L’ESGLÉSIA DE LA ASSUMPCIÓ
La parròquia de l’Assumpció d’Alpatró pertanyia a la rectoria de Gallinera, fou creada com a parròquia independent en 1535.
Les primeres dades sobre un temple cristià corresponen a la visita pastoral de 1587, abans els visitadors havien manat als jurats i l’alcaid la construcció d’una església i “un retaule decent so invocación de nra. Señora”. Aquest mandat de 1583 sembla que es va acomplir en 1587, encara que suposem que devia ser una construcció molt bàsica, considerant el poc interés que tenien els moriscos a promoure la cristianització. Serà a finals del XVII o principis del XVIII quan es construiran els temples de la Vall, com l’església de Sant Miquel de Benissivà. Sembla que l’església del XVII devia estar construïda sobre l’antiga mesquita, l’estructura de la qual perdurà fins al XIX. L’església primitiva es configura sobre l’àrea que ocupen l’actual creuer, l’altar major, la capella de la comunió i la sagristia. Aquesta zona transversal amb orientació est-oest podria representar l’estructura de l’antiga mesquita, tenint en compte que la porta devia mirar cap a l’entrada del poble, el carrer de la Pilota, i que la resta de l’actual temple era bancal que no fou construït fins al 1869, per tant, devia gaudir d’un campanar exempt.
El temple fou ampliat entre 1869-1870, des del creuer fins a la porta principal sota el rectorat de don Vicente Soriano. Per a la seua ampliació es comprà un tros de terra de Vicente Cervera i Alemany, que costà 844 reals.
El temple presenta una nau central amb capelles entre els contraforts, de quatre trams i el tram del creuer és el de major amplària, cobert per una volta bufada; els tres primers trams són amb volta de canó amb llunetes cegues. Disposa d’una capella de la comunió formada per tres trams coberts amb volta de canó i arcs feixons; tot seguit tenim la sagristia amb planta alta coberta amb teulada.
La torre-campanar fou construïda en 1825, de planta quadrada i dos cossos, rematada per un templet amb alerons, sota el rectorat de don Bernardo Llosà. L’autor del campanar fou el mestre d’obres Ceferino Signes de Teulada. El campanar disposava de dues campanes, anomenades Maria, i Bàrbera, la xicoteta, beneïdes el 1631.
L’església disposa d’un retaule major, que consta de dos cossos i un únic carrer. El cos inferior presenta un banc molt elevat, amb plaques amb decoració en relleu de candelieri i sotabanc en dos pisos decorats amb plaques amb pintura que imita jaspis. La taula de l’altar està adossada al sotabanc inferior. El sotabanc superior i el banc estan interromputs al centre per una motllura lleugerament avançada sobre la taula de l’altar, formant una concavitat en forma de fornícula que acull el sagrari. El cos inferior s’organitza al voltant d’una gran fornícula de mig punt que interromp l’entaulament fins a la motllura superior de la cornisa. El buit presenta un marc decorat amb relleus i acull un conjunt escultòric anterior a la guerra compartit per dues imatges, l’Assumpta i la de la marededeu dels Desemparats, que giraven sobre una mena de torn. A continuació de la fornícula apareixen sendes columnes salomòniques, exemptes i avançades respecte del cos, ja que estan recolzades sobre cartel·les ubicades en el nivell del banc que presenten decoració amb fulles d’acant. Les columnes mostren bases àtiques i el fust, de quatre voltes, presenta decoració amb garlandes. El capitell és compost. A continuació venen dues semicolumnes, adossades al cos, i amb el mateix esquema decoratiu que les anteriors. En la part més exterior apareixen sendes pilastres reculades, recobertes amb decoració en candelieri. En la part inferior de les pilastres s’ubiquen unes cartel·les que sostenen unes xicotetes figures de sants, i en la part superior xicotetes cartel·les amb decoració floral que sostenen l’arquitrau. Aquest primer cos presenta en la part més exterior una decoració de rocalla, volutes i elements vegetals, que es recolzen directament sobre el mur del fons del presbiteri. L’entaulament, corregut i amb profunds entrants i sortints, com a resultat del cobriment de les columnes, presenta un fris molt ample i decorat amb xicotetes cartel·les.
