Museu etnològic l'almàssera dels Moltó
5

Museu etnològic l’almàssera dels Moltó
En aquest mateix carrer, en la casa número 6, estava l’antiga botiga de queviures de Presenta Gascó, heretada de la tia Carmen del Moltó, del carrer Major. L’espòs de Presenta era José Maria Alemany Mialaret, conductor de l’autobús de La Española, fàbrica alcoiana d’olives farcides que donava feina a un grapat de treballadores de la Vall; tots els dies eixien d’Alpatró cap a Alcoi durant els anys seixanta i setanta del segle passat.
Era costum anar a treballar i comprar a Alcoi o a Gandia, en direcció a Alcoi, perquè la Vall formava part de la ruta de transport el Verger-Alcoi que tenia concedida la companyia La Contestana, encara que tota la gent l’anomenava l’Alcoiana. La gent podia agafar l’autobús cap a les huit del matí i tornar a les quatre de la vesprada, hora d’arribada a Alpatró, a més, podia continuar fins a Pego o el Verger, final de trajecte. Mentre no existí l’Hospital Comarcal de Dénia, el centre hospitalari de referència per a la gent de la Vall era Alcoi.
Gandia també era un altre centre de comerç i lloc per a visitar metges especialistes privats per part de la gent de la Vall, ja que aprofitaven la línia regular d’autobusos Patró-Pego-Gandia ―que havia estat inaugurada en 1910 pel pare de Ramonet, el Cotxero, anomenada l’Amistad, i actualment Autobusos Jimenez― per a desplaçar-se a Pego i que enllaçava amb l’autobús que els portava a Oliva o Gandia. Amb l’aparició dels transports, la gent substituí la relació tan intensa que tenia amb Vilallonga, eixida natural de la Vall vers l’actual comarca de la Safor, per les noves vies de comunicació de Pego-Oliva-Gandia.
L’Almàssera Museu dels Molto és propietat de la Unió Cultural d’Amics i Amigues de la Vall de Gallinera.. Fou comprada i restaurada per uns trenta voluntaris d’Alpatró, per tal d’evitar la seua desaparició definitiva. Després fou cedida a la Unió Cultural. Aquesta almàssera formava part d’una casa, la dels Bella, que també disposaven d’un forn de pa, el forn dels Bella o dels Gascó, que encara en conserva l’estructura.
Els elements d’una almàssera tradicional. Una almàssera està formada per la barcella o la bàscula per a pesar les olives; el molí de pedra (mola, moló, rutló, trompa, trompellot); el jaç o la safa de pedra; la gronsa (tremuja), mena de dipòsit que dosificava la caiguda de l’oliva al jaç de pedra; i l’arbre que aguantava tota l’estructura. A més, també disposava d’un foguer amb calderes per a calfar aigua, en estar la pasta de l’oliva massa eixuta; els esportins (cabassos plans d’espart) amb la pasta d’oliva; la premsa (de biga, de barra, de ferro d’un fusell [o dos, o caragol], de carraca [de cla, cla, cla], la fluixa i la forta) que estrenyia els esportins i en despullava l’oli; la barra de fusta que feia estrényer la premsa; l’argue, una barra de fusta vertical en què hom enrotllava una corda connectada a la premsa i ajudava en el procés d’extracció de l’oli; el gat (variant moderna de l’argue), aparell amb rodes dentades i maneta, amb corda enganxada a la barra de la premsa, que ajudava a extraure’n millor l’oli; les bassetes (d’infern, de decantació, alcasseries) que recollien l’oli; el pessebre (en un racó de l’almàssera), on descansava i menjava el matxo després de fer voltes al jaç; el triturador, molinet manual que desfeia el pinyol de la primera premsada; i el pou amb aigua per a utilitzar-la quan fora menester. Les almàsseres antigues no disposaven de cambres a la part superior de l’edifici on dipositar les olives.
Per tal d’obtenir oli, hom seguia tres processos: moldre les olives; premsar la pasta d’oliva; i depurar l’oli per decantació o aclariment.
