Vols saber la nostra història?

La història pot ajudar a comprendre el present
Localització

La vall de Gallinera constitueix el corredor natural que comunica els pobles interiors de l’Alcoià i del Comtat amb la costa de la Marina Alta.

Prehistòria. Les primeres poblacions

Els primers indicis de presència humana a la vall es remunten al Paleolític superior (25000-8000 aC).

Cultura ibèrica

Podem destacar el jaciment del poblat del Xarpolar i el del Castellot d’Alpatró, que actualment encara està ocupat.

Època romana i tardoromana

Els assentaments d’època romana i tardoromana (segles I-VII) semblen escassos i no gaire importants a la vall.

Gallinera en Al-Andalus

La documentació d’arxiu del segle XIV al XVI permet conéixer fins a una vintena d’alqueries al llarg del temps.

Els senyorius feudals de la Vall de Gallinera

En el moment de la conquesta cristiana, la vall de Gallinera estava sota el domini del cabdill al-Azraq.

Gallinera, terra de moriscos. L’expulsió

A la vall de Gallinera, mig segle després de la conversió oficial, es continuaven utilitzant els noms musulmans.

La repoblació mallorquina

Aquests colons amb “fam de terra” resseguien el camí cap a l’Atzúbia i la vall de Gallinera.

El segle XVIII

Hi ha constància documental que la gent de les nostres valls es va negar a satisfer els drets senyorials, al·legant que havien passat a la jurisdicció reial. 

El segle XIX

Quan els homes o les dones treballaven al camp i no podien tornar a dinar a casa, s’enduien darrere el recapte per al migdia.

El segle XX

Des de principis del segle XX, la població de la Vall ha crescut d’una manera considerable, en 1910 arriba al seu màxim, 2.324 habitants.

Josep Antoni Cavanilles

” Su suelo es desigual y abarrancado, pero tan poblado de lugarcillos, tan bien plantado de árboles y aprovechado, que su vista deleyta ahora se examine por parte, ahora se observe desde las altures.”

Llegir més

Durant tot el segle XIX i fins als 50 del segle XX, trobem un territori bastant poblat. En l’actualitat, un segle després, el padró oficial reflecteix que la Vall de Gallinera a penes compta amb 582 censats.

1900 - 2016

EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA

- Any 1900 - 1.949 habitants
- Any 1920 - 2.082 habitants
- Any 1940 - 1.954 habitants
- Any 1960 - 1.350 habitants
- Any 1970 - 1.107 habitants
- Any 1981 - 900 habitants
- Any 1991 - 726 habitants
- Any 2000 - 578 habitants
- Any 2005 - 622 habitants
- Any 2007 - 672 habitants
- Any 2016 - 582 habitants
direction
Rutes urbanes
Accedir
pan_tool
Pintures rupestres
Accedir
local_florist
Sender botànic
Accedir
cross
Les esglésies
Accedir
Benirrama, Benialí, Benissivà, Benitaia, la Carroja, Alpatró, Llombai i Benissili

LOCALITZACIÓ

És una de les valls de l’interior de la Marina Alta, allargada, amb forma de corredor i que s’estén de sud-oest a nord-est. En la vall naix i discorre el riu o la rambla de Gallinera, que està delimitat per dues serralades: al nord, les serres de l’Albureca, la Safor i l’Almirant, i al sud, la serra Foradada (o Foradà, com diuen a la Vall). Les principals altures de la vall són el cim de la Safor amb l’elevació més gran (1.013 m), l’emblemàtica penya Foradada (737,3 m), el penyal Gros (854,2 m), el tossal de la Creu (912 m) i el cim del Xarpolar (896 m).

La vall de Gallinera constitueix el corredor natural que comunica els pobles interiors de l’Alcoià i del Comtat amb la costa de la Marina Alta. Gaudeix d’un microclima especial que li permet una gran diversitat bioclimàtica.

Es pot accedir a la vall de Gallinera des de Pego (est) o des de Planes (oest) per la carretera CV-700.

L’origen del topònim Gallinera ha estat investigat i explicat per Roberto Fauré Sabater. L’autor sosté que el nom Gallinera, que els àrabs anomenaven Galinar, és un mot preromà format per kal + inar, on kal significa roca, penya i inar significa tall, obertura, forat. Per tant, d’ací resulta la roca o penya foradada, és a dir, la Foradada, amb la qual cosa obtenim la vall de la foradada.

Durant l’època medieval, la Vall de Gallinera arribà a tindre vint-i-un llogarets, dels quals encara queden testimonis. Els que han desaparegut són: l’Alcúdia (murs), Benibader, Benicalaf, Beniestop, Benifoto, Benihahia, Benimàmet, Benimahomet, Benimarsoc (font), Bolcàssim, Ràfol, Solana de Benissili (murs) i la Solana. Actualment només en resten set, d’est a oest: Benirrama (també anomenat Benirama, Benirahama o Benerahacma), Benialí (Bemcalill, Benihalill, Benihalil, Bonielill, Benielí), Benissivà (Beniçiba, Beniciba, Beniciva, Benicida i Beniceba), Benitaia (Benitahar, Benitaher, Benitaer, Benitalla i Benitaya), la Carroja (Rachalosa, Caroja, Queroja, Carrocha, Carosa), Alpatró (Petro, Patró, lo Patron, Potron, Alpatron, Potro), Benissili (Benicelim, Benicilim, Benixilim i Benijilim) i el despoblat de Llombai (Lombayer, Lombart, Lombaer, Lombay, Llombay).

Tornar

Les primeres poblacions

PREHISTÒRIA

Els primers indicis de presència humana a la vall es remunten al Paleolític superior (25000-8000 aC), apareixen materials trobats en la cova d’en Pardo, pertanyents a caçadors-recol·lectors, en la fita del terme amb Planes. Apareixen també en la mateixa cova materials de l’Epipaleolític (12000-5000 aC), del Neolític (5000-3000 aC) i de l’Eneolític (3000-1800 aC). En altres punts de la vall com la cova de l’Àliga o la del Passet també s’hi han trobat materials del Neolític. Aquesta presència continuada ha donat lloc a pintures rupestres repartides en dèsset abrics, tots localitzats en la serra de l’Almirant. 

Durant l’Edat del Bronze (2000-1000 aC) tenim notícies de l’ocupació del territori en el poblat de la Foradada i del Castellot d’Alpatró. 

Després, a partir del segle VI aC, apareix la cultura ibèrica, representada en els jaciments del poblat del Xarpolar i del Castellot d’Alpatró, així com en la cova de l’Esbarzer i la d’en Pardo. 

Tornar

Les primeres poblacions

CULTURA IBÈRICA

Després de l’Edat del Bronze, a partir del segle VI aC, apareix la cultura ibèrica, amb estat, religió i cultura propis. En aquest període podem destacar el jaciment del poblat del Xarpolar i el del Castellot d’Alpatró, que actualment encara està ocupat. També sembla que hi ha restes d’aquesta cultura en la cova de l’Esbarzer i en la cova d’en Pardo. 

Tornar

Els assentaments d’època romana i tardoromana semblen escassos a la vall

ÈPOCA ROMANA I TARDOROMANA

Els assentaments d’època romana i tardoromana (segles I-VII) semblen escassos i no gaire importants a la vall. Les troballes principals de fragments ceràmics de terra sigil·lada s’han trobat, de fet, en coves que segurament s’usaren com a llocs de pernoctació o de refugi (la cova de l’Hedra i la cova de les Llànties). Possiblement una recerca més sistemàtica podria posar al descobert llocs ocupats durant aquesta època, semblants a les vil·les trobades a la Vall d’Ebo. Al terme veí de Pego, per contra, els assentaments d’època romana són nombrosos i posen de manifest una ocupació molt densa del territori. Malgrat l’escassesa de troballes romanes, segons la doctora Carmen Barceló, el topònim de Gallinera té un origen llatí preislàmic.

Tornar

Els pobladors de la vall eren, bàsicament, grups berbers

GALLINERA EN AL-ANDALUS

No sabem res de l’època precalifal (711-929) en l’àmbit de la vall de Gallinera. De l’època califal hi apareix una inscripció funerària islàmica: l’estela d’Alpatró de l’any 942, conservada al Museu Arqueològic d’Alcoi. Hi ha constància d’una altra, l’estela de Benirrama, que segons la doctora Carmen Barceló correspondria al segle XI. En el cas de l’estela d’Alpatró, certificaria la presència d’una alqueria amb necròpolis. 

A partir de l’any 1009, s’inicia a Al-Andalus la guerra civil o fitna, que portarà a la disgregació del califat de Còrdova en regnes de taifes. Un d’aquests regnes serà la taifa de Dénia, que passa a dominar administrativament aquestes terres i pobles fins a la conquesta cristiana de 1244-1245. 

Els pobladors de la vall eren, bàsicament, grups berbers. Un exemple destacat és el dels Banû Marzûq, clan de la tribu dels masmudes, que organitzaren l’alqueria de Benimarsoc (actualment despoblada) i crearen l’espai irrigat de la font de la Mata, a l’extrem oriental de la vall. Hi havia també, no obstant, algun grup àrab molt xicotet, com ara els Banû Ru‘ayn, originaris del Iemen, que s’establiren als voltants d’Alpatró i que desaparegueren abans de la conquesta cristiana. Els indígenes que pogueren haver existit a la vall abans de l’arribada dels musulmans serien assimilats amb rapidesa.

Al segle X ja podem advertir l’existència de xarxes d’alqueries associades al conreu del fondo de la vall i dels vessants baixos. La documentació d’arxiu del segle XIV al XVI permet conéixer fins a una vintena d’alqueries al llarg del temps. El nombre real de les que podia haver-hi en un moment determinat podria oscil·lar entre tretze i setze alqueries. Les alqueries (de l’àrab qarya) eren la forma d’assentament i ocupació de l’espai característica dels medis rurals andalusins, eren poblats xicotets i semidispersos on habitaven grups familiars emparentats entre si. 

A la vall de Gallinera podem parlar d’una vintena d’hortes xicotetes i disperses, cap de les quals, en el seu estat original, no arribava a les dues hectàrees. La relació entre els sistemes hidràulics i les presències de materials ceràmics permet observar que les hortes es distribuïen formant tres grups definits per la proximitat: un a la part alta, un altre en la zona central i un tercer grup en el sector més baix. El conjunt superior (que inclouria Llombai, Benicalaf, Benibader i la Carroja, Benissili a banda) era el més dispers i tenia Alpatró com a alqueria principal; a l’inferior, Benirrama estava al mig (entre l’Alcúdia i Benimarsoc). Però el més important era el central, on els espais hidràulics eren més grans i es trobaven més concentrats, i on les alqueries eren més nombroses: Bolcàssim, Benitaia, Beniestop, Benihahia, Benissivà, Benialí, Ràfol i Benifoto

El nucli de l’organització islàmica era l’aljama, formada pels caps de família o de llinatge respectats que formen el consell dels vells (shaykh/s). A aquest consell li correspon prendre decisions sobre els afers importants de la comunitat, a banda de fer-se càrrec de l’administració dels béns comuns (com les terres abandonades) i organitzar la recaptació i el pagament de les rendes senyorials. Un aspecte important era la gestió dels béns amortitzats destinats al sosteniment de les mesquites, l’almoina als pobres i la manutenció dels alfaquins dedicats a l’educació dels xiquets i a l’aplicació de les normes jurídiques i religioses de l’islam. 

