La Carta de Poblament

LA CARTA DE POBLAMENT
Va ser un 22 de setembre de 1609 quan es féu públic, per ordre del rei Felip III, el Ban d’Expulsió dels moriscos valencians. Aquesta data esdevenia així en una fita històrica i cultural que marcaria un abans i un després en la història del regne de València.
Amb el Decret d’expulsió, un total de 127.000 moriscos valencians comptaven amb sis dies per abandonar cases i terres i començar un futur ben incert. A tot el territori valencià hi havia una població total estimativa de 350.000 habitants, així doncs els efectius moriscos suposaven més d’un terç de la població total. Ara bé, segons alguns autors, com A. Furió, en el cas d’algunes comarques, entre les que estaria la Marina Alta, el percentatge s’engreixaria, ja que la població de cristians nous o moriscos augmentaria a dos terços del total. En el cas de la Vall de Gallinera suposava pràcticament el 100%, amb excepcions contades d’aquells que es quedarien per realitzar una cura mínima de les cases i les terres. La desolació sembla que fou devastadora i les conseqüències foren no sols demogràfiques sinó també agrícoles, sense mà d’obra especialitzada i sense possibilitat de repoblar de forma endògena.
La solució vingué de la mà dels senyors, amb una repoblació que responia a una planificació senyorial prèvia. En la nostra Vall aquella arribà encapçalada pel seté duc de Gandia, Carles Borja i Centelles, senyor de la Vall de Gallinera, a qui seguiren la majoria dels senyors; el què es pretenia era recaptar nous colons de les Illes Balears, ja que allà les condicions dels pagesos eren bastant complicades amb una saturació dels terrenys conreables molt notable. Alguns autors apunten l’èxit de la repoblació mallorquina a un suposat interés del virrei de Mallorca, en Joan Sanz de Vilaragut, senyor de la baronia d’Olocau, a qui la situació també l’afectava. A la seua mort, el virrei de Mallorca fou Carles Coloma, també valencià, la repoblació mallorquina tenia així la continuïtat assegurada.
El procés repoblador, les noves reparticions o condicions de terres es feren mitjançant un document signat per ambdues parts interessades, repobladors i senyors, es tracta de les cartes de poblament. Aquestes són contractes de base feudal col·lectiva, per a la població o la colonització d’un lloc (i per al cultiu de les seues terres) entre el senyor i els colons, en els que generalment s’expressen els deures i els drets mutus. Es tracta dels documents reguladors de les primeres fluctuacions des de Balears o d’altres localitats valencianes i daten majoritàriament d’entre 1610 a 1612, encara que n’hi trobarem fins a la meitat del segle XVIII.
Així el 10 de juny de 1611 se signà la Carta de Poblament de la Vall de Gallinera al poble de Benialí, entre 79 caps de família, tots ells procedents de les Illes Balears i Carles de Borja i Centelles, duc de Gandia, marqués de Llombai, comte d’Oliva i senyor i baró de la Vall de Gallinera i Ebo. Aquest document regulava les donacions de terres a les famílies i les condicions i obligacions que aquestes famílies tindrien amb el seu senyor: Impostos directes, ús dels boscos, arbres i llenya, entrega de la huitena part del cereal conreat o el manteniment del senyor del dret de l’ús de les regalies necessàries i comunes, com eren les tendes, tavernes, panaderies, forns o carnisseries. Les famílies balears, totes elles joves i amb alta natalitat, s’establiren i arrelaren a la Vall vinguts des de diferents punts i pobles entre els quals destaquen: Puigpunyent, Santa Margalida, Andratx, Llucmajor, Artà, Muro i altres poblacions mallorquines, i en menor mesura d’Eivissa i Menorca.
L’article salat s’ha perdut, però l’herència mallorquina està present encara, en cognoms, en llocs i toponímia de la Vall. El corral d’en Pere Jordi Alemany (natural de Mallorca) o la cova d’en Moragues (casat amb Miquela Picornell, matrimoni mallorquí) en donen bona mostra. També en la fonètica i el lèxic, com ara parlar d’en Joan o la Maria, dir devant, demunt o caregol, rentar en compte de llavar la roba, etc. A Mallorca li diuen al gat moix i nosaltres el cridem Mix -Mix- Mix perquè vinga a fer-nos cas, cantem als xiquets i les xiquetes Rapa moixetes o fem bon embotit i sobrassada. A la Serra de Tramuntana els bancals de pedra seca omplin la seua vall, igual que a la Serra Foradà, i un llarg etcètera que ens recorda que el passat està ben present a través del patrimoni i l’herència cultural que ens van portar aquelles famílies. El 1936 Francesc de Borja Moll, deixeble i continuador de mossén Alcover, en visitar la Vall de Gallinera va escriure que els habitants de tots els pobles de la Vall saben que són mallorquins, i aquest és el nom que tots els donen.
“A la Vall són mallorquins i a Alcalà usen la moda, i a Beniaia els fadrins porten trabuc i pistola” Dita popular.
