifestar en l’eliminació física ―l’assassinat― de tots els individus que representaven la dominació secular, tant en el poder econòmic com social, així com la d’aquells que tradicionalment s’havien alineat al seu costat. Sobretot en un moment que el colp d’estat del 18 de juliol no havia triomfat, però havia engegat una guerra, on el primer objectiu dels sublevats era l’eliminació dels adversaris polítics i la repressió en cada zona pretenia eliminar els elements quintacolumnistes. 

A la Vall de Gallinera van ser assassinats el 19 d’agost de 1936 el propietari Agustí Cebrià Camps ―“de derechas (…) habia sido alcalde”―, i Pascual Sapena Alemany ―”el labrador de derechas”. Als dos els trobaren a la serra de l’Ombria. Segons la documentació franquista: “los dos asesinatos son adjudicados a un grupo de milicianos rojos de los pueblos limítrofes que habian dado batidas por estos pueblos”. També a la Vall de Gallinera es van dur a terme dues detencions de veïns d’Oliva que van acabar en mort. El 20 d’agost de 1936, Joaquin Alemany Alemany, resident accidental a la Vall de Gallinera, va ser detingut per:

Un grupo de milicianos rojos de la Vall que lo hirieron gravemente deteniéndolo juntamente con sus dos hijos Joaquin y Francisco Alemany Navarro, todos fueron conducidos a Alicante, donde el primero murió en el hospital y los dos hijos fueron más tarde trasladados a una càrcel de Valencia donde fueron asesinados.

També fou assassinat el metge Jaime Sirera Català, sembla que per part d’una delació de la Dreta Regional Agrària (DRA), el 25 d’agost de 1936, en la partida del Llombo; foren considerats sospitosos de l’acte Fernando Sivera Senda i Tadeo Briones Moll. A més, fou assassinat José Gerardo Sendra Server, propietari de 52 anys, empleat de l’Ajuntament de Pego, el qual van trobar en la serra de l’Ombria, en el Corral del Morell, el 19 d’agost de 1936.  El 9 de setembre de 1936, Blas Navarro Sendra, veí d’Oliva, fou delatat i va córrer la mateixa sort, el conduïren a Oliva, “donde fue a las pocas horas barbaramente martirizado, hasta producirle la muerte”.

Cal tindre en compte, en tot moment, que la documentació utilitzada ha estat la de la causa general, per tant, el llenguatge i els fets estan tractats des del punt de vista de les autoritats franquistes, que foren les que ompliren els impresos d’aquesta documentació.

Un altre aspecte de la lluita contra els enemics de la Republica va ser a l’octubre de 1936 que…

…diferentes vecinos de esta localidad de conocida ideología derechista fueron obligados a entregar cantidades en metálico y de productos agrícolas de sus cosechas, especialmente de aceite, y algunos fueron despojados de las fincas de su propiedad, que fueron incautadas…

Aquests propietaris van ser Joaquin Alemany Alemany de Silvestre, Desamparados Domenech Alemany, José Domènech Alemany, Bernardino Feliu Tarrasó, Eduardo Mengual Sendra, Amparo Navarro Alemany, Maria Sastre Noguera i José Ferrandiz Seguí. 

Respecte a la repressió de la postguerra, hem d’assenyalar algunes consideracions generals (seguim Francisco Moreno Sáez), com ara que la documentació i la informació recollida correspon, exclusivament, a la de la causa general, per tant, són fonts franquistes i representen la seua visió ideològica. Les informacions que extreien era mitjançant la violència, les tortures i el maltractament en les presons improvisades i casernes de la Guàrdia Civil o de la Falange. Així, es feien nombroses “confessions” i acusacions que després, quan anaven davant dels jutges, els processats tractaven de desmuntar, quasi sempre sense èxit. Quan processaven una persona es designava un jutge instructor que, o bé el posava en llibertat, o engegava un procediment que el portaria davant d’un consell de guerra. Mentrestant, l’investigat podia ser posat en llibertat o romandre a la presó a l’espera que es concloguera el seu sumari. La incorporació de nous testimonis de particulars o institucions podien fer que l’imputat reingressara en presó. Quan es decretava la llibertat, aquells que estaven en edat militar havien de repetir el servei militar, aquesta vegada en l’exèrcit franquista. 