Tornar

La vall de Gallinera estava sota el domini del cabdill al-Azraq

ELS SENYORIUS FEUDALS DE LA VALL DE GALLINERA

En el moment de la conquesta cristiana, la vall de Gallinera estava sota el domini del cabdill al-Azraq. Al-Azraq pactà amb el rei Jaume I el famós tractat o conveni del Pouet (1245), mitjançant el qual el cabdill mantenia durant tres anys els seus castells i propietats, un dels quals era el d’Alcalà i l’altre el de Gallinera; els altres eren el de Castell de Castells, Xeroles, Margarida i Perputxent. 

La conquesta va tindre com a conseqüència la divisió de l’espai en unitats de dominació senyorial que el rei conservava per a si o donava a diferents membres de l’aristocràcia. El territori quedà dividit en dos senyorius d’origen castral, vertebrats per un castell o hisn. El senyoriu constituït a la Gallinera tenia com a centre el castell del mateix nom, prop de Benirrama, i comprenia no sols la mateixa vall de Gallinera, sinó també la vall d’Ebo. Per la seua banda, l’extrem occidental amb seu a Benissili estava dins del terme del castell d’Alcalà, també anomenat Alcalà de Gallinera, juntament amb les alqueries de la vall d’Alcalà, situades a l’altra banda de la serra. 

El novembre de 1247, es va iniciar l’alçament armat d’al-Azraq i amb aquest fet el domini musulmà de la zona es perllongà durant una dècada més. El cabdill musulmà controlà totes les muntanyes. Tots els sarraïns dels voltants que encara no s’havien alçat en armes foren expulsats del regne per Jaume I cap a les terres de Múrcia i Granada. Jaume I va sufocar la revolta en només huit dies en 1258.

Però al-Azraq tornà del seu probable exili a Granada l’any 1276 per a començar una segona sublevació. Tot i això, no va arribar mai a la vall de Gallinera, ja que va morir en una batalla lliurada a les portes d’Alcoi quan anava de camí a la vall a reunir-se amb els sublevats que l’esperaven allà. Uns mesos més tard, va morir també Jaume I. Fou el seu fill Pere III qui acabà amb la revolta el 1277-1278.

El 14 de novembre de 1279, el rei Pere III confirmà amb una carta el poblament dels musulmans de les valls situades a l’interior de la zona de Dénia: valls de Sagra, Pop, Callosa, Algar, Guadalest, Confrides, Castell de Castells, Gallinera, Alcalà, Benamanecil i Ebo. 

Al llarg del segle XIII, les valls d’Ebo i Gallinera constituiren la frontera amb el món musulmà, una frontera que avança i canvia constantment, així com els senyors feudals que les detenen. Gallinera i Ebo s’inseriren en senyorius creats en favor de membres de la família reial (l’almirall Bernat d’en Sarrià, l’infant Pere de Ribagorça, els ducs reials de Gandia), mentre que la vall d’Alcalà i Benissili era concedida a Bernat Guillem, de Vilafranca de Conflent (1288), i després la va comprar Jaspert de Valleriola (1404). 

A mitjan segle XIV, Gallinera i Ebo es concediren a Guillem de Vich, mestre racional d’Alfons el Magnànim, i els seus successors vengueren aquests senyorius al llinatge Borja (1487-1491). Mentrestant, el senyoriu d’Alcalà-Benissili es va inserir en una nova nissaga, els Català de Valleriola, a principis de segle XVI. Així quedarien aquests senyorius fins a la fi de l’Antic Règim. Per tant, Benissili va romandre separada de la resta de la vall de Gallinera fins prop de 1837-38, quan es constituiren els primers ajuntaments constitucionals. 

Tornar

A la vall de Gallinera, mig segle després de la conversió oficial, es continuaven utilitzant els noms musulmans

GALLINERA, TERRA DE MORISCOS. L'EXPULSIÓ

Entre 1519 i 1526, per ordre del rei Carles I, foren forçats a convertir-se al cristianisme tots els moriscos del Regne de València. Per primera vegada, el decret de conversió posava sota el control de l’Església els musulmans residents al Regne de València. Aquest control s’exercia, fonamentalment, des de dos nuclis. Un de caràcter repressiu que corresponia a la Inquisició; l’altre, de vigilància quotidiana, i alhora, de propagació de les pràctiques rituals, simbòliques i matrimonials cristianes, que quedava en mans de la xarxa parroquial implantada per la diòcesi. 

L’acció de la Inquisició tingué poca incidència a causa de l’acord que limitava la persecució inquisitorial durant quaranta anys a l’apostasia declarada; i, en segon lloc, a causa de la protecció oferida pels senyors als seus vassalls moriscos. 

De tota manera, l’enquadrament parroquial dels moriscos fou lent i deficient. En el moment de la conversió hi havia una parròquia única per a les valls d’Alcalà, Ebo i Gallinera. Una parròquia sense a penes fidels ni una verdadera església, només una capella en el castell de Gallinera i una feligresia formada per l’alcaid i la seua família, dos o tres soldats, un agutzil i poc més.  

Només a partir de 1534-35 fou quan la diòcesi de València es decidí a bastir una xarxa parroquial, mitjançant la fundació de cent vint rectories de moriscos noves. Respecte a les nostres valls, aquesta acció suposà la desmembració de l’antiga parròquia de Gallinera en quatre rectories: Jovada, Ebo, Benirrama i Alpatró; Benissili es quedaria dins de la parròquia d’Alpatró. Quatre rectories mal dotades i mal assistides, amb rectors que, ben sovint, ni tan sols residien al lloc. 

A la vall de Gallinera, mig segle després de la conversió oficial, es continuaven utilitzant els noms musulmans de manera desimbolta, les mesquites conservaven les seues terres i els alfaquins tenien cura de l’educació religiosa. 

Amb el desarmament de 1563, la fi del termini dels quaranta anys i l’arribada de Joan de Ribera a l’arquebisbat de València (1569) ―amb el propòsit de reduir els moriscos a l’obediència catòlica―, es va produir un punt d’inflexió en l’activitat eclesiàstica en les zones habitades per nous cristians. Per aquest efecte, van augmentar el nombre de parròquies de moriscos per tal d’arribar als feligresos de manera efectiva i, d’altra banda, millorar les dotacions econòmiques d’aquestes parròquies per a garantir la presència estable de capellans compromesos. Una conseqüència directa d’aquestes accions fou la creació d’una nova parròquia al centre de la vall de Gallinera, la parròquia de Benissivà (1575), formada amb els annexos de la Solana, Bolcàssim, Beniestop, Benitaia, Benialí i Ràfol. Una vegada creada la xarxa parroquial, començaren a intensificar les inspeccions periòdiques dels agents diocesans, en forma de visites pastorals a cada parròquia, amb l’objectiu d’assegurar els mitjans de manteniment de les parròquies esmentades; elaborar una relació dels béns de les antigues mesquites assignats a les parròquies des de la conversió ―dels quals no se’n tenia cap control― i començar la pressió sobre els moriscos per tal d’assolir els usos i costums dels cristians en matèria de ritual i obediència als preceptes catòlics. 

Aquesta pressió pastoral a la vall de Gallinera, entre 1578 i 1597, consistí en un esforç per substituir la presència de signes físics musulmans per altres de cristians. S’ordena l’enderrocament de les mesquites que no podien ser convertides en esglésies, com la que hi havia entre Benialí i l’Alcúdia, la de l’alqueria de Benifoto, una altra enmig de Benimarsoc, i una tercera entre l’alqueria alta i l’alqueria baixa (Benimahomet i Benimàmet, a l’est de Benirrama), així com la que hi havia al costat de Beniestop. Els antics fossars musulmans havien de convertir-se en camps per al conreu d’arbres i ser arrendats en benefici de les esglésies: es tenia constància llavors d’unes trenta-sis zones de soterrament escampades a la vall, entre dues i set per a cada alqueria. La cristianització de l’espai s’havia de completar amb la instal·lació de creus de fusta grans als principals encreuaments de camins i la distribució controlada d’imatges de sants per als interiors domèstics. 

Una altra línia d’actuació seria l’adoctrinament, es prengueren mesures per tal que els rectors ensenyaren la doctrina cristiana als xiquets i que intentaren, alhora, utilitzar-los per a transmetre-la a altres. S’ordenà la instrucció de tots els feligresos, sota l’amenaça de no permetre’ls contraure matrimoni en cas que no pogueren demostrar la coneixença d’oracions, manaments, sagraments, etc. Tothom havia d’anar a missa i als sermons, i perquè ningú no poguera escapolir-se’n, els rectors havien de confeccionar nòmines dels assistents majors de set anys i passar llista tots els diumenges. 

Se suprimiren rituals recreadors de la identitat musulmana, com ara evitar el sacrifici d’animals a la manera islàmica, tant per al consum humà com per a la realització de sacrificis rituals. 

També s’intentà la substitució i sacramentalització dels ritus relacionats amb el cicle vital. En el moment del naixement, les comares cristianes velles havien d’assistir en el part; convenia reduir el temps sense batejar el xiquet i evitar l’ús de noms musulmans en el bateig. A l’hora del matrimoni s’havia d’avisar el capellà, a qui corresponia vigilar que no feren abans del casament “cerimònies de moros”, i un agutzil hi assistia normalment en qualitat de testimoni. Arribat el moment de la mort, tota defunció imminent havia de ser comunicada al rector, que es presentava a les cases dels moribunds amb la intenció de confessar-los i pressionar-los perquè deixaren els diners suficients per a tres misses. Les mateixes comares cristianes velles havien d’amortallar el difunt i evitar qualsevol mena de ritual islàmic. 

La majoria suportaven de mala gana la condició obligada de nous cristians i això feia que es rebel·laren i esperaren noves invasions nord-africanes que els alliberaren tant de l’opressió religiosa, com de les càrregues feudals. Per això, aquests nous cristians continuaven vivint, en la intimitat de les seues cases, segons els costums jurídics, religiosos i culturals musulmans.

Tornar

Aquests colons amb “fam de terra” resseguien el camí cap a l'Atzúbia i la vall de Gallinera

LA REPOBLACIÓ MALLORQUINA

El camí dels Mallorquins ha sigut en l’imaginari dels pobles del voltant de la vall de Gallinera (l’Atzúbia, Planes) com el camí que agafaven els mallorquins que arribaven al port de Dénia, per tal de buscar un nou inici, una nova vida, aprofitant que les valls de l’interior de la Marina havien sigut despoblades, després de l’expulsió dels moriscos. Aquests colons amb “fam de terra”  resseguien el camí cap a l’Atzúbia i la vall de Gallinera per començar de nou.

De fet, sembla que per la vall de Gallinera passà un riu de gent al llarg de la primera meitat del segle XVII. Venien famílies completes d’un mateix lloc de Mallorca. Tenim documentades al voltant de 257 famílies mallorquines; no totes s’hi arrelaren, algunes buscaren millors condicions en les valls i comarques veïnes  (Alcalà, l’Orxa, Vilallonga, Fageca, Famorca, Salem…). Només un centenar curt s’hi assentaren, moltes de la part de la Tramuntana (Andratx, Calvià, Estellencs, Fornalutx, Pollença, Puigpunyent); altres del Pla de Mallorca (Algaida, Montuïri, Muro, Sant Joan, Sineu); en menor quantitat del Raiguer (Alaró, Campanet), Migjorn (Llucmajor), Llevant (Artà i Capdepera), i alguna de Menorca (els Camps).

Prova d’aquesta inestabilitat repobladora fou que en la plaça de Benialí signaren la carta de Gallinera setanta-huit colons, però després signaren els establiments huitanta-set colons i en el cens de 1646 apareixen setanta-tres cases. Mentrestant, Benissili va patir tres intents de repoblació: el primer va ser fallit (1610), en el segon abandonaren la majoria, i després vingué una tercera fase cap als anys trenta, amb efectius valencians i mallorquins. En el cens de 1646, Benissili tenia nou famílies assentades. 

