Entre 1519 i 1526, per ordre del rei Carles I, foren forçats a convertir-se al cristianisme tots els moriscos del Regne de València. Per primera vegada, el decret de conversió posava sota el control de l’Església els musulmans residents al Regne de València. Aquest control s’exercia, fonamentalment, des de dos nuclis. Un de caràcter repressiu que corresponia a la Inquisició; l’altre, de vigilància quotidiana, i alhora, de propagació de les pràctiques rituals, simbòliques i matrimonials cristianes, que quedava en mans de la xarxa parroquial implantada per la diòcesi. 

L’acció de la Inquisició tingué poca incidència a causa de l’acord que limitava la persecució inquisitorial durant quaranta anys a l’apostasia declarada; i, en segon lloc, a causa de la protecció oferida pels senyors als seus vassalls moriscos. 

De tota manera, l’enquadrament parroquial dels moriscos fou lent i deficient. En el moment de la conversió hi havia una parròquia única per a les valls d’Alcalà, Ebo i Gallinera. Una parròquia sense a penes fidels ni una verdadera església, només una capella en el castell de Gallinera i una feligresia formada per l’alcaid i la seua família, dos o tres soldats, un agutzil i poc més.  

Només a partir de 1534-35 fou quan la diòcesi de València es decidí a bastir una xarxa parroquial, mitjançant la fundació de cent vint rectories de moriscos noves. Respecte a les nostres valls, aquesta acció suposà la desmembració de l’antiga parròquia de Gallinera en quatre rectories: Jovada, Ebo, Benirrama i Alpatró; Benissili es quedaria dins de la parròquia d’Alpatró. Quatre rectories mal dotades i mal assistides, amb rectors que, ben sovint, ni tan sols residien al lloc. 

A la vall de Gallinera, mig segle després de la conversió oficial, es continuaven utilitzant els noms musulmans de manera desimbolta, les mesquites conservaven les seues terres i els alfaquins tenien cura de l’educació religiosa. 

Amb el desarmament de 1563, la fi del termini dels quaranta anys i l’arribada de Joan de Ribera a l’arquebisbat de València (1569) ―amb el propòsit de reduir els moriscos a l’obediència catòlica―, es va produir un punt d’inflexió en l’activitat eclesiàstica en les zones habitades per nous cristians. Per aquest efecte, van augmentar el nombre de parròquies de moriscos per tal d’arribar als feligresos de manera efectiva i, d’altra banda, millorar les dotacions econòmiques d’aquestes parròquies per a garantir la presència estable de capellans compromesos. Una conseqüència directa d’aquestes accions fou la creació d’una nova parròquia al centre de la vall de Gallinera, la parròquia de Benissivà (1575), formada amb els annexos de la Solana, Bolcàssim, Beniestop, Benitaia, Benialí i Ràfol. Una vegada creada la xarxa parroquial, començaren a intensificar les inspeccions periòdiques dels agents diocesans, en forma de visites pastorals a cada parròquia, amb l’objectiu d’assegurar els mitjans de manteniment de les parròquies esmentades; elaborar una relació dels béns de les antigues mesquites assignats a les parròquies des de la conversió ―dels quals no se’n tenia cap control― i començar la pressió sobre els moriscos per tal d’assolir els usos i costums dels cristians en matèria de ritual i obediència als preceptes catòlics. 

Aquesta pressió pastoral a la vall de Gallinera, entre 1578 i 1597, consistí en un esforç per substituir la presència de signes físics musulmans per altres de cristians. S’ordena l’enderrocament de les mesquites que no podien ser convertides en esglésies, com la que hi havia entre Benialí i l’Alcúdia, la de l’alqueria de Benifoto, una altra enmig de Benimarsoc, i una tercera entre l’alqueria alta i l’alqueria baixa (Benimahomet i Benimàmet, a l’est de Benirrama), així com la que hi havia al costat de Beniestop. Els antics fossars musulmans havien de convertir-se en camps per al conreu d’arbres i ser arrendats en benefici de les esglésies: es tenia constància llavors d’unes trenta-sis zones de soterrament escampades a la vall, entre dues i set per a cada alqueria. La cristianització de l’espai s’havia de completar amb la instal·lació de creus de fusta grans als principals encreuaments de camins i la distribució controlada d’imatges de sants per als interiors domèstics. 

Una altra línia d’actuació seria l’adoctrinament, es prengueren mesures per tal que els rectors ensenyaren la doctrina cristiana als xiquets i que intentaren, alhora, utilitzar-los per a transmetre-la a altres. S’ordenà la instrucció de tots els feligresos, sota l’amenaça de no permetre’ls contraure matrimoni en cas que no pogueren demostrar la coneixença d’oracions, manaments, sagraments, etc. Tothom havia d’anar a missa i als sermons, i perquè ningú no poguera escapolir-se’n, els rectors havien de confeccionar nòmines dels assistents majors de set anys i passar llista tots els diumenges. 

Se suprimiren rituals recreadors de la identitat musulmana, com ara evitar el sacrifici d’animals a la manera islàmica, tant per al consum humà com per a la realització de sacrificis rituals. 

També s’intentà la substitució i sacramentalització dels ritus relacionats amb el cicle vital. En el moment del naixement, les comares cristianes velles havien d’assistir en el part; convenia reduir el temps sense batejar el xiquet i evitar l’ús de noms musulmans en el bateig. A l’hora del matrimoni s’havia d’avisar el capellà, a qui corresponia vigilar que no feren abans del casament “cerimònies de moros”, i un agutzil hi assistia normalment en qualitat de testimoni. Arribat el moment de la mort, tota defunció imminent havia de ser comunicada al rector, que es presentava a les cases dels moribunds amb la intenció de confessar-los i pressionar-los perquè deixaren els diners suficients per a tres misses. Les mateixes comares cristianes velles havien d’amortallar el difunt i evitar qualsevol mena de ritual islàmic. 

La majoria suportaven de mala gana la condició obligada de nous cristians i això feia que es rebel·laren i esperaren noves invasions nord-africanes que els alliberaren tant de l’opressió religiosa, com de les càrregues feudals. Per això, aquests nous cristians continuaven vivint, en la intimitat de les seues cases, segons els costums jurídics, religiosos i culturals musulmans.