Benialí
La clau que obri la porta a les nostres llars...
Lligat amb la idea de recuperació de la Memòria històrica i oral de la Vall, vaig encetar fa uns anys l’elaboració d’unes rutes urbanes dels diferents pobles d’aquesta. Mitjançant entrevistes a la gent major dels nostres pobles, recollint tradicions i acudits, he anat configurant un itinerari vital mínim, obert a millores i rectificacions, sobre els diferents racons que configuren els nostres pobles.
El sentit de les rutes el representa molt bé la clau que obri la porta de les nostres llars, i vos convida a entrar en un món ple de secrets amagats, d’històries que la gent xiuxiuejava al voltant de la llar, històries centenàries que estan a punt de desaparèixer i que he intentat rescatar de l’oblit i oferir-vos-les, en la mesura de les meues possibilitats.
La Vall, estiu del 2024.
Vicent Puig i Gascó.
Presentació
La Vall de Gallinera constitueix un dels diferents termes generals d’origen medieval que ha perdurat, pràcticament immutable, des de l’època andalusina fins a l’actualitat. Gallinera, juntament amb Ebo i Alcalà, constituïen unes senyories feudals d’origen castral, el territori de les quals estava vertebrat per dos castells o hisn andalusins, el castell de Gallinera (Benirrama) i el castell d’Alcalà de Gallinera (Benissili).
Des del segle XV, concretament des de 1487, la Vall de Gallinera oriental fou domini feudal dels Borja, ducs de Gandia. Mentre la part occidental (Benissili), pertanyia als barons d’Alcalà, els Català de Valleriola.
La Gallinera oriental i Ebo constituïen un domini feudal dels Vich, de Guillem de Vich, per donació d’Alfons el Magnànim (1425). Guillem de Vich fou cambrer del Magnànim i home de confiança.
Panoràmica de Benialí, anys 40. © Conchita Vercher Alfonso.j
El senyoriu de Gallinera passà a mans dels Borja el 1487, a causa de l’endeutament que suportaven els successors de Guillem. Pere Lluís de Borja va comprar Gallinera a la viuda de Guillem de Vich, Damiata de Vallterra, administrada pel seu fill Miquel Jeroni Vich, per una quantitat de 199.000 sous.
La Vall de Gallinera es dividia en tres sectors agrupats al voltant d’una alqueria principal, que després constituiria les diferents parròquies creades entre 1535 i 1574. La part baixa, o sector est, estava agrupada al voltant de Benirrama, amb els annexos de l’Alcúdia, Benimarsoc, Benimahomet, Benimàmet i Beniestop; la part central de la vall, agrupada al voltant de Benissivà, amb els annexos de Benialí, Ràfol, Benitaher (Benitaia) i Bolcàssim; mentre la part alta oest estava conformada al voltant del nucli i parròquia d’Alpatró, amb els llocs de la Carosa (La Carroja), Llombai i Benissili.
Benialí (Benicalill, Benihalill, Benihalil, Benihalí, Bonielill o Benielí).
Apareix documentat a partir de 1369. El nom actual prové del topònim Bani Jalil, pertanyent al d’una família àrab. Situat en la part central de la Vall, envoltat de 17 llogarets; d’oest a est: La Solana de Benissili, Benissili, Llombai, Alpatró, La Carroja, La Solana, Bolcassim, Benistrop, Benitaia, Benissivà, Benialí, El Rafalet, l’Alcúdia, Benirrama, Benimoamet-Benimamet, Benimarsoc; que van anar fluctuant al llarg dels segles XIII-XVI. Actualment, es localitza a la vora de la CV-700, al marge dret de la rambla de Gallinera.
Escola i quiosc. © Araceli Alemany
Benialí és el cap del municipi de la Vall de Gallinera, situat a 200 m. d’altura, travessat per la CV-700, a la dreta de la rambla de Gallinera. Benialí ha anat creixent des de la rambla fins a la l’actual CV-700 i encara l’ha superada expandint-se per un carrer que és un ramal del camí que va a la Vall d’Ebo i Alcalà, el carrer Nou.