El segon cos, de menor altura que el primer, presenta un banc llis, amb un gran relleu central, tangent al marc de la fornícula inferior, amb volutes i núvols que mostren l’anagrama de Maria. En el banc apareixen cartel·les decorades, ubicades sobre l’eix de cada element vertical inferior. El segon cos consisteix realment en un àtic limitat per dues columnes salomòniques ubicades en l’eix de les exemptes del cos inferior. El pla situat entre aquestes columnes està organitzat en un plafó central, on apareix una pintura de format rectangular apaïsat dintre d’un marc decorat, emmarcat per dues pilastres decorades avançades i recolzades sobre cartel·les. Els plafons laterals entre les pilastres i les columnes presenten decoració vegetal. A continuació de les columnes hi ha una decoració de rocalla que repeteix, en una escala menor, la situada en el cos inferior i en la part més exterior, gerros sobre l’angle del banc. El segon cos presenta un entaulament complex, amb entrants i sortints corresponents a les columnes i pilastres, però amb altures diverses i interromput per un gran relleu central, amb volutes i decoració vegetal, i que s’eleva per damunt de dos pedestals, a banda i banda, rematats amb copinyes.
Els elements purament arquitectònics del retaule apareixen pintats en blanc i la part decorativa en daurat. És un típic retaule barroc valencià, possiblement de finals del s. XVII, amb dinamisme i ressalts volumètrics en la seua estructura i abundant decoració.
També tenim constància documental de la inauguració d’un fossar exterior a l’església el 1627. Ja sabem de la tradició cristiana de soterrar els morts en el subsol de les esglésies, i suposem que la construcció del fossar exterior devia ser a causa que el fossar interior devia estar ple, o bé per a atendre les necessitats d’aquells que no podien pagar el soterrament dins de l’església. El problema principal és la seua localització, perquè hi ha “notícies” que es trobaren restes quan es construí la casa de Vicent el de Rita. Suposem que l’existència d’aquest solar devia estar entre la casa del de Rita, la de Dolors Alemany, i el solar posterior. Tampoc no sabem si era l’únic fossar cristià abans de la construcció dels cementeris, al voltant de 1855 i següents. Tenint en compte que l’església a Alpatró tenia la propietat de l’anomenat bancal de l’església (antiga propietat de la mesquita), pot ser que aquest s’utilitzara com a fossar, o si més no, una part; no oblidem que la seua localització és un lloc idoni per a aquesta funció, allunyat del poble i en una situació molt perifèrica fins al segle XX. Aquest bancal es troba paral·lel a l’actual carrer de la Puríssima que arriba fins al marge dret de la CV-714. Actualment, ha passat a la història, està dividit en diferents solars, alguns d’ells edificats.
IGLESIA DE LA ASUNCIÓN
La parroquia de la Asunción de Alpatró pertenecía a la rectoría de Gallinera. Fue creada como parroquia independiente en 1535.
Los primeros datos sobre un templo cristiano corresponden a la visita pastoral de 1587, antes, los visitadores habían ordenado a los jurados y al alcaide la construcción de una iglesia y “un retablo decente por invocación de nra. Señora”. Este mandato de 1583 parece que se había cumplido en 1587, aunque suponemos que sería una construcción muy básica, dado el poco interés que tenían los moriscos en promover la cristianización. Será a finales del XVII o principios del XVIII cuando se construirán los templos de la Vall, como la iglesia de San Miguel de Benissivà. Parece ser que la iglesia del XVII estaría construida sobre la antigua mezquita, cuya estructura perduró hasta el XIX. La iglesia primitiva se configura sobre el área que ocupa el actual crucero, el altar mayor, la capilla de la comunión y la sacristía. Esta zona transversal y con orientación este-oeste podría representar la estructura de la antigua mezquita, teniendo en cuenta que la puerta miraría hacia la entrada del pueblo (calle de la Pilota), y que el resto del actual templo era bancal que no fue construido hasta 1869 y, por lo tanto, disfrutaría de un campanario exento.
El templo fue ampliado entre 1869-1870, desde el crucero hasta la puerta principal, siendo párroco don Vicente Soriano. Para su ampliación se compró un trozo de tierra a Vicente Cervera i Alemany, que costó 844 reales.
El templo presenta una nave central con capillas entre los contrafuertes de cuatro tramos. El tramo del crucero es el de mayor anchura, cubierto por una bóveda vaída; los tres primeros tramos con bóveda de cañón con lunetos ciegos. Dispone de una capilla de la comunión formada por tres tramos cubiertos con bóveda de cañón y arcos fajones; a continuación tenemos la sacristía con planta alta cubierta con tejado.
La torre-campanario fue construida en 1825, de planta cuadrada y dos cuerpos, rematada por un templete con alerones; siendo párroco don Bernardo Llosà. El autor del campanario fue el maestro de obras Ceferino Signes, de Teulada. El campanario disponía de dos campanas, llamadas Maria, y Bàrbera, la pequeña, bendecidas el 1631.