Assistim a una reordenació de l’assentament humà sobre el territori, de les aproximadament díhuit alqueries que hi havia abans de l’expulsió, passen a ser unes onze alqueries (Benimarsoc, Benirrama, l’Alcúdia, Benialí, la Solana, Benitaia, la Carroja, Alpatró, Llombai i Benissili), tenint en compte que Benissivà no fou repoblada fins a finals del segle XVII, la població de la qual fou esperonada pels Puig (Bernat Josep). Així doncs, hi hagué una selecció en els assentaments buscant els llocs que tingueren millors condicions. 

Predominen les famílies camperoles extenses, que s’assenten majoritàriament en bloc, en una destinació concreta; això provocarà la repetició constant de noms i cognoms, és a dir, venen d’un mateix poble i viuran tots junts en un mateix lloc d’acollida. Tendeixen a contraure matrimoni entre ells, manifestant una forta solidaritat de grup, la qual cosa els permetrà la creació de comunitats d’origen homogènies i molt cohesionades culturalment, fet que ajudarà a l’aclimatació dels nouvinguts, sobretot en territoris aïllats com la vall. Aquesta cohesió de grup i les seues pràctiques endogàmiques provocaren el recel per part dels valencians circumveïns, que els anomenaven garruts. Fins i tot, compartiran les seues devocions d’origen (Mare de Déu del Lluch, Mare de Déu de Montserrat) amb altres de valencianes (Mare de Déu d’Agres, sant Francesc, Mare de Déu del Roser, etc.). 

Malgrat la joventut dels nouvinguts (i el seu dinamisme demogràfic), fins a mitjans del segle XVII no sorgeixen els primers indicis de recuperació, però és ben evident l’augment sobtat en les primeres dècades de la repoblació, amb un gran nombre de naixements inscrits. Tanmateix, l’estabilitat de repoblació s’aconseguirà a partir de mitjan segle, de manera bastant gradual; a finals del darrer terç del segle XVII encara assistim a un goteig de pobladors, si bé, molt menor que en la primera meitat. 

Alhora que es produeix la repoblació, apareixen símptomes d’insatisfacció a mesura que avança el segle, no debades, Benissili serà un dels epicentres del moviment agermanat (1693), una revolta antisenyorial que patentitza el malestar dels llauradors per les condicions feudals, i encara tindrà continuació durant la guerra de Successió al Regne de València. 

Tornar

EL SEGLE XVIII

El segle XVIII comença amb la guerra de Successió, que va tindre un gran impacte a la vall de Gallinera. De fet, hi ha testimonis de la presència de Joan Baptista Basset a la vall i la seua estada al convent de Sant Andreu, així com la presència de Maur Ríos, nebot de Basset, al convent de Benitaia (1705), segons Carme Pérez Aparicio.

Per les cartes de Luis Jerónimo Pastor, oficial de la cúria ducal de Gandia, sabem que la vall de Gallinera s’afegí al moviment austriacista:

Se han llenado los montes de estos parages de migueletes, y a todas hores acometen inyquidades (…) que no se puede transitat los lugares sin copia de gente, pues Villalonga, Gallinera, Ebo, Laguar, y generalment todos los lugares de las montañas abiertos, son dueños ellos, sin que tengan por aora contradicción alguna” (…).  I els habitants de les valls no gaudien de bona premsa davant el senyoriu: “Tengo ya en mi poder la lista de todos los habitantes de Ebo y Gallinera, però con certesa quienes han sido buenos no, lo que examinaré en breve, y me parece segon lo que ha oido dezir, que en Gallinera se encontraran muchos buenos, però en Ebo pocos, o por mejor dezir ninguno.

De fet, hi ha constància documental que la gent de les nostres valls es va negar a satisfer els drets senyorials, al·legant que havien passat a la jurisdicció reial (arxiduc Carles III). Per tot això, van patir una forta destrucció el novembre de 1707:

El martes primero de los corrientes entraron las tropas en el valle de Gallinera, y a causa de haver huido todos los naturales, assi hombres como mujeres al monte y desemparado sus casas, dieron fuego a todos los lugares del valle, y aunque la primera noticia fue, por algunos soldados y paysanos de esta huerta, que todo el valle quedava quemado, pero el viernes immediato vino un religioso del convento de Gallinera (…) y me dixo que se reducia solo la quema a unas quarenta cassas (…) y que luego que las tropas salieron del valle bolvieron los naturales, y remediaron muchas casas…

Tampoc no van voler o no van poder satisfer les contribucions per a mantindre les tropes en 1708:

Dixe a V.E (…) lo cargado que se encontrava el condado de Oliva, valles de Gallinera y Ebo y Pego, pues es impossible puedan dar cumplimiento a setenta y quatro libras, quinse sueldos y ocho dineros cada dia, que es el gasto de de los oficiales y soldados. (…) Visto que no pueden portarlo se han resuelto a que les saquehen, que les pongan presos, no se les da nada pues es materia inpracticable el poderlo cumplir.

El segle havia començat amb una guerra i malestar per les condicions senyorials, la qual cosa s’agreuja amb la sentència negativa del plet d’incorporació a la Corona (1762).

El mateix 1762, el rector de Benissivà, Josep Guillem, ens deixà una història impagable sobre la vall i la parròquia de Benissivà, el Báculo pastoral de la parroquia de Benisiva (1762). Ho va dissenyar com un vademècum, una guia:

…porque cada pahis tiene sus costumbres particulares, i abusos especiales, que conviene, sepa el Cura, para no ser engañado ni trabajar vanamente o sin effecto en muchas materias (…) formo este libro, que aunque mucho ha tenia determinado in pectore, i de antemanos comprado el volumen; por estar hastora pendientes los negocios de tierras i árboles de la fàbrica de esta Parroquial (…) 

Tanmateix, a finals del segle XVIII, observem un augment considerable de la població que ja ens fa notar Josep Antoni Cavanilles quan visita la vall de Gallinera (1792), i que podem observar en les restes d’abancalaments fins al cim en la part de les ombries. Cavanilles, a banda de lloar la bellesa del territori, ressenya els nombrosos assentaments:

Su suelo es desigual y abarrancado, pero tan poblado de lugarcillos, tan bien plantado de árboles y aprovechado, que su vista deleyta ahora se examine por parte, ahora se observe desde las altures.

Així com la cura i el treball dels seus habitants en el conreu:

Son muy aplicados al trabajo, todo lo aprovechan, y viven contentos en aquel recinto delicioso. El sitio mas oportuno para verlo de un golpe es el cabezo de la peña Horadada.

Remarca la diversitat de productes que hi ha a la vall, entre d’altres, les cireres, de les quals se’n produeixen noranta arroves, i també el fet que es cultivaven quan no ho feien als altres pobles.

Tornar

EL SEGLE XIX

El segle XIX, a escala local, ve marcat per la guerra del Francés, la dissolució dels senyorius, i com a conseqüències immediates, l’alliberament de la vall del jou senyorial, l’exclaustració i venda del convent de Benitaia, la incorporació de Benissili a l’Ajuntament constitucional de la Vall de Gallinera i l’epidèmia de còlera de 1885. A causa de la falta d’estudis sobre la història local, només podem intuir per informacions indirectes com va evolucionar la vida de la gent de la vall.  

Respecte de la guerra del Francés (1808-1814), encara que devia afectar seriosament la gent de les nostres terres, no podem aportar dades de moment, així que esperem que futures recerques ens aporten llum sobre aquest període.  

No sabem quants membres tenia el convent, però alguns continuaren exercint de vicaris en la zona. El convent, amb una extensió d’unes 2 hectàrees, fou venut a Manuel Franco, que pagà un preu de 51.581 reals. Tampoc no sabem el detall de la incorporació de Benissili a l’Ajuntament de la Vall de Gallinera, només que va ser en 1838. 

En canvi, sí que coneixem les conseqüències de l’epidèmia del còlera que va afectar la vall en 1885: van morir 112 persones de 1.969 habitants censats. Aquests 1.969 habitants es distribuïen en els huit pobles que coneixem hui en dia: Benirrama (366 h.), Benialí (446 h.), Benissivà (192 h.), Benitaia (166 h.), la Carroja (183 h.), Alpatró (387 h.), Llombai (63 h.) i Benissili (106 h.); la Solana i l’Alcúdia havien desaparegut. En l’obra sobre l’epidèmia que ha publicat Emilio Aragó Mengual, val la pena mencionar la distribució de les cases de l’època, que als més majors no sorprendrà tant com als joves.

Les cases, pel que sabem, segons l’estructura i algunes descripcions recollides, devien ser menudes, habitualment de dues plantes ―les dels més rics en tenien tres, amb la pallissa a la part més alta―, amb una estructura de pedra calcària de les muntanyes dels voltants, lligada amb una argamassa feta de calç i arena, sense lluir a l’exterior. Com que les cases solien ser estretes, es distribuïen linealment cap a l’interior en espais anomenats navades d’uns quatre metres de llargària.

Les cases de la gent més humil estaven, generalment, mal ventilades i el sòl, a la planta baixa, era de terra piconada que es regava diàriament per tal de mantindre-la ferma; els xiquets més menuts jugaven per damunt o caminaven a gatameus i es duien després els dits a la boca, amb la qual cosa el sòl de la casa es convertia en un focus de contaminació ideal.

La planta baixa era on es desenvolupaven les activitats quotidianes de la família i estava distribuïda de la manera següent: la primera navada consistia en una entrada amb prou espai perquè passara el matxo i el carro i comunicava amb la segona navada, només separada per un arc; l’estança principal era on es cuinava, es menjava i es feia vida social a l’hivern, al voltant de la llar. En aquesta estança es trobava la llar, el lloc de cuinar i calfar-se quan feia fred; una tauleta i algunes cadires baixes de fusta i cordam; el canterer, on es dipositaven els cànters que contenien l’aigua que s’usava per a beure o fer l’última escurada dels plats o les cassoles; un armariet de paret que s’usava per a guardar la sal i altres condiments, i la vaixella de la família, ben prompte escassíssima. A l’altra banda de la navada estava l’escala que pujava al pis superior. 

A la tercera navada solia haver-hi un taulell on es posaven els llibrells que s’usaven per a escurar i el trespeus amb el llavamans, i també era el lloc on estava l’escala que servia per a pujar a les cambres de dalt. Davall de la volta de l’escala es trobava el celler, una habitació xicoteta i fresca on es guardaven les gerres de l’oli en què s’havia fregit la verdura de temporada (salmorra, etc.). Ací es deixava la fruita i verdura d’ús diari, els cabassos amb l’herba que havien de consumir els animals del corral i, si hi havia prou lloc, algunes eines del camp. 

Aquesta planta es completava amb el corral (la quarta nevada) i el ras; en el primer es trobava el pesebre, on se li posava el menjar a la cavalleria, la porquera, algun compartiment per a la cabra, que proporcionava llet per als més menuts, i la conillera; les gallines, i si n’hi havia algun titot, circulaven soltes entre el fem. El corral també era el lloc on es deixaven els aparells de la cavalleria i altres eines que s’utilitzaven per a treballar el camp (albarda, sària, forcat, aixades, ganxos, etc.) i on feien les seues necessitats tots els membres de la família. El ras era un pati descobert que proporcionava llum a les cambres posteriors i al corral, i servia per a guardar la llenya i les gerres de calç o d’arena que s’usaven per a lluir les parets interiors si calia. 

En algunes cases, sobretot als afores del poble, el ras o corral comunicava, a través d’una porta menuda, amb un tros de bancal, o hi havia alguna figuera o una altra classe d’arbre fruiter i un xicotet hort on conreaven les verdures de temporada (cols, espinacs, bledes, cebes, alls, naps, etc.) que abastien la família i regaven amb aigua del pou. 