Benialí s’assenta sobre una xicoteta planura ovalada, delimitada per dos barrancs, en les cares est i oest del poble. Antigament s’hi accedia des del camí reial que anava, més o menys, paral·lel al riu Gallinera, pujant pel carrer del Trinquet s’hi arribava al carrer del Mig i a la plaça, i continuava per la Font de la Puríssima vers a les hortes, i així continuava el camí reial fins a Benissivà.
L’assentament de la majoria dels colons mallorquins es donaria en les antigues alqueries musulmanes però aprofitant els assentaments de millor factura i en funció de les condicions més favorable del lloc, la cercant la posició geogràfica més saludable i més còmoda respecte de l’accés a l’aigua (fonts), dels vents, etc. De fet, la majoria dels indrets es localitzen en l’àrea que compta amb major quantitat de fonts, amb una cultivable en forma de terrassa, i tots ocupen, excepte Llombai, una zona topogràfica en forma de replanell o petita planura, a la vora de la qual es situen. L’excepció seria Llombai, segurament pel paper de lloc fronterer amb la baronia d’Alcalà (Benissili, el pontet del Terme).
Actualment, la pauta ve marcada per la carretera CV 700 que travessa la part alta fent una mena de meandre. Per això començarem la nostra des d’eixa carretera que marca la vida diària del poble.
L’habitatge a la Vall de Gallinera, com seria una casa d’època i les diferents unitats que configuraven una llar de poble.
Casa C/ Trinquet, núm. 40. Habitatge situat a la part més baixa del poble. Habitatge format per tres altures, amb obertures en la façana i un sòcol en relleu exterior amb pintura fosca que el diferencia de la resta.
En la planta baixa apreciem una tendència al desnivell, en el primer tram es troba l’entrada, el servei i la cuina, organitzats en paral·lel en direcció esquerre. En el segon tram trobem la llar i la seua perllongació de l’entrada. En el tercer tram presenta un gran desnivell en relació al primer i el segon, amb un accés amb escales per a entrar al celler i al corral, en aquest tram també trobem a la dreta l’escala que ens porta a les plantes superiors. El corral esta configurat per dues naus, una coberta amb un forjat inclinat en direcció perpendicular al de la casa i l’altra disposant-se com a pati-corral, meitat descobert i meitat cobert. Al final trobem en la part del corral un forn petit blic i morter de cal.
La planta mitjana es disposa en diferents altures, el tercer tram dona lloc a dues altures amb dos dormitoris que recauen en el pati interior i que segueixen el recorregut de l’escala. El primer i segon tram tenen la mateixa altura, el primer és ocupat per un dormitori principal, amb balcó exterior al carrer, i el segon tram és la cambra-accés a la planta superior.
La planta superior està sotmesa a les altures disposades en el pis inferior, té agulles (“machones”) de càrrega intermedies entre els canvis de tram i obertures que donen a la façana i al pati. Coberta a dues aigües vessant a la façana.
AGRAÏMENTS Aquesta ruta hauria estat impossible sense la col·laboració de molta gent, entre les quals vull remarcar, especialment: Amparito Alemany Alemany, Angelita Alemany Alemany, Amparín Alemany Alemany, Araceli Alemany Alemany, Damià Alemany Alemany, Frederic Alemany i Alemany, Rosita Alemany Montaner, Rosalia Alemany Parets, Luis Albalat Vidal, Roberto Alfonso Palmer, Josefa Balaguer Alfonso, Àngela Boronat Espejo, Germán Boronat Espejo, Germán Boronat Alemany, Angel Boronat Alemany, Armando Camps Alcaraz, Ismael Cortell Vercher, Jesús Cortell Chesa, Carmen Cortell Sancho, Paquita Cortell, Encarna Hernández López, Roberto Lloréns Reig, Licerio Moll Boronat, Rosa Sastre Alemany, Hervé Quintin, Paulette Searle, Juanjo Ortolà Vercher, Milagros Valdés Mengual, Ana Cristi Vercher Alemany, Octavio Vercher Alemany, Conchita Vercher Alfonso, Maria Vercher Chapolí i Rosa Vercher Vercher.
Textos i idea original: Vicent Puig i Gascó.