A Benialí, a 10 de juny de 1611 79 caps de família signaren amb els següents cognoms:
Totes elles famílies de les Illes
Balears, nouvingudes per
poblar aquesta vall
de Gallinera.

LA CARTA DE POBLAMENT
Fue un 22 de septiembre de 1609 cuando se hizo público, por orden del rey Felipe III, el Bando de Expulsión de los moriscos valencianos. Esta fecha acontecía así en un hito histórico y cultural que marcaría un antes y un después en la historia del reino de València.
Con el Decreto de expulsión, un total de 127.000 moriscos valencianos contaban con seis días para abandonar casas y tierras y empezar un futuro muy incierto. En todo el territorio valenciano había una población total estimativa de 350.000 habitantes, así pues los efectivos moriscos suponían más de un tercio de la población total. Ahora bien, según algunos autores, como A. Furió, en el caso de algunas comarcas, entre las que estaría la Marina Alta, el porcentaje se acrecentaría, puesto que la población de cristianos nuevos o moriscos aumentaría a dos tercios del total. En el caso de Vall de Gallinera suponía prácticamente el 100%, con excepciones contadas de aquellos que se quedarían para realizar un mantenimiento mínimo de las casas y las tierras. La desolación parece que fue devastadora y las consecuencias fueron no sólo demográficas sino también agrícolas, sin mano de obra especializada y sin posibilidad de repoblar de forma endógena.
La solución vino de la mano de los señores, con una repoblación que respondía a una planificación señorial previa. En nuestra Vall aquella llegó encabezada por el séptimo duque de Gandia, Carles Borja i Centelles, señor de Vall de Gallinera, a quien siguieron la mayoría de los señores; lo qué se pretendía era recaudar nuevos colonos de las Islas Baleares, puesto que allá las condiciones de los campesinos eran bastante complicadas con una saturación de los terrenos conreables muy notable. Algunos autores apuntan el éxito de la repoblación mallorquina a un supuesto interés del virrey de Mallorca, Joan Sanz de Vilaragut, señor de la baronía de Olocau, a quien la situación también lo afectaba. En su muerte, el virrey de Mallorca fue Carles Coloma, también valenciano, la repoblación mallorquina tenía así la continuidad asegurada.
El proceso repoblador, las nuevas reparticiones o condiciones de tierras se hicieron mediante un documento firmado por ambas partes interesadas, repobladores y señores, se trata de las cartas de poblamiento. Estas son contratos de base feudal colectiva, para la población o la colonización de un lugar (y para el cultivo de sus tierras) entre el señor y los colonos, en los que generalmente se expresan los deberes y los derechos mutuos. Se trata de los documentos reguladores de las primeras fluctuaciones desde Baleares u otras localidades valencianas y datan mayoritariamente de entre 1610 a 1612, aunque encontraremos hasta la mitad del siglo XVIII.
Así el 10 de junio de 1611 se firmó la Carta de Poblamiento de la Vall de Gallinera en el pueblo de Benialí, entre 79 cabezas de familia, todos ellos procedentes de las Islas Baleares y Carles de Borja y Centelles, duque de Gandia, marqués de Llombai, conde de Oliva y señor y barón de la Vall de Gallinera y Ebo. Este documento regulaba las donaciones de tierras a las familias y las condiciones y obligaciones que estas familias tendrían con su señor: Impuestos directos, uso de los bosques, árboles y leña, entrega de la octava parte del cereal cultivado o el mantenimiento del señor del derecho del uso de las regalías necesarias y comunes, como eran las tiendas, tascas, panaderías, hornos o carnicerías. Las familias baleares, todas ellas jóvenes y con alta natalidad, se establecieron y arraigaron en la Vall venidos desde diferentes puntos y pueblos entre los cuales destacan: Puigpunyent, Santa Margalida, Andraitx, Llucmajor, Artà, Muro y otras poblaciones mallorquinas, y en menor medida de Ibiza y Menorca.
El artículo salado se ha perdido, pero la herencia mallorquina está presente todavía, en apellidos, en lugares y toponimia de la Vall. El corral d’en Pere Jordi Alemany (natural de Mallorca) o la Cova d’en Moragues (casado con Miquela Picornell, matrimonio mallorquín) dan buena muestra. También en la fonética y el léxico, como por ejemplo hablar de El Joan o la María, decir devant (que significa delante), demunt (encima) o caregol (caracol), cambiando las letras ‘a’ por ‘e’ en las palabras en valenciano, o decir rentar en vez de lavar la ropa, etc. En Mallorca le dicen al gato Moix y nosotros lo llamamos Mix -Mix- Mix para que venga a hacernos caso, cantamos a los niños y las niñas Rapa moixetes (canci´çon infantil tradicional) o hacemos buen embutido y sobrasada. En la Serra de Tramuntana los bancales de piedra seca llenan su valle, igual que en la Serra Foradà, y un largo etcétera que nos recuerda que el pasado está bien presente a través del patrimonio y la herencia cultural que nos trageron aquellas familias. El 1936 Francesc de Borja Moll, discípulo y continuador de padre Alcover, al visitar la Vall de Gallinera escribió que los habitantes de todos los pueblos de la Vall saben que son mallorquines, y este es el nombre que todos los dan.