Moldre les olives. Les olives no eren mòltes tot just acabades de munyir, ja que estaven calentes per la seua pròpia temperatura, i era convenient deixar-les reposar un temps; si es premsaven en calent, la pasta d’oliva esclatava sobre els esportins i esguitava oli. Segons diu la gent gran, com més temps passava, millor per a moldre-les; de vegades es florien al reservat. Per tant, una vegada tota la collita a l’almàssera, es pesaven les olives i l’almasserer nugava el matxo a una barra de fusta que connectava tot el rodament; l’animal feia voltes i això provocava la girada del moló sobre el jaç. El llaurador omplia la gronsa de les seues olives i aquesta mena d’embut deixava caure l’oliva sobre el jaç i el moló passava sobre elles, tot desfent-les i creant la pasta de l’oliva. A les almàsseres que disposaven d’una cambra, el camperol es posava a la part superior i abocava les olives directament dins la gronsa. Posteriorment, a les almàsseres elèctriques i hidràuliques, un motor feia que el moló rodara sobre el jaç i desfeia les olives, tot convertint-les en pasta d’oliva. Per tant, la pasta d’oliva és el conjunt del molturat del pinyol i la carn de l’oliva.
Premsar la pasta d’oliva. En comprovar que el jaç estava ple de pasta d’oliva, es recollia amb les mans o amb ratllets (una mena de rastell sense dents, llis), tot acostant-la vora el jaç. Seguidament, omplien uns poals d’aquesta pasta d’oliva i n’omplien els esportins. Els esportins eren dipositats un damunt de l’altre, fins a vint més o menys, a la base de pedra de la premsa i s’hi introduïa una barra de fusta i es feien quarts de volta; és a dir, es feia rodar la barra i el caragol o fusell feia abaixar el plat, que discorria entre les cuixeres, i estrenyia els esportins. Aquest fet comportava que els esportins despullaren oli i això s’anomenava fer una parada. Una parada suposava estar-hi huit hores fent quarts de volta, molt lentament. Passat aquest temps, es tornava a premsar la mateixa pasta, afegint-li però, mig poal d’aigua calenta; i així n’acabava el procés. En la segona parada, es treia el pinyol de la primera parada, esportí per esportí, es dipositava en terra i es desfeia el muntó de pinyols amb les mans o amb els peus. Una vegada solta la pasta, es tornava a posar als esportins per a tornar-la a premsar i, en cada esportí, s’hi afegia un carabassí d’aigua calenta i, feta la premsada, s’hi afegia un poal o mig d’aigua calenta a tot el peu de la premsa.Aquest darrer oli no es barrejava amb l’anterior; el de la primera premsada era la flor; el pur.
Fer una partida d’olives era l’equivalent a fer una parada; i s’anomenava així perquè la premsa estava huit hores parada despullant l’oli. Com a conseqüència del temps, a les entrades de les almàsseres, sempre hi havia una taula parada amb café licor, cacaus, bacallà, pericana, sardines, etc., i els llauradors feien l’esmorzar d’almàssera o el vermut tot esperant la tanda. Passades les huit hores, feien el mateix però amb aigua calenta. Estrenyien quatre dits, paraven; quatre dits més, paraven fins a arribar a les huit hores. Normalment, es feien dues parades de vint esportins: cada parada podia significar 150-300 kg. Se’n feia una de matí i una altra de nit i el camperol sempre havia d’estar-hi, ja que algú podia furtar-li l’oli. Les sobres de la pasta premsada dels esportins, s’anomenaven pinyol i es venia a les fàbriques de fer oli per a maquinària o com encenalls.