A la segona planta es trobaven els dormitoris i la pallissa (a les cases amb tres plantes, aquesta es trobava en la més alta). En les cambres de la segona planta és on dormia la família: solien ser menudes i es passava a cadascuna a través de les altres perquè les cases solien ser estretes. No hi havia portes ―en alguns casos, una cortina feia de separació entre les habitacions―, així que la intimitat no estava gens garantida. Com que les famílies eren prou nombroses, els més menuts compartien llit, la qual cosa afavoria la transmissió de malalties. Els mobles eren ben escassos i, a banda del llit, només hi havia alguna cadira i un armariet de paret amb estants per a deixar les coses.

Totes les cases tenien pou a la planta baixa, generalment en una de les tres primeres estances. Habitualment era únic, algunes vegades es tractava de “mig pou”, compartit amb la casa del costat, bé perquè així es feia de comú acord entre veïns quan es construïen, bé per motiu de particions familiars d’una casa més gran que s’havia deixat en herència a dos fills i s’havia tapiat pel mig. L’aigua del pou no la usava la família per a consumir-la directament, sinó per a llavar-se, abeurar el bestiar, fer la primera escurada de cassoles i plats i refredar l’aigua, el vi, la verdura, la fruita o la carn. 

La pallissa es trobava a la segona o, si n’hi havia, tercera planta, i consistia en un espai lliure, sense compartiments, destinat a l’emmagatzematge de les collites (peres d’hivern, melons, garrofes, dacsa, ordi, blat, olives, etc.) fins que es consumien, es duien a l’almàssera o, si es donava el cas, es venien. Com que era fonamental conservar les collites, quan arribaven i la pallissa estava plena, es guardaven part d’aquestes en les habitacions on dormien els habitants. 

No hi havia bany i les necessitats fisiològiques es feien al corral, al costat del matxo o a la porquera, o entre les gallines: s’agafava una aixada menuda, es cavava un clot, on es feien les deposicions, i després es tornava a tapar. Més avant, tot aquest barrejat de fem animal i humà s’usava per a adobar l’horta. 

Tampoc hi havia aigua corrent, ni tan sols fonts amb les mínimes garanties de potabilitat com ho entenem hui en dia. Les dones o les xiquetes anaven amb els cànters a poar a la font del poble, i aquesta aigua era la que usaven per a beure o cuinar, llavar-se les mans, escurar, refredar la botella de vi o la botija d’aigua. Per a llavar-se o abeurar el bestiar s’utilitzava la del pou de casa, que s’arreplegava de les aigües pluvials. La roba menuda es llavava a casa, però la més gran (llençols, cobertors, etc.) es duia al llavador del poble, normalment situat als afores, on la font proporcionava aigua tot l’any. Aquest hàbit s’ha de tindre en consideració en casos de malalties de transmissió fecal-oral, com el còlera, ja que si es llava la roba contaminada amb matèries fecals en un lloc compartit per altres usuaris, es facilita el contagi. 

Com eren els pobles? Vist que el creixement d’aquests pobles era un poc erràtic ―fruit de l’herència morisca―, els carrers eren estrets i poc assolellats i als afores o dins del poble quedaven patis o corrals on es guardaven els ramats de cabres, ovelles o vaques, i on es cultivaven verdures que s’utilitzaven per al consum diari. Els carrers eren de terra i pedra i si n’hi havia voreres, eren canals del riu, de manera que quan plovia es formava un fang apegalós que es mesclava amb les deixalles i l’aigua bruta que la gent tirava enmig del carrer, o amb el fem que deixaven els animals quan anaven solts. 

L’alimentació dels pobles de muntanya fins ben entrat el segle XX deriva de l’economia de subsistència i autoabastiment: es menja el que es produeix i, atés que la majoria de la gent voreja el límit de la pobresa, els excedents són escassos. Aquest és un altre factor important a tindre en compte perquè una dieta deficient debilita el sistema immunitari i afavoreix la predisposició a patir malalties. Bàsicament consistia en una dieta on predominaven els llegums i els productes d’horta i on les proteïnes (carn, ous, etc.) eren escasses perquè encara que també es consumien, solien utilitzar-se per a vendre-les o per a alimentar els més dèbils o malalts. 

El desdejuni habitual de les cases consistia en un tassó de sopes de pa amb malta, endolcida amb mel, perquè totes les cases solien tindre algun buc d’albellatge (asbelatge, com es diu a la Marina). La malta es feia torrant ordi, que després es molia amb un molinet manual i es bollia amb aigua en una cafetera o perol. En algunes cases tenien una o diverses cabres que proporcionaven llet per a consum propi. A migdia solien menjar un dinar consistent, perquè, com que anaven al camp, solien guardar el menjar de calent per a la nit, quan tornaven de la faena. 

Quan els homes o les dones treballaven al camp i no podien tornar a dinar a casa ―perquè es treballava de sol a sol―, s’enduien darrere el recapte per al migdia. Consistia en un tros de pa ―de farina de dacsa quan la collita de blat havia sigut escassa― amb bacallà, melva, sardines salades o, aquells que tenien més possibilitats, un tros de cansalada o alguna botifarra; la carn i els ous eren quasi prohibitius. Això ho acompanyaven amb fesols bollits, penques, naps, etc., que triaven del perol que es preparaven per al dia, abans de posar l’arròs, adobat amb un raig d’oli; també solien dur un poc de salmorra. 

Per tal d’enganyar la fam, entre aquestes menjades tan escasses i poc nutritives, solien dur darrere un grapat de figues seques o de bellotes, quan n’hi havia. A la nit, es reservava el menjar més nutritiu, que consistia en un plat de calent: arròs amb fesols i penques, potatge de llentilles, borreta de melva, paella amb bacallà i espinacs, etc. 

Tornar

EL SEGLE XX

Des de principis del segle XX, la població de la Vall ha crescut d’una manera considerable, en 1910 arriba al seu màxim, 2.324 habitants; a partir d’aquesta xifra, la població no pararà de decréixer fins als nostres dies. Davant d’aquesta situació i la impossibilitat del territori de generar riquesa suficient per a tota la població, continua la tendència encetada a mitjan segle XIX d’emigrar a l’exterior. Sabem de migracions al voltant de 1917 a Amèrica, als Estats Units, Veneçuela, Cuba, i Argentina, entre d’altres. Aquesta emigració transoceànica, i el seu cost, implicava en molts casos la possibilitat de refer la vida en el nou país i no tornar mai més, o bé, romandre durant un període superior a dos o tres anys, com a mínim. En la zona de Nova York també hi haurà una colònia incipient de valencians que ajudarà els nouvinguts en la recerca de treball i oportunitats. 

Una altra via d’emigració més “familiar” i amb menys riscos és l’emigració al nord d’Àfrica, concretament a la colònia francesa d’Algèria. La presència d’una important colònia d’emigrats valencians atrets pel nivell de vida i la possibilitat d’aconseguir estalvis “ràpidament” ―atesa la diferència de sous respecte a Espanya―, farà que aquesta via es convertisca en una solució a curt termini (un any, dos, etc.).  La població valenciana usarà aquesta via en situació de crisi econòmica, la necessitat d’estalviar per a contraure matrimoni o simplement la necessitat d’equilibrar una economia familiar en davallada. La gent emigrava a un territori on ja hi havia altres valencians, fins i tot, veïns i parents de l’Orxa i altres localitats veïnes de la Vall. 

Els treballs eren diversos, però per a les dones el més assidu era el servei domèstic en les llars franceses, mentre que els homes podien trobar ocupacions en el port, l’agricultura i la construcció, entre d’altres. El progrés d’alguns emigrants els permetrà fins i tot obrir negocis propis en les principals àrees urbanes. 

De vegades emigrava un membre de la família com ara les dones a Alger, mentre els homes es quedaven al poble ocupant-se de la casa, els fills i les terres. En el cas de l’emigració americana, sembla que va tindre un component masculí, principalment; segurament la distància més llarga i la perillositat feia que foren els homes els que feien el trajecte. 

Aquesta emigració només es detindrà o canviarà de significació durant la Guerra Civil, després del conflicte, l’emigració continuarà esperonada per la situació política espanyola o la precarietat econòmica dels anys de la postguerra civil, així com per les necessitats de reconstrucció en l’Europa de la postguerra mundial. Les principals destinacions de la postguerra civil foren França, Alemanya i, en menor mesura, Anglaterra i Suïssa. 

El gran drama del segle XX a la Vall fou la Guerra Civil, ja que va suposar un gran daltabaix per a tot el territori. Tot i que encara no existeixen prou estudis sobre el tema, s’han encetat vies de recerca en els darrers anys (Teresa Ballester, Vicent Gavarda, Francisco Moreno Sáez, Miguel Ors Montenegro); per a la nostra síntesi seguim a Teresa Ballester Artigues, que ha estudiat el tema en la seua tesi doctoral (1995) i n’ha publicat diversos articles. 

La repressió durant el període de guerra l’any 1936, es va produir en els primers mesos, entre agost i novembre, contra les persones considerades enemigues del govern de la República, marcada per una inusitada violència. La Marina Alta es va veure immersa en aquesta onada igual que la resta del territori. Tot i això, cal distingir dues classes de repressió: la incontrolada per part d’elements fora de la llei que assassinaren pels camins i carreteres; i la que va seguir la via legal de detencions de religiosos i persones destacades en les files dels partits de dreta, les quals foren empresonades i jutjades per un tribunal popular per ser considerades una “quinta columna” perillosa i col·laboradora amb els militars insurrectes.

A la Vall de Gallinera, els fets violents foren escassos i es produïren en el marc de la repressió incontrolada, s’utilitzava el sistema de les “passejades” amb el cotxe denominat la Pepa: les persones escollides eren conduïdes a un determinat lloc, i després apareixien els cadàvers d’aquestes en algun camí o carretera, o desapareixien. 

Cal tindre present que la violència extrema va fer acte de presència i es va manifestar en l’eliminació física ―l’assassinat― de tots els individus que representaven la dominació secular, tant en el poder econòmic com social, així com la d’aquells que tradicionalment s’havien alineat al seu costat. Sobretot en un moment que el colp d’estat del 18 de juliol no havia triomfat, però havia engegat una guerra, on el primer objectiu dels sublevats era l’eliminació dels adversaris polítics i la repressió en cada zona pretenia eliminar els elements quintacolumnistes. 

A la Vall de Gallinera van ser assassinats el 19 d’agost de 1936 el propietari Agustí Cebrià Camps ―“de derechas (…) habia sido alcalde”―, i Pascual Sapena Alemany ―”el labrador de derechas”. Als dos els trobaren a la serra de l’Ombria. Segons la documentació franquista: “los dos asesinatos son adjudicados a un grupo de milicianos rojos de los pueblos limítrofes que habian dado batidas por estos pueblos”. També a la Vall de Gallinera es van dur a terme dues detencions de veïns d’Oliva que van acabar en mort. El 20 d’agost de 1936, Joaquin Alemany Alemany, resident accidental a la Vall de Gallinera, va ser detingut per:

Un grupo de milicianos rojos de la Vall que lo hirieron gravemente deteniéndolo juntamente con sus dos hijos Joaquin y Francisco Alemany Navarro, todos fueron conducidos a Alicante, donde el primero murió en el hospital y los dos hijos fueron más tarde trasladados a una càrcel de Valencia donde fueron asesinados.

