Casa d’Anita Giner i el Sr. Frank Ayres
12

CASA D’ANITA GINER I EL SR. FRANK AYRES
Van arribar a principis dels anys 70 del segle XX, i visqueren al poble fins a la seua mort. Eren el senyor Frank i la senyora Anita. El senyor Frank va participar en la Guerra Civil espanyola i en les dues guerres mundials. A més a més, va ser el fundador del Partit Comunista anglès, la qual cosa va provocar que li prohibiren l’entrada als EU. Era amic del president de la república Espanyola, Manuel Azaña. El senyor Frank Ayres va arribar acompanyat de la seua dona Anita Giner Soler (Vilallonga, 1902 – Benialí, 1974), que quan era jove havia estat l’única estrella cinematogràfica valenciana del cinema mut, de la mà del director Maximilià Thous. Va ser protagonista d’unes quantes pel·lícules, que van tindre molt d’èxit en el anys 20 del segle XX: La Dolores (1924), La Alegria del Batalló (1924); Nit d’Albaes (1925), Moros y Cristianos (1926), l’Auca del senyor Esteve (1929). La senyora Anita va ser amiga de Vicent Blasco Ibañez, ja que eren veïns.
Ana Giner va fer costat a la República i la trobem, a primeries de l’any 1938, treballant com a supervisora adjunta de l’hospital militar de Valdeganga a Albacete. Allí estava junt al brigadista internacional Frank Ayres, un ferroviari de Yorkshire i fundador del Partit Comunista anglès, que alhora era comissari polític de Valdeganga, i que havia conegut a València.
L’administradora de l’hospital era l’anglesa Nan Green, la qual prompte va establir amistat amb Frank Ayres i Anita. Sobre Nan Green i Frank recaigueren sospites per desfalc de diners de l’administració, falses acusacions que eren fruit només del despit que el capità metge Kretzschmar havia tingut amb Nan Green en haver rebutjat ella les seues intencions amoroses. La primera conseqüència va ser la detenció d’Anita, acusada d’amagar unes cartes que li havia donat Frank Ayres sobre el funcionament de l’hospital. Acusada d’espia pel capità metge i per la supervisora, Anita, “la bella supervisora adjunta del hospital”, va ser arrestada i conduïda a Conca el mes d’abril de 1938. Pocs dies després, Nan Green va ser obligada a dimitir. D’aquesta manera, les seues vides es separaren per uns mesos. No obstant això, quan Nan Green intentava passar a Barcelona es va trobar miraculosament amb Frank Ayres a l’estació de Vinaròs. Frank, a qui havien nomenat encarregat del personal de la Spanish Medical Aid Committe, s’emportà a Nan a l’hospital que havien muntat a Uclés, prop de Tarancón, on es tornaren a reunir tots tres. Allí estigueren fins que esclatà la batalla de l’Ebre i hagueren d’acudir al front, moment i lloc on desgraciadament moriria el marit de Nan, George Green.
Gràcies a les gestions de Nan Green, Frank Ayres i Anita Giner, els quals segurament ja estaven casats, pogueren abandonar Espanya i instal·lar-se a Londres en el mateix pis on vivia Nan. La nostra biografiada passava a ser des d’aleshores Anita d’Ayres i, per tant, amb nacionalitat britànica. Frank i Anita marxaren després a viure al barri de Battersea, on a finals de l’any 1942 també anà a viure amb ells Nan Green. Aquell pis passà a convertir-se en una espècie de comuna en el context bèl·lic de la guerra mundial.
Acabada la guerra, les activitats socials començaren a funcionar amb més tranquil·litat a l’Hogar Español de Londres. Anita era una assídua en aquell espai cívic dels exiliats espanyols que controlava el partit comunista. Participava en els festivals i en les festes especials de Nadal, com en la de l’any 1945 en la que va ballar acompanyada pel guitarrista Manuel Mantas. D’aquella etapa a Anglaterra en va fer ressò el poeta holandès Bert Voeten, qui va dedicar un poema a l’Anita Giner, la balladora que va haver d’abandonar Espanya per la guerra civil. En el poema, de difícil traducció, es visualitza com la música i la dansa eren les úniques armes per a dissipar el poder dels sentiments de nostàlgia i melancolia: <>.
