La bassa de la Llacuna està situada dins del terme de la Vall de Gallinera, però fitant amb Vilallonga. Es tracta d’un estanyol format per l’acumulació d’argiles, en una zona deprimida que arreplega les aigües de pluja i les manté durant tot l’any, encara que el nivell oscil·la. Al costat de la bassa hi ha una cisterna amb l’estructura típica de la zona. Exteriorment mostra una vora cilíndrica rematada amb una cúpula arredonida, tot plegat construïda amb pedra i argamassa de calç, de vegades de pedra seca. La part interna de les cisternes està excavada en el terreny o, més freqüentment, aprofitant el forat d’un avenc, el qual es deu haver lluït amb morter de calç, o en les reformes posteriors i més recents, amb morter de ciment, tot per a evitar la fuga de l’aigua. La recollida de l’aigua es fa a través d’unes obertures, de vegades amb una teula per a dirigir l’entrada d’aigua; la superfície sobre la qual cau l’aigua que va a parar dins de la cisterna és variable, pot ser des de la mateixa teulada del corral, o el terra pròxim a la cisterna. De cisternes al pla de la Llacuna i a l’Almirant n’hi ha moltes, segurament tantes com corrals. Per tant, els corrals i les cisternes són les estructures antròpiques més rellevants de la zona.

Per a pujar a la Llacuna des del poble de Benirrama seguirem el camí empedrat, antic camí d’Ebo, i travessant la carretera comarcal ens enfilarem al costat de l’aigüera per a arribar al riu Gallinera. Des d’ací, seguirem un tram del sender de l’Art Rupestre, a l’esquerra, en direcció a Benialí. Ben prompte trobarem un encreuament que indica el camí que puja a la Llacuna. La senda ens durà a les Rotes i a la pista forestal que connecta amb la nova carretera que uneix Vilallonga amb la Vall i l’Orxa. Aquesta senda està en bon estat, marcada per marges de pedra seca i, en alguns trams, amb escalons i empedrats. Es coneix amb el nom de costera dels Cocons o costera d’Enmig. Deixem a la dreta el barranc d’Amparets, i el corral del tio Leandro, molt derruït i abandonat. Ja quasi al capdamunt ens trobem amb els corrals de Molines i del Peó, apegats un a l’altre, amb la cisterna i els olbis de pedra picada. Arribant a la pista ens quedarà per visitar el corral de Botana amb la seua majestuosa figuera. La pista ens duu ja a la bassa i el seu entorn, rodejat de corrals, molts dels quals s’han transformat en cases de camp.

El pla de la Llacuna és una vall penjada, de fons pla, completament envoltada de muntanyes, les quals li fan recer i li aporten els sediments que la nodreixen. Es tracta d’un pòlie on s’han anat acumulant les argiles de descalcificació, una terra roja i grassa, amable, molt apta per al conreu. El resultat ha estat la formació d’un paratge molt apreciat. Al nord està delimitat per la Safor i al sud per l’Almirant. El desguàs es fa a través de diversos avencs com el del Vidre, el de l’Esmoladora o el d’en Gorga (Gil, 1990). Per a fer-nos una idea, pensem que l’Almirant està separat de la Safor, però s’abracen a ponent i a llevant i enmig queda eixa vall tancada i penjada que és el pla de la Llacuna.