Depurar l’oli per decantació o aclariment: trestombar. L’oli novell despullat, el pur, discorria per si mateix, mitjançant unes canaletes a la base de pedra de la premsa, a les diverses bassetes de què disposava l’almàssera i el camperol, amb l’ús d’un trestellador (trestellaor, trastellaor, testellador), parava la canaleta i omplia la basseta; per tant, la primera basseta era la flor, l’oli més pur pràcticament sense premsar, obtingut sense quasi esforç. El camperol, en comprovar que l’oli era el premsat, feia el mateix, però a la segona basseta; així fins a l’última que contindria l’oli premsat amb l’aigua calenta. La primera era el més pur i l’última, en un nivell inferior, era el més roín. Aquestes bassetes s’anomenaven alcasseries, bassetes, bassetes de decantació, bassetes de l’infern. Seguidament, el camperol agafava un carabassí, un casset, un cassó i omplia cànters de llanda o ferro amb l’ajuda d’un embut. Poava el casset superficialment, ja que en el fons es dipositava la morca, el solatge que és la ronya de la molta. El camperol, en veure que poava aigua, parava; aquest oli anava destinat a untar paelles perquè no es rovellaren, a fer sabó, etc. Era oli de la morca. En estar els cànters plens, el llaurador feia viatges de l’almàssera a casa amb els arganells i el matxo. Una vegada a casa, l’oli era trestombat, decantat a les gerres de test, als veixells, als gerrons. Cada gerra podia contindre 20 arroves (250 litres), i es classificaven així: la primera, la flor de l’oli; la segona, oli premsat, fins a l’última gerra que era l’oli més brut. En passar dos mesos, es tornava a trestombar l’oli a una altra gerra, ja que l’oli continuava assolant-se. Amb el pas del temps, es podia arribar a perdre mitja arrova d’oli (6,25 litres). Al llarg de l’any, es podien fer dues o tres trestombades d’oli, però normalment la darrera trestombada solia ser al mes d’abril o a l’estiu.
L’oli, en funció de la seua acidesa, té diverses denominacions: verge extra (0,80-1 grau d’acidesa); verge (1,50-2 graus d’acidesa); i llampant-refinat (amb més de 2 graus d’acidesa). Aquest últim és un oli d’olives defectuoses, picades, de terra, de diversa maduració. És un oli que no es pot ingerir i és refinat: se li trau l’olor, el gust i el color i hi queda un líquid sense valor nutritiu que es barreja amb oli verge per a obtindre un oli comestible.

Museo etnológico almazara de los Moltó
En esta misma calle, en el número 6, estaba la antigua tienda de víveres de Presenta Gascó, heredada de la tía Carmen del Moltó, de la calle Major. El esposo de Presenta era José Maria Alemany Mialaret, conductor del autobús de La Española, fábrica alcoyana de aceitunas rellenas que daba trabajo a un puñado de trabajadoras de la Vall; todos los días salían de Alpatró hacia Alcoi durante los años sesenta y setenta del siglo pasado.
Era costumbre ir a trabajar y comprar a Alcoi o a Gandia, en dirección a Alcoi, porque la Vall formaba parte de la ruta de transporte El Verger-Alcoi que tenía concedida la compañía La Contestana, aunque toda la gente la llamaba la Alcoiana. La gente podía coger el autobús hacia las ocho de la mañana y volver a las cuatro de la tarde, hora de llegada a Alpatró, además, podía continuar hasta Pego o El Verger, final de trayecto. Mientras no existió el Hospital Comarcal de Dénia, el centro hospitalario de referencia para la gente de la Vall era Alcoi.
Gandia también era otro centro de comercio y lugar para visitar médicos especialistas privados por parte de la gente de la Vall, puesto que aprovechaban la línea regular de autobuses Patró-Pego-Gandia ―que había sido inaugurada en 1910 por el padre de Ramonet, el Cotxero, llamada la Amistad, y actualmente Autobuses Jimenez― para desplazarse a Pego y que conectaba con el autobús que los llevaba a Oliva o Gandia. Con la aparición de los transportes, la gente sustituyó la relación tan intensa que tenía con Vilallonga, salida natural de la Vall hacia la actual comarca de la Safor, por las nuevas vías de comunicación de Pego-Oliva-Gandia.