La iglesia dispone de un retablo mayor, que consta de dos cuerpos y una única calle. El cuerpo inferior presenta un banco muy elevado, con placas con decoración en relieve de candilieri y sotabanco en dos pisos decorados con placas de pintura que imita jaspe. La tabla del altar está adosada al sotabanco inferior. El sotabanco superior y el banco están interrumpidos en el centro por una moldura ligeramente avanzada sobre la tabla del altar, formando una concavidad en forma de hornacina que acoge el sagrario. El cuerpo inferior se organiza alrededor de una gran hornacina de medio punto que interrumpe el entablamento hasta la moldura superior de la cornisa. El hueco presenta un marco decorado con relieves y acoge un conjunto escultórico de la Asunción anterior a la guerra. El hueco era compartido por dos imágenes, la Asunción y la de la Virgen de los Desamparados, que giraban sobre una especie de torno. A continuación de la hornacina aparecen sendas columnas salomónicas, exentas y avanzadas respecto al cuerpo, puesto que están apoyadas sobre cartelas ubicadas en el nivel del banco que presentan decoración con hojas de acanto. Las columnas muestran bases áticas y el fuste, de cuatro vueltas, presenta decoración con festones. El capitel es compuesto. Después vienen dos semicolumnas, adosadas al cuerpo y con el mismo esquema decorativo que las anteriores. En la parte más exterior aparecen sendas pilastras reculadas, recubiertas con decoración en candilieri. En la parte inferior de las pilastras se ubican unas ménsulas que sostienen unas pequeñas figuras de santos, y en la parte superior pequeñas cartelas con decoración floral que sostienen el arquitrabe. Este primer cuerpo presenta en la parte más exterior una decoración de rocalla, volutas y elementos vegetales, que se apoyan directamente sobre el muro del fondo del presbiterio. El entablamento, corrido y con profundos entrantes y salientes, como resultado de la cubrición de las columnas, presenta un friso muy ancho y decorado con pequeñas cartelas.
El segundo cuerpo, de menor altura que el primero, presenta un banco liso, con un gran relieve central, tangente al marco de la hornacina inferior, con volutas y nubes que muestran el anagrama de María. En el banco aparecen cartelas decoradas, ubicadas sobre el eje de cada elemento vertical inferior. El segundo cuerpo consiste realmente en un ático limitado por dos columnas salomónicas ubicadas en el eje de las exentas del cuerpo inferior. El plano situado entre estas columnas está organizado en un plafón central, donde aparece una pintura de formato rectangular apaisado dentro de un marco decorado, enmarcado por dos pilastras decoradas avanzadas y apoyadas sobre cartelas. Los plafones laterales entre las pilastras y las columnas presentan decoración vegetal. A continuación de las columnas hay una decoración de rocalla que repite, en una escala menor, la situada en el cuerpo inferior y en la parte más exterior, jarrones sobre el ángulo del banco. El segundo cuerpo presenta un entablamento complejo, con entrantes y salientes correspondientes a las columnas y pilastras, pero con alturas diversas e interrumpido por un gran relieve central, con volutas y decoración vegetal, y que se eleva sobre dos pedestales, a ambos lados, rematados con conchas.
Los elementos puramente arquitectónicos del retablo aparecen pintados en blanco y la parte decorativa en dorado. Es un típico retablo barroco valenciano, posiblemente de finales del s. XVII, con dinamismo y resaltos volumétricos en su estructura y abundante decoración.
THE CHURCH OF THE ASSUMPTION
The parish of the Assumption of Alpatró belonged to the rectory of Gallinera, and was created as an independent parish in 1535.
The first information about a Christian temple corresponds to the pastoral visit of 1587, before which the visitors had ordered the officials and the warden to construct a church and “a decent altarpiece by invocation of Our Lady”. It seems that this mandate of 1583 was fulfilled in 1587, although it is highly likely that it was a very basic construction, taking into account the lack of interest that the Moors had in promoting Christianisation. In fact, only much later were the temples of La Vall de Gallinera built, at the end of the 17th century or beginning of the 18th century, as is the case of the church of Saint Michael de Benissivà, for example. It seems that the 17th century church was built on top of the old mosque, whose structure lasted until the 19th century. The early church covered the area occupied by the current transept, the high altar, the communion chapel and the sacristy. This transverse area with an east-west orientation could represent the structure of the old mosque, bearing in mind that the door must have faced towards the entrance of the village, Carrer de la Pilota, and that the rest of the current temple was a plot of land that was not built upon until 1869, and therefore it must have had a free-standing bell tower.