També fou assassinat el metge Jaime Sirera Català, sembla que per part d’una delació de la Dreta Regional Agrària (DRA), el 25 d’agost de 1936, en la partida del Llombo; foren considerats sospitosos de l’acte Fernando Sivera Senda i Tadeo Briones Moll. A més, fou assassinat José Gerardo Sendra Server, propietari de 52 anys, empleat de l’Ajuntament de Pego, el qual van trobar en la serra de l’Ombria, en el Corral del Morell, el 19 d’agost de 1936.  El 9 de setembre de 1936, Blas Navarro Sendra, veí d’Oliva, fou delatat i va córrer la mateixa sort, el conduïren a Oliva, “donde fue a las pocas horas barbaramente martirizado, hasta producirle la muerte”.

Cal tindre en compte, en tot moment, que la documentació utilitzada ha estat la de la causa general, per tant, el llenguatge i els fets estan tractats des del punt de vista de les autoritats franquistes, que foren les que ompliren els impresos d’aquesta documentació.

Un altre aspecte de la lluita contra els enemics de la República va ser a l’octubre de 1936 que…

…diferentes vecinos de esta localidad de conocida ideología derechista fueron obligados a entregar cantidades en metálico y de productos agrícolas de sus cosechas, especialmente de aceite, y algunos fueron despojados de las fincas de su propiedad, que fueron incautadas…

Aquests propietaris van ser Joaquin Alemany Alemany de Silvestre, Desamparados Domenech Alemany, José Domènech Alemany, Bernardino Feliu Tarrasó, Eduardo Mengual Sendra, Amparo Navarro Alemany, Maria Sastre Noguera i José Ferrandiz Seguí. 

Respecte a la repressió de la postguerra, hem d’assenyalar algunes consideracions generals (seguim Francisco Moreno Sáez), com ara que la documentació i la informació recollida correspon, exclusivament, a la de la causa general, per tant, són fonts franquistes i representen la seua visió ideològica. Les informacions que extreien era mitjançant la violència, les tortures i el maltractament en les presons improvisades i casernes de la Guàrdia Civil o de la Falange. Així, es feien nombroses “confessions” i acusacions que després, quan anaven davant dels jutges, els processats tractaven de desmuntar, quasi sempre sense èxit. Quan processaven una persona es designava un jutge instructor que, o bé el posava en llibertat, o engegava un procediment que el portaria davant d’un consell de guerra. Mentrestant, l’investigat podia ser posat en llibertat o romandre a la presó a l’espera que es concloguera el seu sumari. La incorporació de nous testimonis de particulars o institucions podien fer que l’imputat reingressara en presó. Quan es decretava la llibertat, aquells que estaven en edat militar havien de repetir el servei militar, aquesta vegada en l’exèrcit franquista. 

Quan finalitzava el procediment, la causa passava al Ple i se celebrava el consell de guerra. Configuraven el tribunal ―inclosos el fiscal i el defensor―, militars de graduació als quals no se’ls requeria cap formació jurídica, excepte al fiscal. Si més no, fins al 1940, el temps que tenia el defensor per tal d’estudiar la causa era irrisori ―no superava les vint-i-quatre hores― i moltes vegades la causa afectava diversos acusats. La documentació i les declaracions dels reus i testimonis s’havien d’analitzar en aquest escàs termini. Si l’acusat es mostrava conforme amb la pena demanada pel fiscal, aquesta era ferma i no assistia al consell de guerra. A partir de 1940, es van centralitzar els consells de guerra en la ciutat d’Alacant, així que per a assistir-hi, conduïen els presos al reformatori d’Alacant. 

Durant la vista oral, el ponent resumia el sumari de cada processat, i condensava les actuacions dutes a terme durant el procediment i les acusacions; el fiscal sol·licitava la pena que considerava adequada i el defensor es limitava, en general, a demanar clemència o, en tot cas, a sol·licitar la pena immediatament inferior a la que proposava el fiscal. L’estudi d’aquests processos, accessibles des de fa pocs anys, demostra la falta de rigor en la recerca dels fets i les contradiccions entre els testimonis: en realitat, la vista oral era un mer tràmit per a justificar el càstig i la revenja contra els defensors de la República. 

Els consells de guerra implantaren la justícia al revés: és a dir, els militars que es rebel·laren contra el govern legítim de la República acusaren de rebel·lió aquells que l’havien defesa. Les sentències classificaven els fets en tres categories: l’adhesió a la rebel·lió, que es castigava amb pena de mort o entre trenta i vint anys i un dia de reclusió major; l’auxili a la rebel·lió, penat entre vint anys i un dia de reclusió menors i penes d’un any de presó menor; l’excitació a la rebel·lió, amb una pena màxima de dotze anys de presó major, la qual també implicava penes mínimes de fins a sis mesos de presó i un any de presó menor. 

Tot seguit, es relacionen les circumstàncies agreujants (perversitat i transcendència dels fets) o atenuants, com ara la minoria d’edat, que concorrien i es concretava la pena. A més a més, i de manera general, es considerava al condemnat responsable civilment d’acord amb la legislació vigent, sobretot, amb la Llei de responsabilitats polítiques de febrer de 1939.

En determinades condicions i com a pas previ a la llibertat condicional, es concedia als reclusos la presó atenuada, que havien de complir en el seu domicili, el qual no podien abandonar “sino para las necesidades del trabajo, profesión u oficio a que se dedique, para el cumplimiento de sus deberes religiosos y órdenes de las autoridades”. 

Respecte de la llibertat condicional, es concedia en dos supòsits: haver complit tres quartes parts de la pena o haver observat bona conducta per part dels presos. En aquest cas, se sol·licitaven tres informes de les autoritats locals: l’alcaldia, la Jefatura local del Movimiento Nacional i la Guàrdia Civil o policia, que opinaven sobre si se li podia concedir o no la llibertat, si podien tornar al poble o si havien de marxar al desterrament, on òbviament tenien grans dificultats per a subsistir, per falta de treball en molts casos. Mensualment, s’enviava al govern civil un informe sobre els presos que es trobaven en llibertat condicional o vigilada en cada poble i, també mensualment, l’alliberat enviava al director de la presó d’on havia eixit ―que havia d’autoritzar qualsevol canvi de residència― una carta en què havia d’informar sobre el seu treball, oci i relació amb els veïns i amb les autoritats locals. La Guàrdia Civil era informada de la concessió de la llibertat condicional “a fin de que sea vigilada su conducta y actividades politicosociales”. Qualsevol infracció de tota la normativa sobre la llibertat condicional implicava la pèrdua d’aquesta i el retorn a la presó. 

La Llei de responsabilitats polítiques, promulgada en febrer de 1939, va ser un altre instrument de la política repressiva franquista. S’aplicava als afiliats dels partits que componien el Front Popular i als sindicats que li donaven suport que havien passat pel consell de guerra o havien sigut denunciats. Una vegada iniciat l’expedient no el podien detindre “ni el fallecimiento, ni la ausencia, ni la incomparecencia del presunto responsable”. Les penes previstes per la llei esmentada podien ser de tres tipus:

a) Restrictiva d’activitat, com la inhabilitació per a desenvolupar càrrecs públics.

b) Limitadora de la llibertat de residència, com ara estranyament, desterrament, o confinament a les possessions africanes.

c) Econòmica, amb sentències que podien arribar a la pèrdua total dels béns del condemnat. 

Un tercer instrument de la repressió franquista va ser la Llei de repressió de la maçoneria i del comunisme, que s’aplicà sobretot als maçons, atés que els comunistes ja havien estat exhaustivament perseguits per la jurisdicció militar. 

Altres aspectes de la repressió foren la confiscació per part de l’Estat franquista de tots els béns de partits i sindicats del Front Popular, i, fins i tot alguns dels seus jerarques ho feren amb les propietats de persones particulars, mitjançant diversos procediments dels quals és difícil trobar proves documentals. La col·laboració de l’Església catòlica amb els militars insurrectes en juliol de 1936 va ser molt estreta i la seua jerarquia va ser, durant molts anys, uns dels pilars del règim franquista. 

Tanmateix, i com també havia passat en la zona republicana en juliol de 1936, es va produir la depuració de tots els funcionaris públics, de les administracions estatals, provincials i locals, i els considerats desafectes van ser sancionats amb diverses penes, que podien incloure la pèrdua del seu lloc de treball. A més, i en col·laboració amb els respectius col·legis professionals, es van depurar també metges, periodistes, advocats, etc. La depuració dels docents va tindre una especial incidència, ja que els i les mestres van tindre un gran protagonisme en la vida política i sindical de les diverses localitats. 

La repressió contra les dones és encara un tema poc estudiat. Les dones van ser objecte d’una doble repressió, política i de gènere: no sols van perdre els drets polítics que havien obtingut poc abans, sinó que, a més, van ser excloses de la ciutadania civil i social per a ser de nou recloses a l’àmbit domèstic i sotmeses a la tutela del baró. Van ser castigades no només per la seua actuació, sinó per haver abandonat el seu paper tradicional d’esposa i mare submisa. S’exercia una forta repressió quotidiana sobre elles ―humiliacions, marginació, insults, tall dels cabells― de la qual han quedat pocs rastres documentals, però abunden els testimonis orals. A la Vall de Gallinera sembla que l’actuació dels primers alcaldes franquistes va evitar aquesta mena d’humiliació en les dones dels homes penats. 

Una altra conseqüència de la repressió franquista va ser l’exili de milers i milers de persones que es refugiaren al nord d’Àfrica i a França, a l’URSS, en diversos països llatinoamericans i a Mèxic. Molts d’ells seguiren lluitant contra el feixisme en les files dels maquis francesos, en l’exèrcit regular francés ―recordem el paper de la Nou en la presa de Paris― o en l’exèrcit soviètic durant la Segona Guerra Mundial. I més de sis mil republicans espanyols van ser reclosos en els camps d’extermini nazis, on la majoria va perdre la vida. 

El conflicte civil a la Vall de Gallinera acaba amb la reunió que tingué lloc a l’Ajuntament el 30 de març entre l’alcalde Francisco Alemany Vaquer i els representants de la Falange Espanyola i de les JONS ―José Alemany Alemany de Cecilia, Julio Parets Alemany i Joaquin Gasó Mengual―, on prengué possessió la Junta Administrativa Provisional. Després, en la sessió d’aquest dia, es nomenà delegats d’ordre públic a Joaquin Seguí Seguí, Celestino Seguí Molines i José Maria Alemany Marzà. 

La nova corporació municipal prengué possessió a les setze hores del dia 4 d’abril de 1939 i estava formada per Joaquin Seguí Seguí, alcalde; Miguel Canet Alemany, primer tinent d’alcalde; Alfredo Domènech Camps, segon tinent d’alcalde; Evaristo Alemany Gascó, regidor-síndic; i els regidors Enrique Alemany Alemany, Francisco Boronat Camps i José Masanet Ferrandiz. 

Encara que atenuada, la repressió franquista va durar fins al final de la dictadura. Les sentències “por hechos posteriores a abril de 1939” van ser especialment severes i impediren la reconstrucció de les organitzacions sindicals i polítiques del Front Popular.

Adjuntem una relació de noranta-cinc persones represaliades pel règim franquista. Cal tindre present les consideracions següents:

  1. La relació està treta de la documentació franquista, realitzada amb el propòsit d’inculpar els vençuts, per tant, les acusacions que hi apareixen no són fets provats, sinó delictes de vegades sistemàtics i reiteratius que s’anotaven sense cap prova i que cal considerar amb molta cautela
  2. Malgrat el volum de persones que inclou la relació, pot estar incompleta i necessitarà recerques posteriors per a millorar-la.
  3. Els noms i cognoms dels represaliats poden tindre errades. La informació està treta de documents redactats per persones que desconeixien els cognoms i, per tant, els van escriure com consideraven; un altre problema afegit també és el desconeixement del valencià i la tendència a la castellanització dels cognoms per part dels redactors.