El Museu Almazara de los Moltó, es propiedad de la Unión Cultural de Amigos y Amigas de Vall de Gallinera, es una especie de museo etnográfico. Fue comprada y restaurada por unos treinta voluntarios de Alpatró, para evitar su desaparición definitiva. Después fue cedida a la Unión Cultural. Esta almazara formaba parte de una casa, la de los Bella, que también disponían de un horno de pan, el horno de los Bella o de los Gascó, que todavía conserva su estructura.
Los elementos de una almazara tradicional. Una almazara está formada por la barchilla o la báscula para pesar las aceitunas; el molino de piedra o muela (rulo, molón); la solera o empiedro; el algorín, alforín, troje o truja, una especie de depósito de madera que dosificaba la caída de la aceituna al empiedro; y el árbol que aguantaba toda la estructura. Además, también disponía de un horno para calentar agua, porque la pasta de la aceituna estaba demasiado enjuta; los capachos o esportones (capazos planos de esparto) con la pasta de aceituna; la prensa (de viga, de barra o de caracol, de husillo, de carraca, la floja y la fuerte) que apretaba los capachos y desnudaba su aceite; la barra de madera que hacía apretar a la prensa; el argue, una barra de madera vertical en la que se enrollaba una cuerda conectada a la prensa y ayudaba en el proceso de extracción del aceite; el gato (variante moderna del argue), aparato con ruedas dentadas y manecilla, con cuerda enganchada a la barra de la prensa, que ayudaba a extraer mejor su aceite; las alpechineras (de infierno, de decantación, jamileras, balsa de heces) que recogían el aceite; el pesebre (en un rincón de la almazara), donde descansaba y comía el macho después de hacer vueltas a la base; la trituradora, molinete manual que deshacía el hueso de la primera prensada; y el pozo con agua para utilizarla cuando fuera menester. Las almazaras antiguas no disponían de cámaras en la parte superior del edificio donde depositar las aceitunas.
Para obtener aceite, se seguían tres procesos: moler las aceitunas; prensar la pasta de aceituna; y depurar el aceite por decantación o aclaración.
Moler las aceitunas. Las aceitunas no se molían apenas acabadas de ordeñar, puesto que estaban calientes por su propia temperatura, y era conveniente dejarlas reposar un tiempo; si se prensaban en caliente, la pasta de aceituna estallaba sobre los esportones y salpicaba aceite. Según dice la gente mayor, cuanto más tiempo pasaba, mejor para molerlas; a veces se enmohecían en el reservado. Por lo tanto, una vez estaba toda la cosecha en la almazara, se pesaban las aceitunas y el almazarero ataba al macho a una barra de madera que conectaba todo el rodamiento; el animal daba vueltas y esto provocaba que girara el molón sobre el empiedro. El labrador llenaba la truja de sus aceitunas y esta especie de embudo dejaba caer las aceitunas sobre el empiedro y el molón pasaba sobre ellas, las deshacía y creaba la pasta de la aceituna. En las almazaras que disponían de una cámara, el campesino se ponía en la parte superior y echaba las aceitunas directamente dentro de la truja. Posteriormente, en las almazaras eléctricas e hidráulicas, un motor hacía que el molón rodase sobre el empiedro y deshacía las aceitunas, convirtiéndolas en pasta. Por lo tanto, la pasta de aceituna es el conjunto de la molienda del hueso y la carne de la aceituna.
Prensar la pasta de aceituna. Al comprobar que el empiedro estaba lleno de pasta de aceituna, se recogía con las manos o con rastras (un tipo de rastrillo sin dientes, liso), para acercarla al borde del empiedro. A continuación, llenaban unos cubos de esta pasta de aceituna y llenaban los esportones. Estos se depositaban uno encima de otro, hasta veinte más o menos, en la base de piedra de la prensa, se introducía una barra de madera en esta y se procedía a dar cuartos de vuelta; es decir, se hacía rodar la barra y el caracol o husillo hacia bajar el plato y estrechaba los esportones. Este hecho comportaba que los esportones extrajeran el aceite y a esto se le llamaba hacer una parada. Una parada suponía estar ocho horas haciendo cuartos de vuelta, muy lentamente. Pasado este tiempo, se volvía a prensar la misma pasta, y se le añadía medio cubo de agua caliente; y así terminaba su proceso. En la segunda parada, se sacaba el hueso de la primera parada, esportón por esportón, se ponía en el suelo y se deshacía el montón de hueso con las manos o con los pies. Una vez suelta la pasta, se volvía a poner en los esportones para volverla a prensar y, en cada esportón, se añadía un poco de agua caliente y, hecha la prensada, se añadía un cubo o medio de agua caliente en todo el pie de la prensa. Este último aceite no lo mezclaban con el anterior; el de la primera prensada era la flor; el puro.