Quan finalitzava el procediment, la causa passava al Ple i se celebrava el consell de guerra. Configuraven el tribunal ―inclosos el fiscal i el defensor―, militars de graduació als quals no se’ls requeria cap formació jurídica, excepte al fiscal. Si més no, fins al 1940, el temps que tenia el defensor per tal d’estudiar la causa era irrisori ―no superava les vint-i-quatre hores― i moltes vegades la causa afectava diversos acusats. La documentació i les declaracions dels reus i testimonis s’havien d’analitzar en aquest escàs termini. Si l’acusat es mostrava conforme amb la pena demanada pel fiscal, aquesta era ferma i no assistia al consell de guerra. A partir de 1940, es van centralitzar els consells de guerra en la ciutat d’Alacant, així que per a assistir-hi, conduïen els presos al reformatori d’Alacant. 

Durant la vista oral, el ponent resumia el sumari de cada processat, i condensava les actuacions dutes a terme durant el procediment i les acusacions; el fiscal sol·licitava la pena que considerava adequada i el defensor es limitava, en general, a demanar clemència o, en tot cas, a sol·licitar la pena immediatament inferior a la que proposava el fiscal. L’estudi d’aquests processos, accessibles des de fa pocs anys, demostra la falta de rigor en la recerca dels fets i les contradiccions entre els testimonis: en realitat, la vista oral era un mer tràmit per a justificar el càstig i la revenja contra els defensors de la República. 

Els consells de guerra implantaren la justícia al revés: és a dir, els militars que es rebel·laren contra el govern legítim de la República acusaren de rebel·lió aquells que l’havien defesa. Les sentències classificaven els fets en tres categories: l’adhesió a la rebel·lió, que es castigava amb pena de mort o entre trenta i vint anys i un dia de reclusió major; l’auxili a la rebel·lió, penat entre vint anys i un dia de reclusió menors i penes d’un any de presó menor; l’excitació a la rebel·lió, amb una pena màxima de dotze anys de presó major, la qual també implicava penes mínimes de fins a sis mesos de presó i un any de presó menor. 

Tot seguit, es relacionen les circumstàncies agreujants (perversitat i transcendència dels fets) o atenuants, com ara la minoria d’edat, que concorrien i es concretava la pena. A més a més, i de manera general, es considerava al condemnat responsable civilment d’acord amb la legislació vigent, sobretot, amb la Llei de responsabilitats polítiques de febrer de 1939.

En determinades condicions i com a pas previ a la llibertat condicional, es concedia als reclusos la presó atenuada, que havien de complir en el seu domicili, el qual no podien abandonar “sino para las necesidades del trabajo, profesión u oficio a que se dedique, para el cumplimiento de sus deberes religiosos y órdenes de las autoridades”. 

Respecte de la llibertat condicional, es concedia en dos supòsits: haver complit tres quartes parts de la pena o haver observat bona conducta per part dels presos. En aquest cas, se sol·licitaven tres informes de les autoritats locals: l’alcaldia, la Jefatura local del Movimiento Nacional i la Guàrdia Civil o policia, que opinaven sobre si se li podia concedir o no la llibertat, si podien tornar al poble o si havien de marxar al desterrament, on òbviament tenien grans dificultats per a subsistir, per falta de treball en molts casos. Mensualment, s’enviava al govern civil un informe sobre els presos que es trobaven en llibertat condicional o vigilada en cada poble i, també mensualment, l’alliberat enviava al director de la presó d’on havia eixit ―que havia d’autoritzar qualsevol canvi de residència― una carta en què havia d’informar sobre el seu treball, oci i relació amb els veïns i amb les autoritats locals. La Guàrdia Civil era informada de la concessió de la llibertat condicional “a fin de que sea vigilada su conducta y actividades politicosociales”. Qualsevol infracció de tota la normativa sobre la llibertat condicional implicava la pèrdua d’aquesta i el retorn a la presó. 

La Llei de responsabilitats polítiques, promulgada en febrer de 1939, va ser un altre instrument de la política repressiva franquista. S’aplicava als afiliats dels partits que componien el Front Popular i als sindicats que li donaven suport que havien passat pel consell de guerra o havien sigut denunciats. Una vegada iniciat l’expedient no el podien detindre “ni el fallecimiento, ni la ausencia, ni la incomparecencia del presunto responsable”. Les penes previstes per la llei esmentada podien ser de tres tipus:

1. a) Restrictiva d’activitat, com la inhabilitació per a desenvolupar càrrecs públics.
2. b) Limitadora de la llibertat de residència, com ara estranyament, desterrament, o confinament a les possessions africanes.
3. c) Econòmica, amb sentències que podien arribar a la pèrdua total dels béns del condemnat. 

Un tercer instrument de la repressió franquista va ser la Llei de repressió de la maçoneria i del comunisme, que s’aplicà sobretot als maçons, atés que els comunistes ja havien estat exhaustivament perseguits per la jurisdicció militar. 