ORD.

NOM I COGNOMS 

LRP

ACUSACIÓ 

DETENCIÓ I CONDEMNA

OBSERVACIONS 

1

AGRASOT MENGUAL, Joaquin.

*ARGENTINA-ROSARIO (1913)

32 anys. Fadrí. MOLINER

C/ MOLÍ, 16. Benialí. 

Llaurador 

Presó Origen: Campamento de Penados de Fraga (Huesca) 

SI

A,B,C, D, E

Detingut pel Comandant Militar de Pego 09051939. Trasllat a Dénia (09091939).

Presó d’Alcoi: 2604

Auxili Rebel·lió: 7221 dies.

Temps complet: 2103 DIES

Llibertat Condicional: 03041944.

Falten: 5098 DIES. 

Llibertat vigilada: 02021956.

Participació detenció i assassinat d’un veí d’Oliva, segons la Causa General. 

2

ALCARAZ MEZQUIDA, Francisco.

37 anys. Casat. 

Benissivà

Llaurador

 

C, D, E

Presó d’Alcoi:24041939

Campo Oliver: 26041939

 

3

ALEMANY ALEMANY, Federico.

54 anys. Benialí. 

Llaurador. 

S

     

4

ALEMANY ALEMANY, Isidro

55 anys. Casat. TOLA 

Benialí. 

Presó Origen: Reformatori d’Adults d’Alacant. 

SI

D, E, F 

Presó d’Alcoi: 25041939.

Camp Oliver-Alcoi: 26041939.-

Detingut pel Comandant Militar de Pego 09051939. En llibertat (230061939).

Presó Porta Coeli des del Camp de Concentració: 01121939.

Presó d’Alcoi: 09071940.

Reformatori d’Adults d’Alacant: 26051941.

Consell de Guerra a Alacant: (19061941): Auxili Rebel·lió, 30 anys.

Reformatori d’Alacant: 05051942. 

Presó d’-Alcoi: 06011943.

Reformatori d’Adults d’Alacant: 19011943.

President de la Casa del Poble. 

Membre comitè revolucionari de requises. 

Coautor assassinat veí d’Oliva., segons la Causa General , segons la Causa General.

5

ALEMANY ALEMANY, José . 

*Benissili, 1907. 

49 anys. Casat. FORNERO

C/MOLÍ, 15. Benialí

Llaurador 

SI

C, D, E, 

Presó d’Alcoi: 25041939.

Camp Oliver-Alcoi: 26041939. 

Detingut pel Comandant Militar de Pego 09051939. 

Presó Porta Coeli : 01121939. 

Presó Alcoi des de Porta Coeli: 09071940.

Reformatori d’Adults d’Alacant: 09111940. 

Llibertat vigilada: 02021956.

Treballador de Vicente Alemany Pastor. 

 

ORD.

NOM I COGNOMS 

LRP

ACUSACIÓ 

DETENCIÓ I CONDEMNA

OBSERVACIONS 

6

ALEMANY ALEMANY, José 

*1911.

33 anys. Fadrí.  LLOBERO FILL

PLAÇA, 39. Benialí. 

Obrer de Vila

Presó Origen: Prisión Provincial de Lérida. 

SI

B, D, E

Detingut pel Comandant Militar de Pego 09051939. 

Preso de Porta Coeli des del Camp de Concentració : 01121939.

Presó d’Alcoi: 09071940.

Reformatori d’Adults d’Alacant: 07111941. 

Consell de Guerra a Alacant: 30 anys Auxili Rebel·lió. 

Possible commutació per pena de 20 anys de presó. 

Llibertat condicional 22061943: Complits 3 anys, 8 mesos i 14 dies. 

Falten 15 anys, 3 mesos i 16 dies.  

Emigrà a París. 

7

ALEMANY ALEMANY, Vicente . 

79 anys. Viudo. 4 fills. LLOBERO PARE

Plaça, núm. 39. Benialí

Presó origen: Reformatori d’Adults d’Alacant. 

Llaurador 

SI

A, B, D, E, 

AUXILI REBEL.LIÓ: 8 ANYS.

CONDICIONAL: 18081942.

COMPLETA: 03051947.

LLIBERTAT VIGILADA 02021956

 

8

ALEMANY ALEMANY, Vicente 

56 anys. Fadrí. ZACARIAS.

C/DALT, 6. Benitaia 

Presó origen: Prisión Habilitada de Alcoy. 

Llaurador

S

D, E, 

Detingut pel Comandant Militar 17051940 fins 07111940. Conduït a Alacant. 

AUXILI REBEL.LIÓ: 20 ANYS.

CONDICIONAL: 10051943. 

TRP sobresegué provisionalment el seu expedient (1946)

COMPLETA: 16051960.

 

9

ALEMANY ALEMANY, Vicente 

32 ANYS. LLOBERO FILL. 

[C/MOLÍ, ]3. Benialí.

Llaurador

SI

D, E, 

CONSELL DE GUERRA: 20 ANYS DE PRESÓ

Coautor de l’assassinat del veí d’Oliva, segons la Causa General. 

ORD.

NOM I COGNOMS 

LRP

ACUSACIÓ 

DETENCIÓ I CONDEMNA

OBSERVACIONS 

10

ALEMANY ALEMANY, José Pascual.

39 anys. Casat. 2 fills. LLOBERO MENOR. 

C/MOLÍ, 13. Benialí. 

Llaurador 

Presó Origen: Colònia penitenciaria de Talavera de la Reina.

SI

A, C, D, E

Detingut pel Comandant Militar 17051940 fins 07111940. Conduït a Alacant. 

AUXILI REBEL.LIÓ: 30 ANYS.

CONDICIONAL: 19011943: falten 2914 dies . 

 

11

ALEMANY ALEMANY, Ricardo. 

46 anys. Casat. 3 fills. CORREU

C/MOLÍ, 3. Benialí 

Llaurador

SI

C, E

AUXILI REBEL.LIÓ: 12 ANYS I 1 DIA.

CONDICIONAL: 18041944

Tribunal de Repressió Política (TRP): sobresegué provisionalment el seu expedient en 1946. 

 

12

ALEMANY CANET, Pascual. 

63 anys. Casat. 

Benirrama.

Llaurador. 

SI

B

PRESÓ ATENUADA 12121940.

 

13

ALEMANY ALEMANY, Salvador,. 

48 anys.  ROSALINA

Benirrama.

Llaurador

SI

D, E

Presó d’Alcoi: 25041939. 

Camp d’Oliver: 26041939.

Excarceració desembre 1939. 

 

14

ALEMANY ROCAFULL, Carlos 

40 anys. Casat. TOLA 

Benitaia 

Llaurador 

SI

A, B, D, 

Detingut pel Comandant Militar de Pego 09051939 fins 09091939. Conduït a Dénia.

Consell de Guerra: 6 anys (26091940). 

Presó Atenuada: 26051940. 

 

15

ALEMANY SANADRIAN, Carlos

36 anys. Casat. 

Benitaia

Llaurador

SI

A, B, D, F

Detingut pel Comandant Militar de Pego 09051939 fins 09091939. Conduït a Dénia.

Consell de Guerra: 30 anys (19061940). 

Regidor de la Vall. 

Relacionat amb l’assassinat de Blas Navarro d’Oliva, segons la Causa General. 

16

ALEMANY SANADRIAN, Salvador..

53 anys. Casat. 3 fills. 

C/MOLÍ, 8. Benitaia.

Obrer de Vila. 

Presó d’origen: Reformatori d’Adults d’Alacant 

SI

A, D, E, 

AUXILI REBEL.LIÓ: 25 ANYS.

CUMPLIT 6 ANYS, 9 MESOS, 14 DIES.

CONDICIONAL: 16121945.

COMPLETA: 03061960.

LLIBERTAT VIGILADA 02021956

 

 

ORD.

NOM I COGNOMS 

LRP

ACUSACIÓ 

DETENCIÓ I CONDEMNA

OBSERVACIONS 

17

ALEMANY GASCÓ, Angelino. 

*Benirrama. 

19 anys. Fadrí. 

Pego

   

Detingut pel Jutge municipal el 23081941 fins 25081941. En llibertat

 

18

ALEMANY SANCHO, Fermin. 

*1908.

36 anys. Fadrí. 

C/ Carretera,  49. Benialí. 

SI

B

Detingut pel Comandant Militar de Pego 09051939 fins 09091939. Conduït a Dénia.  Empresonament desembre de 1939 (ESTRAPERLO)

 

19

ALEMANY SEGUÍ, Cándido.

46 anys. Casat. 

Benissivà.

Comerciant 

SI

 

Presó d’Alcoi: 24041939.

Camp Oliver-Alcoi: 26041939. 

Detingut pel Comandant Militar de Pego 09051939 fins 09091939. Conduït a Dénia.

 

20

ALEMANY SEGUÍ, Miguel.

32 anys.  Fadrí. 

Benissivà. 

Barber

SI

 

PRESÓ ATENUADA 14111940

 

21

ALEMANY SENDRA, Fermín. 

30 anys.

Benialí 

Comerciant 

   

CAMPO OLIVER-ALCOI 26041939

 

22

ALEMANY SEGUÍ, Fernando. 

54 anys. Casat. 

Alpatró

   

Detingut pel Jutge Militar de Pego 02111939 fins 07121940. Conduït a Alacant. 

Informe

23

ALEMANY SEGUÍ, Justo.

40 anys. Casat. 

Benissivà.

   

Detingut pel Jutge Militar 26071941 fins 27091941. En llibertat.

 

24

ALFONSO CAMPS, Alfonso. 

38 anys. Casat 

Si 

A, B, 

Ingrés en Presó d’Alcoi: 2441939. 

Camp d’Oliver: 26041939

Codemna consell de Guerra: 20 anys, auxili a la rebel.lió. 

Finques rústiques a nom de la mare, pendent de liquidar. 

25

BALAGUER ALEMANY, Amado.

45 anys.. 

Llaurador.

Benissivà

S

 

Detingut pel Jutge Militar 25011940 

TRP: sobresegué provisionalment el seu expedient en 1946.

 

 

ORD.

NOM I COGNOMS 

LRP

ACUSACIÓ 

CONDEMNA

OBSERVACIONS 

26

BALAGUER ALEMANY, Francisco. 

40 anys. Viudo 

Industrial. 

S

     

27

BALAGUER ALEMANY, Joaquin.

*1910.

46 anys. Casat. 

Pl. La Font, 4. Benialí

Viatjant. 

SI

A, E, 

Detingut pel Jutge Militar 26091939 fins 24011940. Conduït a Alacant. 

Trasllat a Alacant: 24011940. 

Presó d’Alcoi des del Reformatori d’Alacant: 09071940.

Fàbrica núm. 2, Elx: 04121940.

Reformatori d’Adults d’Alacant: 02061942.

Presó atenuada: 13111942.

Llibertat condicional: 14111942. 

TRP: sobresegué provisionalment el seu expedient en 1946.

Llibertat Vigilada  02021956 

Afiliat al PSOE i UGT. 

28

ALEMANY VAQUER, Amparo.

49 anys. 

Benialí

S

     

29

ALEMANY VAQUER, Francisco.

46 anys. Benialí. 

Llaurador. 

S

D, E, 

Consell de guerra el condemna a 20 anys de presó menor per auxili a la rebel.lió 

President PSOE de la Vall.

Alcalde republicà. 

30

BORONAT ALEMANY, José 

*1913.

26 anys. Fadrí. Ti Manquet

C/ CARRETERA, 35. Benialí

Llaurador

SI

 

Detingut per la Guàrdia Civil el 12081939.