Cap a l’any 1968 Anita decidí tornar als seus orígens. Tal com ho veig, els seus pares (José i Ana), haurien de ser de Vilallonga, tot i que amb possibles arrels a la Vall de Gallinera. Per això, els nostres protagonistes decidiren passar els seus darrers dies al poble de Benialí. Frank, Anita i la seua germana Consuelo, es posaren a viure al número 22 del carrer de la Plaça, en una casa que els va deixar el seu cosí Paco Pavia Giner.
Enllaç a pel·lícula Moros y Crisitanos: https://youtu.be/m6duFpmzHOU?si=4ZkueycnMBgjjh9e

CASA DE ANITA GINER Y EL SR. FRANK AYRES
Llegaron a principios de los años 70 del siglo XX y vivieron en el pueblo hasta su muerte. Eran el señor Frank y la señora Anita. El señor Frank participó en la Guerra Civil Española y en las dos guerras mundiales. Además, fue el fundador del Partido Comunista inglés, lo que provocó que le prohibieran la entrada en Estados Unidos. Era amigo del presidente de la República Española, Manuel Azaña. El señor Frank Ayres llegó acompañado de su esposa Anita Giner Soler (Villalonga, 1902 – Benialí, 1974), quien en su juventud había sido la única estrella cinematográfica valenciana del cine mudo, bajo la dirección de Maximilià Thous. Fue protagonista de varias películas que tuvieron mucho éxito en los años 20 del siglo XX: La Dolores (1924), La Alegría del Batallón (1924); Nit d’Albaes (1925), Moros y Cristianos (1926), l’Auca del senyor Esteve (1929). La señora Anita fue amiga de Vicent Blasco Ibáñez, ya que eran vecinos.
Ana Giner apoyó a la República y a principios de 1938 estaba trabajando como supervisora adjunta del hospital militar de Valdeganga en Albacete. Allí estaba junto al brigadista internacional Frank Ayres, un ferroviario de Yorkshire y fundador del Partido Comunista inglés, quien a su vez era comisario político de Valdeganga, y a quien había conocido en Valencia.
La administradora del hospital era la inglesa Nan Green, quien pronto estableció amistad con Frank Ayres y Anita. Sobre Nan Green y Frank recayeron sospechas de malversación de dinero de la administración, acusaciones falsas que eran fruto únicamente del despecho que el capitán médico Kretzschmar había sentido hacia Nan Green al haber rechazado sus intenciones amorosas. La primera consecuencia fue la detención de Anita, acusada de ocultar unas cartas que Frank Ayres le había dado sobre el funcionamiento del hospital. Acusada de espía por el capitán médico y por la supervisora, Anita, “la bella supervisora adjunta del hospital”, fue arrestada y conducida a Cuenca en abril de 1938. Pocos días después, Nan Green fue obligada a dimitir. Así, sus vidas se separaron durante unos meses. Sin embargo, cuando Nan Green intentaba pasar a Barcelona, se encontró milagrosamente con Frank Ayres en la estación de Vinaròs. Frank, a quien habían nombrado encargado del personal del Spanish Medical Aid Committee, llevó a Nan al hospital que habían montado en Uclés, cerca de Tarancón, donde los tres se reunieron nuevamente. Allí estuvieron hasta que estalló la batalla del Ebro y tuvieron que acudir al frente, momento y lugar donde, desgraciadamente, murió el marido de Nan, George Green.
Gracias a las gestiones de Nan Green, Frank Ayres y Anita Giner, quienes seguramente ya estaban casados, pudieron abandonar España e instalarse en Londres en el mismo piso donde vivía Nan. Desde entonces, nuestra biografiada pasó a ser Anita de Ayres y, por lo tanto, con nacionalidad británica. Frank y Anita se mudaron luego al barrio de Battersea, donde a finales de 1942 también se mudó con ellos Nan Green. Ese piso se convirtió en una especie de comuna en el contexto bélico de la guerra mundial.
Terminada la guerra, las actividades sociales comenzaron a funcionar con más tranquilidad en el Hogar Español de Londres. Anita era una asidua en ese espacio cívico de los exiliados españoles que controlaba el partido comunista. Participaba en festivales y fiestas especiales de Navidad, como la de 1945 en la que bailó acompañada por el guitarrista Manuel Mantas. De esa etapa en Inglaterra hizo eco el poeta holandés Bert Voeten, quien dedicó un poema a Anita Giner, la bailadora que tuvo que abandonar España por la Guerra Civil. En el poema, de difícil traducción, se visualiza cómo la música y la danza eran las únicas armas para disipar el poder de los sentimientos de nostalgia y melancolía: <>.