Altres aspectes de la repressió  foren la confiscació per part de l’Estat franquista de tots els béns de partits i sindicats del Front Popular, i, fins i tot alguns dels seus jerarques ho feren amb les propietats de persones particulars, mitjançant diversos procediments dels quals és difícil trobar proves documentals. La col·laboració de l’Església catòlica amb els militars insurrectes en juliol de 1936 va ser molt estreta i la seua jerarquia va ser, durant molts anys, uns dels pilars del règim franquista. 

Tanmateix, i com també havia passat en la zona republicana en juliol de 1936, es va produir la depuració de tots els funcionaris públics, de les administracions estatals, provincials i locals, i els considerats desafectes van ser sancionats amb diverses penes, que podien incloure la pèrdua del seu lloc de treball. A més, i en col·laboració amb els respectius col·legis professionals, es van depurar també metges, periodistes, advocats, etc. La depuració dels docents va tindre una especial incidència, ja que els i les mestres van tindre un gran protagonisme en la vida política i sindical de les diverses localitats. 

La repressió contra les dones és encara un tema poc estudiat. Les dones van ser objecte d’una doble repressió, política i de gènere: no sols van perdre els drets polítics que havien obtingut poc abans, sinó que, a més, van ser excloses de la ciutadania civil i social per a ser de nou recloses a l’àmbit domèstic i sotmeses a la tutela del baró. Van ser castigades no només per la seua actuació, sinó per haver abandonat el seu paper tradicional d’esposa i mare submisa. S’exercia una forta repressió quotidiana sobre elles ―humiliacions, marginació, insults, tall dels cabells― de la qual han quedat pocs rastres documentals, però abunden els testimonis orals. A la Vall de Gallinera sembla que l’actuació dels primers alcaldes franquistes va evitar aquesta mena d’humiliació en les dones dels homes penats. 

Una altra conseqüència de la repressió franquista va ser l’exili de milers i milers de persones que es refugiaren al nord d’Àfrica i a França, a l’URSS, en diversos països llatinoamericans i a Mèxic. Molts d’ells seguiren lluitant contra el feixisme en les files dels maquis francesos, en l’exèrcit regular francés ―recordem el paper de la Nou en la presa de Paris― o en l’exèrcit soviètic durant la Segona Guerra Mundial. I més de sis mil republicans espanyols van ser reclosos en els camps d’extermini nazis, on la majoria va perdre la vida. 

El conflicte civil a la Vall de Gallinera acaba amb la reunió que tingué lloc a l’Ajuntament el 30 de març entre l’alcalde Francisco Alemany Vaquer i els representants de la Falange Espanyola i de les JONS ―José Alemany Alemany de Cecilia, Julio Parets Alemany i Joaquin Gasó Mengual―, on prengué possessió la Junta Administrativa Provisional. Després, en la sessió d’aquest dia, es nomenà delegats d’ordre públic a Joaquin Seguí Seguí, Celestino Seguí Molines i José Maria Alemany Marzà. 

La nova corporació municipal prengué possessió a les setze hores del dia 4 d’abril de 1939 i estava formada per Joaquin Seguí Seguí, alcalde; Miguel Canet Alemany, primer tinent d’alcalde; Alfredo Domènech Camps, segon tinent d’alcalde; Evaristo Alemany Gascó, regidor-síndic; i els regidors Enrique Alemany Alemany, Francisco Boronat Camps i José Masanet Ferrandiz. 

Encara que atenuada, la repressió franquista va durar fins al final de la dictadura. Les sentències “por hechos posteriores a abril de 1939” van ser especialment severes i impediren la reconstrucció de les organitzacions sindicals i polítiques del Front Popular.

Adjuntem una relació de noranta-cinc persones represaliades pel règim franquista. Cal tindre present les consideracions següents:

1. La relació està treta de la documentació franquista, realitzada amb el propòsit d’inculpar els vençuts, per tant, les acusacions que hi apareixen no són fets provats, sinó delictes de vegades sistemàtics i reiteratius que s’anotaven sense cap prova i que cal considerar amb molta cautela. 
2. Malgrat el volum de persones que inclou la relació, pot estar incompleta i necessitarà recerques posteriors per a millorar-la.
3. Els noms i cognoms dels represaliats poden tindre errades. La informació està treta de documents redactats per persones que desconeixien els cognoms i, per tant, els van escriure com consideraven; un altre problema afegit també és el desconeixement del valencià i la tendència a la castellanització dels cognoms per part dels redactors.