No sabem res de l’època precalifal (711-929) en l’àmbit de la vall de Gallinera. De l’època califal hi apareix una inscripció funerària islàmica: l’estela d’Alpatró de l’any 942, conservada al Museu Arqueològic d’Alcoi. Hi ha constància d’una altra, l’estela de Benirrama, que segons la doctora Carmen Barceló correspondria al segle XI. En el cas de l’estela d’Alpatró, certificaria la presència d’una alqueria amb necròpolis. 

A partir de l’any 1009, s’inicia a Al-Andalus la guerra civil o fitna, que portarà a la disgregació del califat de Còrdova en regnes de taifes. Un d’aquests regnes serà la taifa de Dénia, que passa a dominar administrativament aquestes terres i pobles fins a la conquesta cristiana de 1244-1245. 

Els pobladors de la vall eren, bàsicament, grups berbers. Un exemple destacat és el dels Banû Marzûq, clan de la tribu dels masmudes, que organitzaren l’alqueria de Benimarsoc (actualment despoblada) i crearen l’espai irrigat de la font de la Mata, a l’extrem oriental de la vall. Hi havia també, no obstant, algun grup àrab molt xicotet, com ara els Banû Ru‘ayn, originaris del Iemen, que s’establiren als voltants d’Alpatró i que desaparegueren abans de la conquesta cristiana. Els indígenes que pogueren haver existit a la vall abans de l’arribada dels musulmans serien assimilats amb rapidesa.

Al segle X ja podem advertir l’existència de xarxes d’alqueries associades al conreu del fondo de la vall i dels vessants baixos. La documentació d’arxiu del segle XIV al XVI permet conéixer fins a una vintena d’alqueries al llarg del temps. El nombre real de les que podia haver-hi en un moment determinat podria oscil·lar entre tretze i setze alqueries. Les alqueries (de l’àrab qarya) eren la forma d’assentament i ocupació de l’espai característica dels medis rurals andalusins, eren poblats xicotets i semidispersos on habitaven grups familiars emparentats entre si. 

A la vall de Gallinera podem parlar d’una vintena d’hortes xicotetes i disperses, cap de les quals, en el seu estat original, no arribava a les dues hectàrees. La relació entre els sistemes hidràulics i les presències de materials ceràmics permet observar que les hortes es distribuïen formant tres grups definits per la proximitat: un a la part alta, un altre en la zona central i un tercer grup en el sector més baix. El conjunt superior (que inclouria Llombai, Benicalaf, Benibader i la Carroja, Benissili a banda) era el més dispers i tenia Alpatró com a alqueria principal; a l’inferior, Benirrama estava al mig (entre l’Alcúdia i Benimarsoc). Però el més important era el central, on els espais hidràulics eren més grans i es trobaven més concentrats, i on les alqueries eren més nombroses: Bolcàssim, Benitaia, Beniestop, Benihahia, Benissivà, Benialí, Ràfol i Benifoto. 

El nucli de l’organització islàmica era l’aljama, formada pels caps de família o de llinatge respectats que formen el consell dels vells (shaykh/s). A aquest consell li correspon prendre decisions sobre els afers importants de la comunitat, a banda de fer-se càrrec de l’administració dels béns comuns (com les terres abandonades) i organitzar la recaptació i el pagament de les rendes senyorials. Un aspecte important era la gestió dels béns amortitzats  destinats al sosteniment de les mesquites, l’almoina als pobres i la manutenció dels alfaquins dedicats a l’educació dels xiquets i a l’aplicació de les normes jurídiques i religioses de l’islam.