Hacer una partida de aceitunas era el equivalente a hacer una parada; y se llamaba así porque la prensa estaba ocho horas parada extrayendo el aceite. Como consecuencia del tiempo, en las entradas de las almazaras, siempre había una mesa parada con café licor, cacahuetes, bacalao, pericana, sardinas, etc., y los labradores hacían el almuerzo de almazara o el vermut esperando la tanda. Pasadas las ocho horas hacían lo mismo, pero con agua caliente. Se presionaban cuatro dedos, paraban; cuatro dedos más, paraban, hasta llegar a ocho horas. Normalmente, se hacían dos paradas de veinte esportones: cada parada podía significar 150-300 kg. Se hacía una por la mañana y otra por la noche y el campesino siempre tenía que estar, puesto que alguien podía hurtarle el aceite. A las sobras de la pasta prensada de los esportones se le llamaba piñuelo y se vendía en las fábricas de hacer aceite para maquinaria o como combustible de braseros caseros.

Depurar el aceite por decantación o aclaración; trasvasar por medio de ranuras o trascolar. El aceite nuevo extraído, el puro, discurría por sí mismo, mediante unas canaletas en la base de piedra de la prensa, a las diversas alpechineras de las que disponía la almazara y el campesino con el uso de un filtro paraba la canaleta y llenaba la alpechinera; por lo tanto, la primera alpechinera era la yema, el aceite más puro prácticamente sin prensar, obtenido sin mucho esfuerzo. El campesino, al comprobar que el aceite era el prensado, hacía lo mismo, pero en la segunda alpechinera; así hasta la última que contendría el aceite prensado con el agua caliente. La primera era lo más puro y la última, en un nivel inferior, era lo más malo. A continuación, el campesino cogía un casco, que podía ser un recipiente formado a partir de una calabaza de rabo o también un recipiente metálico, un cazo y llenaba cántaros de hojalata o hierro con la ayuda de un embudo. Cogía agua con el cazo de manera superficial puesto que en el fondo se depositaba la morca, el sedimento que es la roña de la molturación. El campesino, al ver que cogía agua, paraba; este aceite iba destinado a untar paellas para que no se oxidasen, para hacer jabón, etc. Era aceite de la morca. Al estar los cántaros llenos, el aceitero hacía viajes de la almazara a casa con las alforjas de esparto y el macho. Una vez en casa, el aceite se trascolaba, decantado a las jarras de tiesto, a las vasijas, a las jarras. Cada jarra podía contener veinte arrobas (250 litros), y se clasificaban así: la primera, la yema del aceite; la segunda, aceite prensado, hasta la última jarra que era el aceite más sucio. Al pasar dos meses, se volvía a trascolar el aceite a otra jarra, puesto que continuaba posándose. Con el paso del tiempo, se podía llegar a perder media arroba de aceite: 6,25 litros. A lo largo del año, se podían hacer dos o tres trascoladas de aceite, pero normalmente la última solía ser hacia el mes de abril o en verano.
El aceite, en función de su acidez, tiene varias denominaciones: virgen extra (0,80-1 grado de acidez); virgen (1,50-2 grados de acidez); y lampante-refinado (con más de 2 grados de acidez). Este aceite es un aceite de aceitunas defectuosas, picadas, de tierra, de maduración diversa. Es un aceite que no se puede ingerir y es refinado: se le saca el olor, el gusto y el color y queda un líquido sin valor nutritivo que se mezcla con aceite virgen para obtener un aceite comestible.