Under the rectory of Don Vicente Soriano, the temple was enlarged during the period 1869-1870, from the transept to the main entrance. For its extension, a piece of land was bought from Vicente Cervera i Alemany, which cost 844 reales.
The temple has a central nave with chapels between the buttresses, and the nave is made up of four sections, with the section of the transept being the widest one, covered by a sail vault; the first three sections are barrel-vaulted with blind lunettes. It has a communion chapel formed by three sections covered with a barrel vault and narrow arches; and then there is the sacristy with an upper floor covered by a roof.
The bell tower was built in 1825, under the rectory of Don Bernardo Llosà, with a square floor plan and two sections, topped by a cupola with ailerons. The author of the bell tower was the master builder Ceferino Signes de Teulada. The tower had two bells, called Maria and —the little one— Bàrbera, which were blessed in 1631.
The church has a large altarpiece which consists of two registers. The lower register has a very high bench, with relief decorations sporting candelieri and a zone under the bench on two levels decorated with surfaces painted to mimic jasper. The altar table is attached to the part under the bench. The upper part of this area and the bench are interrupted in the centre by a slightly advanced moulding above the altar table, forming a niche-shaped concavity that houses the tabernacle. The lower part is organised around a large semicircular recess that interrupts the entablature up until the upper moulding of the cornice. The space presents a frame decorated with reliefs and houses a pre-war sculptural ensemble which rotated on a kind of lathe and was made up of two images, one of the Assumpted and the other of Our Lady of the Forsaken. Next to the niche are two Solomonic columns, standing free and further forward than the registers, as they are supported on cartouches located at the level of the bench that are decorated with acanthus leaves. The columns show Attic bases and the shaft, with four turns, is decorated with festoons. The capital is composite. Then there are two semi-columns, attached to the body and with the same decorative scheme as the previous ones. In the outer part there are two pilasters placed further back, covered with candilieri decoration. In the lower part of the pilasters there are corbels that support small figures of saints, and in the upper part there are small cartouches with floral decoration that support the architrave. This first body presents in the outer part a decoration of rockery, volutes and plant elements, which rest directly on the presbytery wall at the back. The entablature, with deep recesses and projections, as a result of the covering of the columns, has a very wide frieze decorated with small cartouches.
The second body, lower than the first, has a smooth bench, with a large central relief, tangent to the frame of the lower niche, with volutes and clouds that show the anagram of Mary. Decorated cartouches appear on the bench, located on the axis of each lower vertical element. The second body actually consists of an Attic base limited by two Solomonic columns located on the axis of the free-standing ones of the lower body. The plane located between these columns is organised in a central panel, where a horizontal rectangular painting appears within a decorated frame, framed by two advanced decorated pilasters and supported on cartouches. The side panels between the pilasters and the columns have plant decoration. After the columns there is a rockery decoration that repeats, on a smaller scale, the one located in the lower body and, at the outermost part, there are vases on the corner of the bench. The second body presents a complex entablature, with recesses and projections corresponding to the columns and pilasters, but with different heights and interrupted by a large central relief, with volutes and plant decoration, and which rises upon two pedestals, on both sides, topped with shells.
The purely architectural elements of the altarpiece are painted in white and the decorative part in gold. It is a typical Valencian Baroque altarpiece, possibly dating from the end of the 17th century, with dynamism and volumetric protrusions in its structure and abundant decoration.
There is also documented evidence of the inauguration, in 1627, of a mass grave just outside the church. The Christian tradition of burying the dead in the basement of churches is well-known, and therefore it is easy to assume that the construction of the outer grave must have taken place due to the fact that the inner pit was getting full, or to meet the needs of those who could not afford to be buried inside the church. The difficult part is to find where it was located, because there were “news” that remains were found when the house of Vincent and Rita was built. It is possible to suppose that this lot must have been located between Rita’s house, Dolors Alemany’s house and the lot behind them. It is also difficult to know whether or not it was the only Christian gravesite before the construction of the cemeteries, which took place around the year 1855 and later. Given that the church in Alpatró had the so-called church field (which was formerly the property of the mosque), this location may have been used as a grave, at least in part. The location is an ideal place for this function, far from the village and in a very peripheral place until the 20th century. This terraced field runs parallel to the current Carrer de la Puríssima, which reaches the right side of the CV-714 road. The field is nowadays simply a historical anecdote, due to the fact that it has been divided into various plots, with buildings on some of them.