Coordinació fotogràfica: Juanjo Ortolà.
Imatge i disseny: Arrels Marinades.
Edició: Ajuntament de la Vall de Gallinera, 2024.
BIBLIOGRAFIA BÀSICA.
CORTELL CAMPS, Francisco Miguel (1992): Inventario de arquitectura popular: Vall de Gallinera y Vall de Alcalà. València, Universitat Politècnica de València, projecte de fi de carrera, inèdit.
DE VILLOTA ROCHA, Isidro (1994): Estudio de Arquitectura en la zona alta septentrional de la provincia de Alicante y su relación con el entorno: la Vall de Gallinera, Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Madrid, Tesi Doctoral inèdita.
MORERA, V., ORTOLA, J (2011): La Vall de Gallinera per camins de moriscos i mallorquins, IECMA,
PUIG I GASCÓ, V. (2021): El Camí dels Mallorquins, MONJO I MASCARÓ, J. L. (ed) (2021: Parlar de Sa. El llegat mallorquí de la Marina, Universitat d’Alacant, Col·lació L’Ordit.
PUIG, V., TORRÓ, J., ARAGÓ, E. (2022): Les Valls d’Ebo i Gallinera: entre moriscos i mallorquins, Ajuntament de la Vall d’Ebo i Ajuntament de la Vall de Gallinera, Unió cultural d’Amics de la Vall de Gallinera.
PUIG, V. (2022): La Repoblació d’Ebo i Gallinera. Anàlisi de les Cartes de poblament, PUIG, V., TORRÓ, J., ARAGÓ, E. Les Valls d’Ebo i Gallinera: entre moriscos i mallorquins, Ajuntament de la Vall d’Ebo i Ajuntament de la Vall de Gallinera, Unió cultural d’Amics de la Vall de Gallinera.
La llave que abre la puerta a nuestro hogar…
Vinculado a la idea de la recuperación de la Memoria histórica y oral de la Vall, hace unos años inicié la elaboración de unas rutas urbanas por los diferentes pueblos de esta. Mediante la realización de entrevistas a personas de determinada edad, recogiendo tradiciones y anécdotas, he ido configurando un itinerario vital mínimo, abierto a mejoras y rectificaciones, sobre los diferentes rincones que configuran nuestros pueblos.
El sentido de las rutas lo representa muy bien la llave que abre la puerta de nuestros hogares, y os invita a entrar en un mundo lleno de secretos ocultos, de historias que la gente susurraba alrededor del hogar, historias centenarias que están a punto de desaparecer y que he intentado rescatar del olvido y ofreceros, en la medida de mis posibilidades.
La Vall, verano de 2024.
Vicent Puig i Gascó
Presentación
La Vall de Gallinera constituye uno de los diferentes términos generales de origen medieval que ha perdurado prácticamente inmutable desde la época andalusí hasta la actualidad. Gallinera, junto con Ebo y Alcalà, constituían unas señorías feudales de origen castral, cuyo territorio estaba vertebrado por dos castillos o hisn andalusíes: el castillo de Gallinera (Benirrama) y el castillo de Alcalà de Gallinera (Benissili).
Desde el siglo XV, concretamente desde 1487, la parte oriental de la Vall de Gallinera fue dominio feudal de los Borja, duques de Gandía. Mientras que la parte occidental (Benissili) pertenecía a los barones de Alcalà, los Català de Valleriola.
La Gallinera oriental y Ebo constituían un dominio feudal de los Vich, de Guillem de Vich, por donación de Alfonso el Magnánimo (1425). Guillem de Vich fue camarero del Magnánimo y hombre de confianza.
Panoràmica de Benialí, anys 40. © Conchita Vercher Alfonso.j
El señorío de Gallinera pasó a manos de los Borja en 1487, debido al endeudamiento que soportaban los sucesores de Guillem. Pere Lluís de Borja compró Gallinera a la viuda de Guillem de Vich, Damiata de Vallterra, administrada por su hijo Miquel Jeroni Vich, por una cantidad de 199.000 sueldos.