“En la Vall son mallorquines y en Alcalà usan la moda, y en Beniaia los solteros llevan trabuco y pistola” Dicho popular.
En Benialí, a 10 de junio de 1611 79 cabezas de familia firmaron con los siguientes apellidos:
Todas ellas familias de las Islas
Baleares, recién llegadas para
poblar esta Vall de
de Gallinera.

LA CARTA DE POBLAMENT
On September 22, 1609, King Felipe III’s Edict of Expulsion of the Valencian Moriscos was made public. This date thus became a historical and cultural milestone that marked a turning point in the history of the Kingdom of Valencia.
With the Expulsion Decree, a total of 127,000 Valencian Moriscos were given six days to leave their houses and lands and begin a very uncertain future. It is estimated that the entire Valencian territory had around 350,000 inhabitants and so the Moriscos accounted for more than a third of the total population. However, according to some authors, such as A. Furió, the percentage was even higher in the case of some areas, including the Marina Alta region, with the population of New Christians or Moriscos rising up to two thirds of the total. In the case of La Vall de Gallinera, the Moriscos were practically 100% of the entire population, with a few exceptions being those who stayed on to carry out minimal maintenance on the houses and land. It seems that the effect of the expulsion was devastating and that the consequences were not only demographic but also agricultural, with no specialised labour available and without the possibility of repopulating endogenously.
The solution was given by the lords, with a repopulation based upon a plan they had come up with previously. In our valley, the remedial action was undertaken by the seventh Duke of Gandia, Carles Borja i Centelles, Lord of La Vall de Gallinera, whose initiative was followed by most of the other lords; the intention was to bring new settlers from the Balearic Islands, since the conditions of the peasants there were quite complicated with a very notable saturation of the cultivable land. Some authors attribute the success of the Majorcan repopulation to an alleged interest of the viceroy of Majorca, Joan Sanz de Vilaragut, Lord of the Barony of Olocau, who was also affected by the situation. When he died, Carles Coloma, who was also from Valencia, became the viceroy of Majorca and the Majorcan repopulation thus had a guaranteed continuity.
The repopulation process, the new distributions or land conditions were agreed upon by way of a document called the settlement papers, signed by both parties, the new inhabitants and the lords. These were collective feudal-based contracts for the repopulation or colonisation of a place (and for the cultivation of its lands), between the lord and the settlers, in which mutual rights and duties were generally expressed. They were the regulatory documents of the first migrations from the Balearic Islands or other Valencian areas and date mostly from between 1610 and 1612, although it is also possible to find some from as late as the middle of the 18th century.
And so, on June 10, 1611, the Population Charter of La Vall de Gallinera was signed in the village of Benialí, by 79 heads of families (all from the Balearic Islands) and Carles de Borja i Centelles, Duke of Gandia, Marquis of Llombai, Count of Oliva and Lord and Baron of La Vall de Gallinera and Ebo. This document regulated the donations of land to families and the conditions and obligations that these families would have with their lord: direct taxes, use of forests, trees and firewood, delivery of an eighth of the cultivated cereal or the lord’s right of the use of necessary and common privileges, such as stores, taverns, bakeries, ovens or butcher shops. The Balearic families, all of them young and with a high birth rate, settled and put down roots in La Vall after moving from various places, among which the following stand out: Puigpunyent, Santa Margalida, Andratx, Llucmajor, Artà, Muro and other Majorcan towns, and to a lesser extent from Ibiza and Menorca.
The so-called “salty article”, typical of Majorcan grammar, has disappeared here but the Majorcan heritage is still present in surnames, places and toponyms of La Vall. The Corral d’en Pere Jordi Alemany (a native of Majorca) or the Cova d’en Moragues (who was married to Miquela Picornell and were a Majorcan couple) are good examples. There is also evidence in phonetics and lexicon, such as talking about “en” Joan or “la” María, saying “devant” (which means in front of), “demunt” (on top of) or “caregol” (snail), changing the letters “a” to “e” in the words in Valencian, or saying “rentar” instead of “llavar” when talking about washing clothes, etc. In Majorca they call the cat “moix” and we call him by saying “mix-mix-mix”, we sing “Rapa moixetes” (a traditional children’s song) to the boys and girls and we make good sausages and sobrassada. The dry-stone terraces fill the valley of the Serra de Tramuntana mountain range, just like they do in the Serra Foradà, and a long etcetera that reminds us that the past is present throughout the heritage and cultural legacy that those families brought with them. In 1936, Francesc de Borja Moll, a disciple and follower of Father Alcover, when visiting La Vall de Gallinera wrote that the inhabitants of all the villages in La Vall knew that they are Majorcans, and that this was the name that everyone called them by.
“In La Vall they are Majorcans and in Alcalà they use fashion, and in Beniaia the bachelors carry a blunderbuss and a pistol”. Popular saying
In Benialí, on June 10, 1611, 79 heads of families signed with the following surnames:
All of them families from the
Balearic Islands, newcomers who came
to repopulate this valley known as
La Vall de Gallinera.