THE MOLTÓ MILL MUSEUM
In this same street, at number 6, was the old grocery store of Carrer Major run by Presenta Gascó, inherited from Aunt Carmen del Moltó. Presenta’s husband was José Maria Alemany Mialaret, the driver of the bus of La Española, a factory in Alcoy which made stuffed olives and employed a handful of workers from La Vall de Gallinera. Every day, during the sixties and seventies, they left Alpatró headed for Alcoy.
It was typical to go to work and buy things in Alcoy or in Gandia, going towards Alcoy, because La Vall de Gallinera was part of the Verger-Alcoy transport route run by the La Contestana company (although everyone called it the Alcoiana). People could take the bus around eight in the morning and return to Alpatró at four in the afternoon, and they could continue to Pego or El Verger, which was the last stop. Before the “Hospital Comarcal de Dénia” existed, the reference hospital for the people of La Vall de Gallinera was in Alcoy.
For the people of the valley, Gandia was another centre of commerce and a place to visit private specialists, as they took advantage of the regular bus service Alpatró-Pego-Gandia —which had been inaugurated in 1910 by Ramonet’s father, El Cotxero, and was called L’Amistad, and is currently known as Autobusos Jimenez— to travel to Pego, and which connected with the bus that took them to Oliva or Gandia. With the advent of motor transport, people replaced the intense relationship they had with Vilallonga, a natural exit from La Vall de Gallinera towards the current region of La Safor, with the new communication routes of Pego-Oliva-Gandia.
The Moltó Mill Museum is owned by Unió Cultural d’Amics i Amigues de la Vall de Gallinera. It was bought and restored by around thirty volunteers from Alpatró, in order to prevent its definitive disappearance, and it was then ceded to the aforementioned cultural association. This mill was part of a house, belonging to the Bella family, which also had a bread oven, the Bella or Gascó oven, which still retains its structure.
The elements of a traditional mill. A typical mill consisted of a barcella or scales for weighing the olives; a millstone (mola, moló, rutló, trompa, trompellot); a bed or stone tub; a hopper, which was a kind of tank that dosed the fall of the olives into the stone tub; and the mast that supported the entire structure. In addition, it also had a fireplace with pots for heating water, due to the fact that the olive paste on its own was too dry; frails (flat esparto baskets) on which the olive paste was put; the press (which could have been of various types: beam, bar, spindle, ratchet, loose one or strong one) that squeezed the frails and pushed out the oil; the wooden bar that made the press tighten; the argue, a vertical wooden bar upon which a rope connected to the press was wound, thereby assisting in the process of extracting the oil; the jack (a modern variant of the argue), a device with cogwheels and a handle, with a rope attached to the press bar, which helped to extract the oil better; the tubs (alcasseries, for decantation) that collected the oil; the manger (in a corner of the mill), where the mule rested and ate after going in circles around the mill; the crusher, a manual windlass that broke the pips left over from the first pressing; and the well for getting some water, when necessary. The old mills did not have rooms at the top of the building to store the olives.
In order to obtain the olive oil, three processes were performed: grinding the olives, pressing the olive paste and purifying the oil by decantation or rinsing.
Grinding the olives. The olives were not ground as soon as they were picked, due to the fact that they were warm, and it was convenient to let them rest for a while; if pressed hot, the olive paste would explode on the frails and oil would be spilt. According to the elderly people, the more time passed, the better it was for grinding them; although sometimes they became mouldy while in storage. Therefore, once the whole harvest was in the mill, the olives were weighed and the miller tied the mule to the wooden bar that was connected to the milling machine; the animal waked around the mill and this caused the millstone to turn on the bed. The farmer filled the hopper with his olives and this kind of funnel dropped the olives on the bed and the millstone passed over them, squashing them and creating the olive paste. In the mills that had an upstairs chamber, the farmer would stand above the mill and pour the olives directly into the hopper. Much later, in the electric and hydraulic mills, a motor made the millstone roll on the bed, breaking up the olives and turning them into olive paste. Therefore, the olive paste is the pips and the flesh of the olives ground together.