Hacia 1968, Anita decidió regresar a sus orígenes. Según se ve, sus padres (José y Ana) debían ser de Villalonga, aunque con posibles raíces en la Vall de Gallinera. Por ello, los protagonistas decidieron pasar sus últimos días en el pueblo de Benialí. Frank, Anita y su hermana Consuelo se mudaron al número 22 del callejón de la Plaza, en una casa que les dejó su primo Paco Pavia Giner.
Enlace a película Moros y Crisitanos: https://youtu.be/m6duFpmzHOU?si=4ZkueycnMBgjjh9e

THE HOUSE OF ANITA GINER AND MR. FRANK AYRES
Mr. Frank and Mrs. Anita arrived in the early 1970s and lived in the village until their deaths. Frank had participated in the Spanish Civil War as well as both World Wars. Additionally, he was one of the founders of the Communist Party of England, which led to him being banned from entering the US. He was also a friend of the Spanish Republic’s president, Manuel Azaña. Mr. Frank Ayres came with his wife Anita Giner Soler (Vilallonga, 1902 – Benialí, 1974), who during her youth had been the only Valencian silent film star, under the direction of Maximilià Thous. She starred in several highly successful films in the 1920s: La Dolores (1924), La Alegría del Batallón (1924), Nit d’Albaes (1925), Moros y Cristianos (1926) and L’Auca del Señor Esteve (1929). Mrs. Anita was also a close friend of Vicent Blasco Ibañez, as they were neighbours.
Ana Giner supported the Republic and, in early 1938, she was in Valdeganga (Albacete) holding a position as an assistant supervisor at the military hospital. There, she worked alongside a member of the International Brigades called Frank Ayres, a railway worker from Yorkshire and one of the founders of the Communist Party of England, who was also the political commissar of Valdeganga.
The administrator of the hospital was the Englishwoman Nan Green, who soon formed a friendship with Frank Ayres and Anita. However, suspicions of embezzlement fell upon Nan Green and Frank Ayres, due to some false accusations driven solely by the resentment of Captain Kretzschmar, the medical officer, after Nan had rejected his romantic advances. The first consequence was Anita’s arrest for allegedly hiding letters Frank Ayres had given her about the hospital’s operations. Accused of being a spy by the captain and the supervisor, Anita, “the beautiful assistant hospital supervisor”, was arrested and taken to Cuenca in April 1938. A few days later, Nan Green was forced to resign. Thus, their lives were separated for a few months. However, when Nan Green was trying to make her way to Barcelona, she miraculously encountered Frank Ayres at the Vinaròs train station. Frank, who had been appointed as personnel manager of the Spanish Medical Aid Committee, took Nan to the hospital they had set up in Uclés, near Tarancón, where all three were reunited. They stayed there until the Battle of the Ebro erupted, at which point they had to go to the front, where, tragically, Nan’s husband, George Green, was killed.
Thanks to the efforts of Nan Green, Frank Ayres and Anita Giner (who were likely already married by then) were able to leave Spain and settle in London, in the same flat where Nan lived. From that point on, Anita became known as Anita d’Ayres and acquired British nationality. Frank and Anita later moved to the Battersea area, where, by the end of 1942, Nan Green also went to live with them. That flat became somewhat of a commune within the wartime context of World War II.
After the war, social activities began once again at the Hogar Español in London. Anita was a regular at this civic space for Spanish exiles, which was controlled by the Communist Party. She took part in festivals and special Christmas events, such as the one in 1945, where she danced accompanied by guitarist Manuel Mantas. This period in England was highlighted by Dutch poet Bert Voeten, who dedicated a poem to Anita Giner, the dancer who had to leave Spain due to the Civil War. The poem, difficult to translate, conveys how music and dance were the only weapons to dispel the power of nostalgia and melancholy: “Once more / the gesture of discouragement will carry her. In her eyes / the moon of Andalusia still shines, / in her ears still chasing the guitar / behind the voices of the singers”.
Around 1968, Anita decided to return to her roots. Her parents (José and Ana) were likely from Vilallonga, although they may have had roots in La Vall de Gallinera. For this reason, our protagonists decided to spend their final days in the village of Benialí. Frank, Anita and her sister Consuelo moved into number 22 of Carrer de la Plaça, in a house that was lent to them by their cousin Paco Pavia Giner.
Link to Moros y Crisitanos movie: https://youtu.be/m6duFpmzHOU?si=4ZkueycnMBgjjh9e