La Vall de Gallinera se dividía en tres sectores agrupados alrededor de una alquería principal, que luego constituiría las diferentes parroquias creadas entre 1535 y 1574. La parte baja, o sector este, estaba agrupada alrededor de Benirrama, con los anexos de la Alcúdia, Benimarsoc, Benimahomet, Benimàmet y Beniestop; la parte central de la Vall, agrupada alrededor de Benissivà, con los anexos de Benialí, Ràfol, Benitaher (Benitaia) y Bolcàssim; mientras que la parte alta oeste estaba conformada alrededor del núcleo y parroquia de Alpatró, con los lugares de la Carosa (La Carroja), Llombai y Benissili.
Benialí (Benicalill, Benihalill, Benihalil, Benihalí, Bonielill o Benielí).
Aparece documentado a partir de 1369. El nombre actual proviene del topónimo Bani Jalil, perteneciente a una familia árabe. Situado en la parte central del valle, rodeado por 17 caseríos que fluctuaron a lo largo de los siglos XIII-XVI. Actualmente, se localiza a la orilla de la CV-700, en el margen derecho del barranco de Gallinera.
Escola i quiosc. © Araceli Alemany
Benialí es la cabecera del municipio de la Vall de Gallinera, situado a 200 m de altura, atravesado por la CV-700, a la derecha del barranco de Gallinera. Benialí ha ido creciendo desde el barranco hasta la actual CV-700 y la ha superado, expandiéndose por una calle que es un ramal del camino que va al valle de Ebo y Alcalà, la calle Nou.
Benialí se asienta sobre una pequeña llanura ovalada, delimitada por dos barrancos, en las caras este y oeste del pueblo. Antiguamente se accedía desde el camino real que iba, más o menos, paralelo al río Gallinera, subiendo por la calle del Trinquet se llegaba a la calle d’Enmig y a la plaza, y continuaba por la Fuente de la Purísima hacia las huertas, y así continuaba el camino real hasta Benissivà.
El asentamiento de la mayoría de los colonos mallorquines se daría en las antiguas alquerías musulmanas, aprovechando los asentamientos de mejor factura y en función de las condiciones más favorables del lugar, buscando la posición geográfica más saludable y cómoda respecto al acceso al agua (fuentes), los vientos, etc. De hecho, la mayoría de los lugares se localizan en el área que cuenta con mayor cantidad de fuentes, con una zona cultivable en forma de terraza y todos ocupan, excepto Llombai, una zona topográfica en forma de rellano o pequeña llanura, a cuya orilla se sitúan. La excepción de Llombai estaría marcada por su papel de lugar fronterizo con la baronía de Alcalà (Benissili, el puente del Terme).
La vivienda en la Vall de Gallinera. ¿Cómo sería una casa de la época y las diferentes unidades que configuraban una casa de pueblo?.
La descripción de una casa de pueblo tipo, la tenemos en la casa de la calle Trinquet, núm. 40.
Vivienda situada en la parte más baja del pueblo. Vivienda compuesta por tres alturas, con aperturas en la fachada y un zócalo en relieve exterior con pintura oscura que lo diferencia del resto. En la planta baja, se aprecia una tendencia al desnivel. En el primer tramo se encuentra la entrada, el servicio y la cocina, organizados en paralelo hacia la izquierda. En el segundo tramo se encuentra el hogar y su prolongación desde la entrada. En el tercer tramo, hay un gran desnivel con respecto al primero y segundo, con acceso mediante escaleras al sótano y al corral. En este tramo, también encontramos a la derecha la escalera que nos lleva a los pisos superiores.
El corral está configurado por dos naves, una cubierta con un forjado inclinado en dirección perpendicular al de la casa y la otra dispuesta como un patio-corral, mitad descubierto y mitad cubierto. Al final, en la parte del corral, encontramos un pequeño horno de ladrillo y mortero de cal.
La planta media se dispone a diferentes alturas; el tercer tramo da lugar a dos alturas con dos dormitorios que dan al patio interior y que siguen el recorrido de la escalera. El primer y segundo tramo tienen la misma altura, el primero está ocupado por un dormitorio principal con balcón exterior a la calle, y el segundo tramo es la habitación que da acceso al piso superior.