Presó d’Alcoi: 24061939. 

Camp Oliver-Alcoi: 126041939.

Detingut pel Comandant Militar de Pego el 25011940.

Conduït al Reformatori d’Alacant: 04061940.

 

31

CAMPS ALEMANY. Cándido. 

40 anys. Casat.  PARDALÍ

C/OLMOS, 5. Benissivà.

Llaurador

Presó d’origen: REFORMATORIO DE ADULTO DE ALICANTE

SI

B, 

Detingut pel Comandant Militar de Pego 09051939 fins 09091939. Conduït a Dénia.

AUXILI REBEL.LIÓ: 12 anys i 1 dia. CONDICIONAL: 18031943.

TRP: sobresegué provisionalment el seu expedient en 1946.

COMPLETA 04041951. 

REGIDOR. Relacionat amb la detenció de Blas Navarro Sendra, d’Oliva.

32

CAMPS ALEMANY, Domingo 

39 anys. Fadrí. 

Benirrama

   

Detingut pel Governador Civil d’Alacant des del 08011942 fins 19011942. 

En llibertat. 

34

CAMPS BORONAT, Pedro.

23 anys. Casat. 

Benirrama 

Llaurador 

SI

B, C

Detingut pel Comandant Militar de Pego 10061940 fins 27061940.

En llibertat

ORD.

NOM I COGNOMS 

LRP

ACUSACIÓ 

CONDEMNA

OBSERVACIONS 

35

CAMPS CAMPS, Amadeo. 

La Carroja

Xofer

     

Retorna exili 22081957. Emigra a l’Alger. 

36

CAMPS CANET, José Vicente. 

41 anys. Casat. 

Benialí

   

Detingut pel Jutge Militar 09031940 fins 05101940. En llibertat.

 

37

CAMPS MONCHO, Facundo. 

*1904.

36 anys. Casat. 

C/ CARRETERA, 10. Benitaia

Llaurador 

   

Presó d’Alcoi: 26041939.

Camp Oliver-Alcoi: 26041939.

Detingut pel Comandant Militar de Pego:  09051939 fins 09091939. En llibertat. 

 

38

CARRERA MIRÓ, Manuel 

31 ANYS. Casat 

Benirrama

Xofer

S

 

Detingut pel Comandant militar de Pego 09051939. 

 

39

CATALÀ VERCHER., Bautista. 

*LA VALL D’ALCALÀ.

43 anys.  Casat. 

Benirrama.

Jornaler

SI

 

CAMPO OLIVER-ALCOI 26041939.

Detingut pel Comandant Militar el 09051939 fins 09091939. Conduït a Dénia. 

TRP: sobresegué provisionalment el seu expedient en 1946.

 

40

CORTELL ALEMANY, Ascensión. 

Benialí. 

 

A

   

41

CORTELL ALEMANY, Fabián.

68 anys. Casat. 1 fill. 

C/TRINQUET, 32. Benialí

Llaurador 

REFORMATORIO DE ADULTOS DE ALICANTE

SI

A, F

Detingut 20031940 fins 08041940. Traslladat a Alacant. 

AUXILI REBEL.LIÓ: 6 ANYS I 1 DIA

CONDICIONAL: 26011941.

LLIBERTAT VIGILADA 02021956

ALCALDE (1931-34)

42

CORTELL ALEMANY, Fabián.  

32 anys (1939). Fadrí.

Benialí  

   

Detingut pel Jutge Militar 25121939 fins 21011940. En llibertat.

 

ORD.

NOM I COGNOMS 

LRP

ACUSACIÓ 

CONDEMNA

OBSERVACIONS 

43

CORTELL ALEMANY, José. 

*1908.

37 anys. Fadrí. 

c/ CARRETERA, 47. Benialí. 

Llaurador 

SI

B

Detingut pel Jutge Militar des del 020121939 fins 24011940. 

Presó d’Alcoi: 26041939.

Camp Oliver-Alcoi: 26041939

Detingut pel Comandant Jutge Militar de Pego 02121939 fins 24011940. Conduït a Alacant.

Auxili Rebel·lió: 30 anys. 

Indult:  28081946.

Llibertat completa: 27111969

Llibertat Vigilada: 02021956

Germà d’Ascensión Cortell Alemany. 

44

CORTELL ALEMANY, Julian. 

62 anys. Casat. 

Benialí 

   

Detingut pel Comandant Militar de Pego 09051939 fins 09091939.

En llibertat.

45

DOMENECH CAMPS, Alfredo.

32 anys. Fadrí. 

La Carroja.

   

Detingut pel Jutge Militar 18081939 fins 12111939. 

En llibertat.

46

DOMENECH MENGUAL, Joaquin.

*1906.

39 anys. Casat. 4 Fills. 

Llaurador 

C/DALT, 11. Benitaia 

REFORMATORIO DE ADULTOS DE ALICANTE

S

B, C, D, E, 

Presó d’Alcoi: 24041939. 

Camp Oliver-Alcoi: 26041939. 

Detingut pel Comandant Militar de Pego: 09051939. Traslladat a Dénia: 09091939.

Presó Porta Coeli des del Camp de Concentració de Porta Coeli: 01121939. 

Reformatori d’Adults d’Alacant: des de Pego: 07011940.

Consell de Guerra a Alacant: 8 anys de presó major per Auxili Rebel·lió (04021940)

Llibertat condicional: 28071941, resten 1 any, 9 mesos i 14 dies. 

Llibertat definitiva:  03051947.

Informe

47

DOMENECH MENGUAL, Pedro. 

Benitaia 

S

 

TRP: sobresegué provisionalment el seu expedient en 1946.

 

48

FELIU CAMPS, Francisco Vicente. 

62 anys. Casat. 

Benirrama.

 

A

Detingut pel Jutge Militar 29081939 fins 2021940. Conduït a Alacant.

 

ORD.

NOM I COGNOMS 

LRP

ACUSACIÓ 

CONDEMNA

OBSERVACIONS 

49

FUSTER RIBES, José 

*LA FONT D’EN CARRÒS, 1907. 

23 ANYS. Casat. 

C/ CARRETERA, 39. Benialí

Obrer de Vila 

Si

A, B, D, E, 

Presó d’Alcoi: 25041939.

Camp Oliver-Alcoi: 26041939.

Presó d’Alcoi: 01061939.

Detingut pel Comandant Militar de Pego: 09051939 fins al 09091939.

Traslladat a Dénia: 09091939.

Presó Porta Coeli des del Camp de Concentració de Porta Coeli: 01121939. 

Reformatori d’Adults d’Alacant des de Porta Coeli: 26051940.

Consell de Guera a Alacant: 6 anys i 1 dia de presó major per Auxili Rebel·lió. 

Llibertat Condicional: 22061946. Residint a Vilallonga.

Llibertat definitiva: 2031946. 

 

50

GADEA GISBERT, Santiago 

*BENIMARFULL.

58 ANYS. CASAT. 4 FILLS. 

PLAÇA, 29. Benialí 

Confiter.

Presó d’origen: REFORMATORIO DE ADULTO DE ALICANTE

 

A, 

AUXILI REBEL.LIÓ: 20 ANYS.

CONDICIONAL 05051943

COMPLETA 10031960

 

51

GRIMALT MORALES, Vicente 

*BENISSA. 

32 ANYS. 

Benialí 

Mestre 

S

A, C, E, 

CONSELL DE GUERRA 30 ANYS (190619431)

TRP: sobresegué provisionalment el seu expedient en 1946.

Depurat com a mestre, donava classes particulars en Benialí (1949), fou denunciat per Vicente Alemany Navarro. 

52

JUAN SEGUÍ, José.

30 anys. Fadrí. Llaurador. 

S

     

53

MARZÀ SEGUÍ, Àngel. 

A*1906, Alpatró. 

Jornaler. 

     

Exili a Argentina. 

54

MARZÀ SEGUÍ, Domingo. 

35 anys. Casat. 

Alpatró 

Llaurador 

 

A, B, 

Detingut pel Jutge Militar el 18081939 fins 09091939. Conduït a Dénia.

Reformatori d’Alacant  01061940. 

Regidor. Informe

55

MAYANS CODINA, José Ramón.

Secretaria Ajuntament de la Vall. 

S

D, E

En presó, octubre de 1940. 

 

ORD.

NOM I COGNOMS 

LRP

ACUSACIÓ 

CONDEMNA

OBSERVACIONS 

56

MENGUAL BALAGUER, Pedro.. 

37 anys. Casat. Sense fills. 

PLAÇA, 36, Benialí.

Llaurador. 

Presó d’origen: REFORMATORIO DE ADULTO DE ALICANTE.

S

A, C, E, 

AUXILI REBEL.LIÓ: 12 ANYS.

CONDICIONAL 4111942

COMPLETA 14051950 

TRP: sobresegué provisionalment el seu expedient en 1946.

Llibertat Vigilada 02021956

 

57

MENGUAL CERVERA, Fermin. 

33 anys d’edat.

S

     

58

MENGUAL LUCAS, Joaquin. 

40 anys. Casat. Sense fills. 

C/ TRINQUET, 9. Benialí. 

Pastor. 

Presó d’origen: REFORMATORIO DE ADULTO DE ALICANTE. 

S

A, C, 

Detingut per la Guàrdia Civil el 06081939 fins al 09091939. Conduït a Dénia. 

AUXILI REBEL.LIÓ: 6 ANYS.

CONDICIONAL 17071942

COMPLETA 21051945

President CNT durant la guerra. 

59

MOLINES JUAN, José.. 

*1893

51 anys. Casat. 3 fills. GUIXA. 

C/PONT, 5. Benissili.

Llaurador 

Presó d’origen: PRISIÓN CENTRAL DE JIJONA

 

Detingut pel Comandant Militar de Pego 09051939.

Presó de Porta Coeli des del Camp de Concentració: 01121939.

Presó d’Alcoi: 09071940.

Reformatori d’Adults d’Alacant: 03021941

Llibertat condicional: 15121942

TRP: sobresegué provisionalment el seu expedient en 1946.

Llibertat Vigilada 02021956

 

60

MOLL ALEMANY, José . 

45 ANYS. CASAT. 1 FILL. 

PLAÇA, 49. Benialí. 

Industrial 

Presó d’origen: PRISIÓN PROVINCIAL DE MADRID

S

B, D, E, 

Camp Oliver-Alcoi: 26041939.

Detingut pel Comandant Militar de Pego 09051939.

Presó de Porta Coeli des del Camp de Concentració: 01121939. 

Presó d’Alcoi: 26041940.

Reformatori d’Adults d’Alacant: 22031941.

Consell de Guerra a Alacant (22031941): 30 anys presó major per Auxili a la Rebel·lió. 

Portava pres 12 anys i 18 dies. 

Presó de santa Rita, Carabanchel: 25051943. 

Llibertat condicional: 14121943.

Llibertat completa: 06051952. 

Llibertat Vigilada 02021956

 

ORD.

NOM I COGNOMS 

LRP

ACUSACIÓ 

CONDEMNA

OBSERVACIONS 

61

MORAGUES ALEMANY, Elias. 

52 anys. Casat. Sense Fills. . 

C/ CARRETERA, 1. Benialí.

Llaurador.

S

A, B, E, 

Detingut pel Comandant Militar de Pego 09051939 fins 09091939. Conduït a Dénia. 

AUXILI REBEL.LIÓ: 12 anys i 1 dia. 

Complits 6 anys, 1 mes, 13 dies. Llibertat condicional 22061945. 

Li falten 22 anys, 8 mesos i 19 dies. 

Llibertat Vigilada 02021956

 

62

MORATAL IBAÑEZ, Bautista.

