LES ERES I L’ALCALDE REPUBLICÀ
En aquest carrer hi havia dues Eres, la que ocupa el xalet dels Anglesos (veïns de Frederic Alemany), propietat de Joaquín Alemany Alemany de Silvestre, i l’era de Dionisio Alemany Boronat i Angelita Alfonso Parets.
Les Eres és l’espai de terra, més o menys circular, on baten els cereals, es separa el gra de de la palla, i es deixa net i a punt per a mesurar-lo. Les eres es trobaven en les zones pròximes al poble, en els afores, altres vegades pròximes a les cases, o en punts alts del terme, de manera que es pogués vigilar el gra, i que el vent afavorís les tasques que havien de desenvolupar-se. Altres vegades, l’existència d’eres fora del poble, en llocs allunyats, implicava un intent de fugir del control feudal de la partició de fruits, típica del règim senyorial valencià.
Fins i tot va sorgir una música pròpia de les eres: els cants de Batre. El cant de batre és un cant d’arrel tradicional valencià, de les anomenades cançons de treballs, que es canta a cappella, de forma individual, i que dona nom a tots aquells cants que van lligats a les feines agrícoles com batre, segar, regar, llaurar, etc. Com que es canta de forma individual, no està subjecte a cap mètrica ni a cap ritme concret. El cant de batre era una forma arcaica front a altres estils més moderns com el cant d’estil o les jotes, ja que en els cants de batre no hi ha modernització, per haver-se transmés oralment, cantant-se segons s’havia cantat tota la vida.
Els treballs a l’era s’iniciaven al juliol amb la preparació de l’ordi i civada, si n’hi havia, i després amb el blat. Una vegada acabada la sega es portaven les gabres fins a l’era on començava el treball de “batre de potes” per a separar el gra de l’espiga amb ajuda de matxos. A l’agost començava la feina de ventar, i llançar la barreja de gra i palla a l’aire per tal de netejar-la, fent net el gra de busques i pallorfes. A finals d’agost, els treballs acabaven amb una festa que celebrava els finals d’aquests, per això moltes festes dels nostres pobles estan situades al final de l’estiu. Era el moment de fer el repartiment del blat. Més avant, el treball es va mecanitzar i aparegué una Trilladora, que es llogava en el moment de batre. Aquesta màquina estalviava mà d’obra i efectuava les mateixes funcions, fins que el blat va desaparèixer del cultiu, entre els anys 1963-1965.
Casa de les Puces. C/Carreró, núm. 4. Casa de les filles de Francisco Alemany Vaquer “Pusa” (Benirrama, 1895), de 56 anys, casat, pare de tres filles: Rosita, Paquita i Vicentica. Alcalde republicà de la Vall de Gallinera, detingut i empresonat el 09/05/1939, fou condemnat per un consell de Guerra el 19/06/1941 a 20 anys per “Auxili a la rebel·lió”, fou posat en llibertat vigilada el 02/02/1956. Les filles de l’alcalde republicà també van patir repressió. Per tal d’evitar-la es van amagar en l’actual casa rural, de Frederic Alemany i Alemany, al costat del restaurant Ta Casa, antic Hostal de Benissivà, del iaio de Frederic Alemany. Després van emigrar als Estats Units.
Barber Pepito Mengual. C/Carreró, núm. 5. Casat amb Pepa d’Ebo. Emigraren a Paris, al voltant de 1964.
LAS ERAS Y EL ALCALDE REPUBLICANO
En esta calle había dos eras: una ocupaba los chalets de los Ingleses (vecinos de Frederic Alemany), propiedad de Joaquín Alemany Alemany de Silvestre, y la otra era de Dionisio Alemany Boronat y Angelita Alfonso Parets.
Las eras son espacios de tierra, más o menos circulares, donde se trillan los cereales, se separa el grano de la paja y se deja limpio y listo para medirlo. Las eras se encontraban en zonas cercanas al pueblo, en las afueras, otras veces cerca de las casas, o en puntos altos del término, de manera que se pudiera vigilar el grano y que el viento favoreciera las tareas que debían llevarse a cabo. Otras veces, la existencia de eras fuera del pueblo, en lugares alejados, implicaba un intento de huir del control feudal de la partición de frutos, típica del régimen señorial valenciano.
Incluso surgió una música propia de las eras: los cantos de batre. El canto de batre es un canto de raíz tradicional valenciana, de las llamadas canciones de trabajo, que se canta a capella, de forma individual, y que da nombre a todos aquellos cantos ligados a las labores agrícolas como trillar, segar, regar, arar, etc. Como se canta de forma individual, no está sujeto a ninguna métrica ni ritmo concreto. El canto de batre era una forma arcaica frente a otros estilos más modernos como el canto de estilo o las jotas, ya que los cantos de batre no se modernizaron, al haberse transmitido oralmente y cantarse tal como se había hecho toda la vida.
