El camí dels Mallorquins ha sigut en l’imaginari dels pobles del voltant de la vall de Gallinera (l’Atzúbia, Planes) com el camí que agafaven els mallorquins que arribaven al port de Dénia, per tal de buscar un nou inici, una nova vida, aprofitant que les valls de l’interior de la Marina havien sigut despoblades, després de l’expulsió dels moriscos. Aquests colons amb “fam de terra”  resseguien el camí cap a l’Atzúbia i la vall de Gallinera per començar de nou.

De fet, sembla que per la vall de Gallinera passà un riu de gent al llarg de la primera meitat del segle XVII. Venien famílies completes d’un mateix lloc de Mallorca. Tenim documentades al voltant de 257 famílies mallorquines; no totes s’hi arrelaren, algunes buscaren millors condicions en les valls i comarques veïnes  (Alcalà, l’Orxa, Vilallonga, Fageca, Famorca, Salem…). Només un centenar curt s’hi assentaren, moltes de la part de la Tramuntana (Andratx, Calvià, Estellencs, Fornalutx, Pollença, Puigpunyent); altres del Pla de Mallorca (Algaida, Montuïri, Muro, Sant Joan, Sineu); en menor quantitat del Raiguer (Alaró, Campanet), Migjorn (Llucmajor), Llevant (Artà i Capdepera), i alguna de Menorca (els Camps).

Prova d’aquesta inestabilitat repobladora fou que en la plaça de Benialí signaren la carta de Gallinera setanta-huit colons, però després signaren els establiments huitanta-set colons i en el cens de 1646 apareixen setanta-tres cases. Mentrestant, Benissili va patir tres intents de repoblació: el primer va ser fallit (1610), en el segon abandonaren la majoria, i després vingué una tercera fase cap als anys trenta, amb efectius valencians i mallorquins. En el cens de 1646, Benissili tenia nou famílies assentades. 

Assistim a una reordenació de l’assentament humà sobre el territori, de les aproximadament díhuit alqueries que hi havia abans de l’expulsió, passen a ser unes onze alqueries (Benimarsoc, Benirrama, l’Alcúdia, Benialí, la Solana, Benitaia, la Carroja, Alpatró, Llombai i Benissili), tenint en compte que Benissivà no fou repoblada fins a finals del segle XVII, la població de la qual fou esperonada pels Puig (Bernat Josep). Així doncs, hi hagué una selecció en els assentaments buscant els llocs que tingueren millors condicions. 

Predominen les famílies camperoles extenses, que s’assenten majoritàriament en bloc, en una destinació concreta; això provocarà la repetició constant de noms i cognoms, és a dir, venen d’un mateix poble i viuran tots junts en un mateix lloc d’acollida. Tendeixen a contraure matrimoni entre ells, manifestant una forta solidaritat de grup, la qual cosa els permetrà la creació de comunitats d’origen homogènies i molt cohesionades culturalment, fet que ajudarà a l’aclimatació dels nouvinguts, sobretot en territoris aïllats com la vall. Aquesta cohesió de grup i les seues pràctiques endogàmiques provocaren el recel per part dels valencians circumveïns, que els anomenaven garruts. Fins i tot, compartiran les seues devocions d’origen (Mare de Déu del Lluch, Mare de Déu de Montserrat) amb altres de valencianes (Mare de Déu d’Agres, sant Francesc, Mare de Déu del Roser, etc.). 

Malgrat la joventut dels nouvinguts (i el seu dinamisme demogràfic), fins a mitjans del segle XVII no sorgeixen els primers indicis de recuperació, però és ben evident l’augment sobtat en les primeres dècades de la repoblació, amb un gran nombre de naixements inscrits. Tanmateix, l’estabilitat de repoblació s’aconseguirà a partir de mitjan segle, de manera bastant gradual; a finals del darrer terç del segle XVII encara assistim a un goteig de pobladors, si bé, molt menor que en la primera meitat. 

Alhora que es produeix la repoblació, apareixen símptomes d’insatisfacció a mesura que avança el segle, no debades, Benissili serà un dels epicentres del moviment agermanat (1693), una revolta antisenyorial que patentitza el malestar dels llauradors per les condicions feudals, i encara tindrà continuació durant la guerra de Successió al Regne de València.