La planta superior está sometida a las alturas dispuestas en el piso inferior. Tiene machones de carga intermedios entre los cambios de tramo y aberturas que dan a la fachada y al patio. La cubierta es a dos aguas, inclinada hacia la fachada.
AGRADECIMIENTOS
Esta ruta no habría sido posible sin la inestimable colaboración de muchas personas, entre las que quiero destacar, especialmente:Amparito Alemany Alemany, Angelita Alemany Alemany, Amparín Alemany Alemany, Araceli Alemany Alemany, Damià Alemany Alemany, Frederic Alemany i Alemany, Rosita Alemany Montaner, Rosalia Alemany Parets, Luis Albalat Vidal, Roberto Alfonso Palmer, Josefa Balaguer Alfonso, Àngela Boronat Espejo, Germán Boronat Espejo, Germán Boronat Alemany, Angel Boronat Alemany, Armando Camps Alcaraz, Ismael Cortell Vercher, Jesús Cortell Chesa, Carmen Cortell Sancho, Paquita Cortell, Encarna Hernández López, Roberto Lloréns Reig, Licerio Moll Boronat, Rosa Sastre Alemany, Hervé Quintin, Paulette Searle, Juanjo Ortolà Vercher, Milagros Valdés Mengual, Ana Cristi Vercher Alemany, Octavio Vercher Alemany, Conchita Vercher Alfonso, Maria Vercher Chapolí i Rosa Vercher Vercher.
Textos e idea original: Vicent Puig i Gascó.
Coordinación fotográfica: Juanjo Ortolà.
Imagen y diseño: Arrels Marinades.
Edición: Ayuntamiento de la Vall de Gallinera, 2024.
BIBLIOGRAFIA BÀSICA.
CORTELL CAMPS, Francisco Miguel (1992): Inventario de arquitectura popular: Vall de Gallinera y Vall de Alcalà. València, Universitat Politècnica de València, projecte de fi de carrera, inèdit.
DE VILLOTA ROCHA, Isidro (1994): Estudio de Arquitectura en la zona alta septentrional de la provincia de Alicante y su relación con el entorno: la Vall de Gallinera, Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Madrid, Tesi Doctoral inèdita.
MORERA, V., ORTOLA, J (2011): La Vall de Gallinera per camins de moriscos i mallorquins, IECMA,
PUIG I GASCÓ, V. (2021): El Camí dels Mallorquins, MONJO I MASCARÓ, J. L. (ed) (2021: Parlar de Sa. El llegat mallorquí de la Marina, Universitat d’Alacant, Col·lació L’Ordit.
PUIG, V., TORRÓ, J., ARAGÓ, E. (2022): Les Valls d’Ebo i Gallinera: entre moriscos i mallorquins, Ajuntament de la Vall d’Ebo i Ajuntament de la Vall de Gallinera, Unió cultural d’Amics de la Vall de Gallinera.
PUIG, V. (2022): La Repoblació d’Ebo i Gallinera. Anàlisi de les Cartes de poblament, PUIG, V., TORRÓ, J., ARAGÓ, E. Les Valls d’Ebo i Gallinera: entre moriscos i mallorquins, Ajuntament de la Vall d’Ebo i Ajuntament de la Vall de Gallinera, Unió cultural d’Amics de la Vall de Gallinera.
The key that opens the door to our homes...
Linked to the idea of recovering the historical and oral memory of La Vall de Gallinera, a few years ago I started to develop urban routes for the various villages in the area. By way of interviews with the older residents of our villages, gathering traditions and anecdotes, I have been shaping a basic life itinerary, open to improvements and adjustments, regarding the various corners and spots that make up our communities.
The meaning of the routes is well represented by the key that opens the door to our homes, inviting you to enter a world full of hidden secrets, of stories that people whispered around the hearth; centuries-old tales that are on the verge of disappearing and that I have tried to rescue from oblivion, offering them to you, to the best of my ability.
La Vall de Gallinera, summer 2024.
Vicent Puig i Gascó.