Los trabajos en la era comenzaban en julio con la preparación de la cebada y la avena, si las había, y luego con el trigo. Una vez terminada la siega, se llevaban las gavillas a la era, donde comenzaba el trabajo de “trillar a pie” para separar el grano de la espiga con la ayuda de mulas. En agosto comenzaba la tarea de aventar, lanzando la mezcla de grano y paja al aire para limpiarla, separando el grano de los restos de paja. A finales de agosto, los trabajos terminaban con una fiesta que celebraba el fin de las labores; por eso muchas fiestas de nuestros pueblos se celebran al final del verano. Era el momento de hacer el reparto del trigo.
Más adelante, el trabajo se mecanizó y apareció una trilladora, que se alquilaba en el momento de trillar. Esta máquina ahorraba mano de obra y realizaba las mismas funciones, hasta que el trigo desapareció del cultivo, entre los años 1963-1965.
Casa de les Puces. C/Carreró, núm. 4. Casa de las hijas de Francisco Alemany Vaquer “Pusa” (Benirrama, 1895), de 56 años, casado y padre de tres hijas: Rosita, Paquita y Vicentica. Alcalde republicano de la Vall de Gallinera, fue detenido y encarcelado el 09/05/1939, y condenado por un consejo de guerra el 19/06/1941 a 20 años por “Auxilio a la rebelión”. Fue puesto en libertad vigilada el 02/02/1956. Las hijas del alcalde republicano también sufrieron represión. Para evitarla, se escondieron en la actual casa rural de Frederic Alemany y Alemany, junto al restaurante Ta Casa, antiguo Hostal de Benissivà, del abuelo de Frederic Alemany. Después emigraron a los Estados Unidos.
Barbero Pepito Mengual. C/Carreró, núm. 5. Casado con Pepa de Ebo. Emigraron a París, alrededor de 1964.”
THE THRESHING FLOORS AND THE REPUBLICAN MAYOR
This street once had two threshing floors: one now occupied by the so-called English Chalet (neighbours of Frederic Alemany), owned by Joaquín Alemany Alemany de Silvestre, and the other one owned by Dionisio Alemany Boronat and Angelita Alfonso Parets.
A threshing floor is a more or less circular patch of ground where grain is threshed, separating the seed from the chaff and preparing it for weighing. Threshing floors were typically located near villages, on the outskirts, sometimes close to houses, or on high pieces of land, allowing for easy surveillance of the grain and with the necessary tasks benefiting from the wind. Alternatively, the existence of threshing floors outside the village, in remote locations, was an attempt to escape the feudal control over the division of crops, typical of the Valencian manorial system.
Threshing even gave birth to its own unique music: the threshing songs. These are a traditional Valencian type of song, part of the so-called work songs which are sung a cappella, individually, and encompass all those melodies associated with agricultural tasks such as threshing, mowing, irrigating, plowing, etc. As they are sung individually, they are not subject to any specific meter or rhythm. Threshing songs were an archaic form compared to other more modern styles such as the cant d’estil or jotas, as threshing songs have not been modernised, having been transmitted orally, sung as they had been sung throughout history.
Work on the threshing floor began in July with the preparation of barley and oats, if any had been harvested, and then with wheat. Once the mowing was finished, the sheaves were taken to the threshing floor where the work of “threshing with feet” began in order to separate the grain from the ear with the help of mules. In August, the winnowing work began, throwing the mixture of grain and stalks into the air so as to clean it, separating the grain from impurities and chaff. In late August, the work ended with a festivity celebrating the end of the threshing chores, which is why many celebrations in our villages take place at the end of summer, which was the moment when the wheat was distributed. Later, the work became mechanised and the thresher appeared, rented during the threshing periods. This machine saved on labour and performed the same functions until wheat disappeared from cultivation between 1963 and 1965.
Casa de les Puces. C/ Carreró, No. 4. This was the house of the three daughters of Francisco Alemany Vaquer, known as “Pusa” (born in Benirrama, in 1895), who was married and was father to Rosita, Paquita, and Vicentica. He was the Republican mayor of La Vall de Gallinera, arrested and imprisoned on 09/05/1939 and then condemned by a court-martial on 19/06/1941 to 20 years of jail for “Aiding the rebellion”, and finally released under surveillance on 02/02/1956. The daughters of the Republican mayor were also victims of repression and, so as to avoid more problems, hid in the house which is currently a modern rural lodging belonging to Frederic Alemany i Alemany (located next to the Ta Casa restaurant), which was the former Hostal de Benissivà, owned by Frederic Alemany’s grandfather. Later, they emigrated to the United States.
Barber Pepito Mengual. C/ Carreró, No. 5. Married to Pepa from Ebo. They emigrated to Paris around the year 1964.