Pressing the olive paste. When the stone bed was full of olive paste, the millers would scoop it up with their hands or with a ratllet (a kind of toothless, smooth rake), bringing it closer to the edge of the bed. They then filled up buckets with this olive paste and poured it into the frails. The frails were piled up on top of each other on the stone base of the press, up to twenty or so at a time, and a wooden bar was inserted into the press and the mechanism was activated, squeezing the frails. This meant that the oil began to ooze out of the frails and this was called “stopping”. A stop meant that everything remained like that during eight hours, with the pressure being increased every now and then. After this time, the same paste was pressed again, but together with half a bucket of hot water, and after that the process ended. During the second stop, the dry paste which came out of the first stop was removed, frail by frail, and deposited on the ground so as to undo the blocks by hand or by foot. Once the dry paste was broken up into crumbs, it was put back into the frails to be re-pressed with a little bit of hot water added to each frail and, after the pressing, a bucket or half a bucket of hot water was added to the stack. This oil was not mixed with the previous one; the oil from the first press was the “flower”, the pure oil.
A partida of olives was the equivalent of a stop, which referred to the press standing still during eight hours, with the pressure being increased every now and then. As a result of having to wait, at the entrances to the mills there was always a table with coffee liqueur, peanuts, cod, pericana (a typical dish from Alcoy, with dried red peppers fried with garlic and cod), sardines, etc., and the farmers had a mid-morning snack at the mill or a vermouth while waiting for their share of the olive oil. After eight hours, the same was done but with hot water. They squeezed the equivalent of four fingers further down and stopped, then four more fingers and stopped, and so on until eight hours passed by. Normally, two stops of twenty frails were done: each stop could be 150-300 kg of olives. It was one in the morning and one at night, and the farmer always had to be there because otherwise someone could steal his oil. The leftovers from the pressed paste in the frails were called pinyol and these remnants were sold to factories to make oil for machinery or as starters for fires.

Purifying the oil by decantation or rinsing: trestombar (to transfer by way of canals). The oil from the first pressing, the pure one, flowed on its own through canals in the stone base of the press towards the various basins of the mill and the farmer, with the use of a trestellador, stopped the flow in the main gutter and filled one of the basins. The first basin was the “flower”, the purest oil which came out practically without pressing, obtained with almost no effort. Upon seeing that the oil was coming out as a result of pressing, the farmer would then do the same but in the second basin; and the last basin would be for the oil that was pressed with hot water. The first of these basins, called alcasseries, was for the purest oil and the last one, situated on a lower level, was for the worst. The farmer then took a recipient and filled tin or iron jugs with the help of a funnel. He took the oil from the surface because the morca, or milling sediment, would form a deposit at the bottom. The farmer would stop ladling when he saw that he was also scooping up water, and the remaining oil, called oli de morca, was used to grease pans so that they would not rust, or to make soap, and so on. Once the pitchers were full, the farmer made trips from the mill to his house with the mule and saddlebags. At home, the oil was poured into big jars or vases, and left to decant. Each jar could hold 20 arroves (250 litres), and they were classified with the same method as the basins in the mill: the first jar contained the “flower” of the oil, the second had pressed oil and the last jar was were the dirtiest oil was kept. After a couple of months, the oil was poured again into another jar, thereby getting rid of the sediment. Over time, half an arrova of oil (6.25 litres) could be lost as sediment. Throughout the year, two or three transfers of oil were made, and usually the last one took place in April or during the summer.
Olive oil has several denominations, depending on its acidity: extra virgin (0.80-1 degree of acidity); virgin (1.50-2 degrees of acidity); and lampante or refined (with more than 2 degrees of acidity). The latter type is a defective olive oil which can not be eaten and is therefore refined: the smell, taste and colour are removed using industrial and chemical processes, leaving behind a colourless liquid which is fatty but has no nutritional value, a liquid that is then mixed with virgin olive oil to obtain an edible oil, which is quite common to see in the supermarkets but, as can easily be deduced by looking at the production process, is nevertheless of poor quality.