Presentation
La Vall de Gallinera is one of the various historical regions of mediaeval origin that has endured, practically unchanged, from the Andalusian period to the present day. Gallinera, along with Ebo and Alcalà, were feudal lordships of military origin, with their territory structured around two Andalusian castles: the Castle of Gallinera (Benirrama) and the Castle of Alcalà de Gallinera (Benissili).
From the 15th century, specifically from 1487, the eastern part of La Vall de Gallinera was under the feudal domain of the Borja family, dukes of Gandia. Meanwhile, the western part (Benissili) belonged to the barons of Alcalà, the Català de Valleriola family.
The eastern Gallinera and Ebo constituted a feudal domain of the Vich family, granted to Guillem de Vich by Alfonso the Magnanimous in 1425. Guillem de Vich served as the chamberlain to the Magnanimous and was a trusted confidant.
Panoràmica de Benialí, anys 40. © Conchita Vercher Alfonso.j
The lordship of Gallinera passed into the hands of the Borja family in 1487 due to the debts incurred by the successors of Guillem. Pere Lluís de Borja purchased Gallinera from the widow of Guillem de Vich, Damiata de Vallterra, managed by her son Miquel Jeroni Vich, for the sum of 199,000 sous.
La Vall de Gallinera was divided into three sectors, each grouped around a main “alqueria”, which later formed the various parishes established between 1535 and 1574. The lower part, or eastern sector, was centred around Benirrama, with the annexes of L’Alcúdia, Benimarsoc, Benimahomet, Benimàmet and Beniestop. The central part of the valley was grouped around Benissivà, with annexes including Benialí, Ràfol, Benitaher (Benitaia) and Bolcàssim. Meanwhile, the upper western part was centred around the nucleus and parish of Alpatró, including the locations of La Carosa (La Carroja), Llombai and Benissili.
Benialí (Benicalill, Benihalill, Benihalil, Benihalí, Bonielill o Benielí).
It has appeared in documents since 1369. The current name comes from the toponym Bani Jalil, belonging to an Arab family. Situated in the central part of the valley, it was surrounded by 17 hamlets; from west to east: La Solana de Benissili, Benissili, Llombai, Alpatró, La Carroja, La Solana, Bolcassim, Benistrop, Benitaia, Benissivà, Benialí, El Rafalet, L’Alcúdia, Benirrama, Benimoamet-Benimamet and Benimarsoc; that fluctuated throughout the period spanning from the 13th to the 16th centuries. Today, it is located along the CV-700 road, on the right bank of the intermittent River Gallinera.
Escola i quiosc. © Araceli Alemany
Benialí is the capital of the municipality of La Vall de Gallinera, situated at an altitude of 200 metres, and currently traversed by the CV-700 road due to the fact that it has grown from the ravine up towards the road and has extended beyond it, expanding along the street called Carrer Nou that branches off the road that leads to La Vall d’Ebo and Alcalà.
The village is situated on a small oval-shaped plain, bordered by two ravines on the eastern and western sides. In the past, it was accessed via the Royal Road, which ran roughly parallel to the River Gallinera. One would go up the street known as Carrer del Trinquet, reach Carrer del Mig and the square, continue past the fountain called Font de la Puríssima and then towards the orchards, from where the Royal Road then continued on towards Benissivà.
The settlement of most Mallorcan colonists took place in the old Muslim farmsteads called “alqueries”, but they made use of the better-built structures, choosing locations based on the most favourable conditions. They sought the most beneficial and most convenient geographical positions in terms of access to water (springs), protection from winds, and so on. In fact, most of the settlements are located in areas with the highest number of springs, with cultivable terraced land, and all of the villages, except Llombai, are situated on a small plateau or flat area. Llombai is the exception probably due to its role as a location bordering with the Barony of Alcalà (Benissili, the small bridge known as Pontet del Terme).
Currently, the pattern is set by the CV-700 road, which winds through the upper part of the village in a kind of meander. For this reason, we will begin our route from that road, which shapes the daily life of the village.
Housing in La Vall de Gallinera. What a traditional house would have been like and the different units that made up a village home.
House on C/ Trinquet, No. 40. This house is located in the lowest part of the village and is spread over three floors, with openings in the façade and a raised exterior plinth painted in a darker colour, distinguishing it from the rest.