*VILALLONGA.

46 ANYS. CASAT. 1 FILL. 

C/RAVAL, 16. Benissivà.

Empleado.

S

 

Detingut pel Comandant Militar el 09091939. 9051939 fins Conduït a Dénia. AUXILI REBEL.LIÓ: 8 ANYS.

CONDICIONAL 05061941.

DEFINITIVA 08091947.

 

63

MIGUEL MORELL MENGUAL. 

35 anys. Casat. ALGEPSER

C/ CARRETERA, 19. Benialí.

Llaurador 

S

A, C, 

Detingut per la Guàrdia Civil el 06091939. 

Llibertat condicional 17071942

Llibertat Vigilada 02021956

Informe

64

NADAL PALMER, Carmen. 

*LLOMBAI. C/FONT, 27. CALAFAT

53 ANYS. CASADA. 2 FILLS 

C/ MORERA, 6. Alpatró

Mestressa de casa 

Presó d’origen: REFORMATORIO DE ADULTO DE ALICANTE.

S

A, B, 

Detinguda pel 05061940 fins 26021941. Conduïda a Alcoi. 

AUXILI REBEL.LIÓ: 12 ANYS I 1 DIA.

CONDICIONAL 12121942 

TRP: sobresegué provisionalment el seu expedient en 1946.

DEFINTIVA 02071952

LLIBERTAT VIGILADA 02021956

Delació de Blas Navarro d’Oliva.

65

NADAL RICHART, Salvador. 

27 anys. Fadrí.

S

     

66

PALMER ALEMANY, Ricardo. 

55 anys. Casat. 

Benissivà 

Xofer. 

S

B

Detingut pel Jutge Militar des del 17101939 fins 24011940. Conduït a Alacant. 

Jutjat Militar de Pego: 30 anys de presó, causa relacionada amb la detenció de Blas Navarro Sendra, d’Oliva. 

Informe.

Revisió penal. 

67

PALMER CORTELL, Salvador.

61 ANYS. Casat. 

Benissivà 

Jornaler

S

B

Detingut pel Jutge Militar 25051940 fins 07021940. Conduït a Alacant. 

SOBRESEIMENT PROVISIONAL DE CAUSA (1946).

Indultat 18021951. 

 

ORD.

NOM I COGNOMS 

LRP 

ACUSACIÓ 

CONDEMNA

OBSERVACIONS 

68

PAVIA MENGUAL, Andrés. 

41 ANYS. FADRÍ. SUCLET. 

C/MOLÍ, 19. Benialí

Llaurador.

Presó d’origen: DESTACAMENTO DE BELCHITE

S

D, E, 

Detingut pel Comandant Militar el  09051939 fins 09091939. Conduït a Dénia. AUXILI REBEL.LIÓ: 20 ANYS.

CUMPLIT 1025 DIES. 

CONDICIONAL 18051943.

FALTEN 6275 DIES. 

LLIBERTAT VIGILADA 02021956

 

69

PALMER MENGUAL Camilo. 

53 ANYS. CASAT. 3 FILLS. 

C/ DEL MIG, 9. Benitaia 

Llaurador. 

Presó d’origen: REFORMATORIO DE ADULTOS DE ALICANTE

S

B, C, E, 

Detingut pel Comandant Militar el 09091939. 9051939 fins Conduït a Dénia REBEL.LIÓ: 8 ANYS.

CONDICIONAL 23071942.

DEFINITIVA 03051947.

 

70

PALMER PALMER, Ricardo.

28 anys. Llaurador. 

S

 

En presó, octubre de 1940. 

 

71

PALMER PARETS, Alberto. 

26 anys. Fadrí. 

Benissivà.

Llaurador.

S

B, C, 

Detingut pel Comandant Militar de Pego 09051939 fins 09091939. 

Conduït a Dénia. 

72

PALMER PARETS, José.

30 anys. Benissivà. 

A, D

Consell de guerra el condemnà a 6 anys de presó menor per auxili a la rebel.lió. 

 

73

PALMER PERETÓ., Alberto. 

26 ANYS.

Benissivà

Llaurador

 

D, E, 

CAMP OLIVER-ALCOI 26041939

Presó de la Abastecedora d’Alcoi, 1940. 

 

74

PALMER PERETÓ , José 

La Vall de Gallinera. 

 

D

En presó, octubre de 1940.

 

75

PALMER SEGUÍ; Jaime. 

55 ANYS. Casat. 

C/ CARRETERA, 17. Benissivà. 

Llaurador 

   

Camp Oliver d’Alcoi: 26041939.

LLIBERTAT VIGILADA 02021956

 

ORD.

NOM I COGNOMS 

LRP

ACUSACIÓ 

DETENCIÓ I CONDEMNA

OBSERVACIONS 

76

PALMER SEGUÍ,  JesúsÍ. 

*1911.

33 anys. Casat. GRASSET

C/ CARRETERA, 15. Benialí 

Pastor. 

Presó d’origen: PRISIÓN PARTIDO JÁTIVA

S

 

Detingut pel Comandant Militar el  09051939 fins 09091939. Conduït a Dénia.

Presó de Porta Coeli des del Camp de Concentració de Porta Coeli: 01121939.

Presó d’Alcoi: 09071940.

Reformatori d’Alacant: 07011941. 

Auxili Rebel·lió:  12 anys i 1 dia

Llibertat Condicional: 04021943. 

TRP: sobresegué provisionalment el seu expedient en 1946.

Llibertat Vigilada 02021956

 

77

PALMER SEGUÍ, Pedro Pascual Í. 

44 ANYS. CASAT. 

CARRETERA, 17.  Benialí. 

Pastor. 

Presó d’origen: REFORMATORIO DE ADULTO DE ALICANTE. 

S

A,B, C, E, 

AUXILI REBEL.LIÓ 6 ANYS I 1 DIA. 

CONDICIONAL 30121941.

DEFINTIVA 04031945.

 

78

PAVIA SEGUÍ, Adela. 

Benialí. 

 

A, 

   

79

PAVIA SEGUÍ, Vicente . 

57 ANYS. FADRÍ. BARBER

C/TRINQUET, 2. Benialí.

Llaurador 

S

A, C, D, E, 

Detingut pel Jutge Militar 26091939 fins 24011940. Conduït a Alacant. TRP: sobresegué provisionalment el seu expedient en 1946.

LLIBERTAT VIGILADA 02021956

 

80

PELLICER ALEMANY, Juan 

35 anys. 

Benirrama. 

Llaurador 

Presó d’origen: REFORMATORIO DE ADULTO DE ALICANTE  (1940)

S

 

Presó d’Alcoi: 24041939.

Camp d’Oliver: 260401939. 

Reformatori d’Alacant: 26051940. 

 

ORD.

NOM I COGNOMS 

LRP

ACUSACIÓ 

DETENCIÓ I CONDEMNA

OBSERVACIONS 

81

PELLICER ALEMANY, Salvador. . 

61 anys. Casat. 2 fills. 

C/ CARRETERA, 7. Benissivà 

Llaurador

Presó d’origen: PRISIÓN HABILITADA DE ALCOY

S

A, B, E, 

Detingut pel Jutge Militar 26091939 fins 24011940. Conduït a Alacant. 

AUXILI REBEL.LIÓ: 20 ANYS.

CONDICIONAL 09051943.

DEFINITIVA 03041959. 

LLIBERTAT VIGILADA 02021956

 

82

PENALVA VERCHER, Rafael. 

Benialí 

S

A, D, E

EMPRESONAT (1940)

 

83

PERELLÓ,  Bautista.

Benialí. 

Mecànic. 

   

Empresonat en la Abastecedora d’Alcoi., 1940.

 

84

PÉREZ TOMASET, Filomena. 

30 anys. Fadrina. 

Benialí

   

Detinguda per la Guàrdia Civil  des del 23051939 fins 19061939. En llibertat

 

85

PONS LUCAS, Elias. 

Benialí. 

   

En presó, desembre 1939. 

EMPRESONAT (1939)

86

PONS LUCAS, José 

*MARGARIDA (PLANES)

21 ANYS. Fadrí. 

Benialí

Sastre. 

   

Portaceli: 01121939.

PRESÓ ATENUADA 05101940.

 

87

SANCHEZ VAL, José 

*TERNICHES (CIUDAD REAL)

28 anys. Casat 

Benialí. 

Estudiant 

S

 

Detingut pel Jutge Militar de Pego 05101939 fins 06101939. En llibertat.

 

88

SEGUÍ FERRANDIZ, Eliseo. 

46 anys. Casat. 

C/ Font, 27. Llombai. 

Llaurador

S

A, B, 

Presó d’Alcoi: 260401939.

Camp Oliver-Alcoi: 260401939.

Detingut pel Comandant Militar 09051939 fins 09091939. Conduït a Dénia. 

Presó de Porta Celi, des del Camp de Concentració de Porta Celi: 01121939. 

Presó d’Alcoi: 20031940. 

Reformatori d’Adults d’Alacant: 30121940

Consell de Guerra (06031941): 6 anys.

Espòs de Carmen Nadal. Delació de Blas Navarro d’Oliva. 

ORD.

NOM I COGNOMS 

LRP

ACUSACIÓ 

DETENCIÓ I CONDEMNA 

OBSERVACIONS 

89

SEGUÍ GASCÓ, Eduardo. 

44 anys. Casat. 

Benialí

Llaurador 

   

Empresonat en el Camp Oliver-Alcoi 26041939.

Detingut pel Comandant Militar de Pego 09051939 fins 09091939. Conduït a Dénia.

En llibertat.  

 

90

SEGUÍ GASCÓ, Miguel Camilo. 

44 anys. Casat. 

Alpatró.

Llaurador. 

   

Detingut pel Jutge Militar 3l 18081939 fins 09091939. Conduït a Dénia. 

EMPRESONAT REFORMATORIO DE ADULTOS DE ALICANTE 01061940. CONSELL DE GUERRA ?

Informe

91

SEGUÍ PALMER, José. 

*1908.

36 ANYS. FADRÍ. ROQUERO 

Alpatró

Llaurador.

Presó d’origen: REFORMATORIO DE ADULTOS DE ALICANTE

Si

A, C, D, E,

Detingut pel Jutge Militar 27091939 fins 24011940. Conduït a Alacant.

AUXILI REBEL.LIÓ: 12 ANYS I 1 DIA.

CONDICIONAL 17111942.

DEFINITIVA 04041956. 

Llibertat Vigilada: 02021956

 

92

SEGUÍ SEGUÍ, Àngel.

32 anys. Fadrí. ESTANQUER

Alpatró. 

   

Detingut pel Jutge Militar des 18081939 al 09091939. Conduït a Dénia. 

REFORMATORIO DE ADULTOS DE ALICANTE 18061940

Demanda de presó atenuada

93

SEGUÍ SEGUÍ, Francisco.

52 anys. Llaurador. PEROT.

Alpatró.

SI 

     

94

SEGUÍ SEGUÍ, Joaquin. 

33 anys. Fadrí. ESTANQUER. 

Alpatró

   

Detingut pel Jutge Militar 19081939 fins 12111939. En llibertat. 

 

95

VERCHER VERCHER, Enrique.

35 anys. Llaurador.

Si

     

Tornar

Privacy Settings
We use cookies to enhance your experience while using our website. If you are using our Services via a browser you can restrict, block or remove cookies through your web browser settings. We also use content and scripts from third parties that may use tracking technologies. You can selectively provide your consent below to allow such third party embeds. For complete information about the cookies we use, data we collect and how we process them, please check our Privacy Policy
Youtube
Consent to display content from Youtube
Vimeo
Consent to display content from Vimeo
Google Maps
Consent to display content from Google