On the ground floor, there is a noticeable slope. In the first section, one can see the entrance, the utility room and the kitchen, arranged in parallel to the left. The second section contains the hearth, extending from the entrance. The third section has a significant slope compared to the first two, with stairs providing access to the cellar and corral. In this section, one finds a staircase on the right, leading to the upper floors. The corral consists of two spaces: one covered with a sloping structure perpendicular to the house, and the other serving as a courtyard-corral, half uncovered and half covered. At the far end of the corral, there is a small lime and brick oven.
The middle floor is arranged along different levels. The third section leads to two levels with two bedrooms that overlook the interior courtyard and follow the path of the staircase. The first and second sections are at the same height; the first is occupied by the main bedroom, which has an exterior balcony facing the street, and the second section serves as the landing, providing access to the upper floor.
The upper floor follows the varying levels of the floor below it, with intermediate load-bearing pillars (“machones”) between the different sections. There are openings that face both the façade and the courtyard. The roof has a gable design, sloping towards the façade.
ACKNOWLEDGEMENTS
The creation of this route would have been impossible without the collaboration of many people, among whom I would especially like to highlight: Amparito Alemany Alemany, Angelita Alemany Alemany, Amparín Alemany Alemany, Araceli Alemany Alemany, Damià Alemany Alemany, Frederic Alemany i Alemany, Rosita Alemany Montaner, Rosalia Alemany Parets, Luis Albalat Vidal, Roberto Alfonso Palmer, Josefa Balaguer Alfonso, Àngela Boronat Espejo, Germán Boronat Espejo, Germán Boronat Alemany, Angel Boronat Alemany, Armando Camps Alcaraz, Ismael Cortell Vercher, Jesús Cortell Chesa, Carmen Cortell Sancho, Paquita Cortell, Encarna Hernández López, Roberto Lloréns Reig, Licerio Moll Boronat, Rosa Sastre Alemany, Hervé Quintin, Paulette Searle, Juanjo Ortolà Vercher, Milagros Valdés Mengual, Ana Cristi Vercher Alemany, Octavio Vercher Alemany, Conchita Vercher Alfonso, Maria Vercher Chapolí i Rosa Vercher Vercher.
Original texts and idea: Vicent Puig i Gascó.
Photographic coordination: Juanjo Ortolà.
Image and design: Arrels Marinades.
Edition: Ajuntament de la Vall de Gallinera, 2024.
BASIC BIBLIOGRAPHY
CORTELL CAMPS, Francisco Miguel (1992): Inventario de arquitectura popular: Vall de Gallinera y Vall de Alcalà. València, Universitat Politècnica de València, projecte de fi de carrera, inèdit.
DE VILLOTA ROCHA, Isidro (1994): Estudio de Arquitectura en la zona alta septentrional de la provincia de Alicante y su relación con el entorno: la Vall de Gallinera, Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Madrid, Tesi Doctoral inèdita.
MORERA, V., ORTOLA, J (2011): La Vall de Gallinera per camins de moriscos i mallorquins, IECMA,
PUIG I GASCÓ, V. (2021): El Camí dels Mallorquins, MONJO I MASCARÓ, J. L. (ed) (2021: Parlar de Sa. El llegat mallorquí de la Marina, Universitat d’Alacant, Col·lació L’Ordit.
PUIG, V., TORRÓ, J., ARAGÓ, E. (2022): Les Valls d’Ebo i Gallinera: entre moriscos i mallorquins, Ajuntament de la Vall d’Ebo i Ajuntament de la Vall de Gallinera, Unió cultural d’Amics de la Vall de Gallinera.
PUIG, V. (2022): La Repoblació d’Ebo i Gallinera. Anàlisi de les Cartes de poblament, PUIG, V., TORRÓ, J., ARAGÓ, E. Les Valls d’Ebo i Gallinera: entre moriscos i mallorquins, Ajuntament de la Vall d’Ebo i Ajuntament de la Vall de Gallinera, Unió cultural d’Amics de la Vall de Gallinera.
PATRIMONI NATURAL
PATRIMONI HISTÒRIC
PATRIMONI AGRÍCOLA
