La fillola de baix
3

LA FILLOLA DE BAIX
La fillola de Baix, també coneguda com l’era de Dalt, ha sigut el nom tradicional de la plaça d’entrada al poble. Després de la guerra, li van canviar el nom a plaça de la Creu, carrer que abastava des de la creu fins a la mateixa plaça. Quan entrem a la plaça estricta, a mà dreta hi ha una casa que fou l’escola dels menuts o cagons, als quals els feia escola Dolores Morell Alemany. Si ens situem en un punt estratègic de la plaça, veiem la rampa de pujada on hi havia un emparrat de ferro i a sota un seient continu de pedra que permetia gaudir de l’ombra a l’estiu: és l’emparrat de l’antiga casa dels tios de Vicent Alminyana de la Laura. Una casa de caràcter senyorial, encara que molt modificada actualment, a la qual llevaren l’estructura del parral per a facilitar-ne l’entrada d’un cotxe.
Encara que l’emparrat ja no hi és, és un bon punt per a captar tota la plaça, podem veure a mà dreta una casa de tres plantes amb una entrada a un semisoterrani, la casa del tio Carmelo Moltó. Aquesta casa hostatjà en el primer pis l’escola de xiquets i xiquetes a la qual va anar la generació de José Alemany Marzà, segons contaven les filles, Xaro i Empar Alemany. Segons la història que contava Vicent Puig i Seguí, en la casa del tio Carmelo, va morir una dona, segurament a finals del segle XIX, a causa d’un llamp provocat per una tronada amb gran aparell elèctric, com les d’abans…
Tot seguit, tenim l’antiga barberia del tio Fernando Mialaret. El tio Fernando era un home corpulent i amb pinta ferotge, amb unes celles apuntades en direcció esquerra-dreta que li donaven un aspecte sinistre, feia de barber, dentista i practicant, extreia les dents sense anestèsia i clavava les injeccions com si posara banderilles a un bou, segons diu la tradició.
Al costat, tenim la barberia que substituí la del tio Fernando, la barberia de Fidel Camps Alemany, que perdurà fins a la dècada dels setanta. Hi havia una foto, segurament feta per les angleses Eve i Anne, durant un temps de tardor, on apareixia el tio Frederic de Benialí amb el seu carro de queviures, xarrant amb la tia Amparo Cervera Seguí, esposa del tio Fidel, mentre comprava queviures. Encara que hi havia dues botigues, la de la tia Carmen i la de Matilde, el tio Frederic anava pels pobles de la Vall venent queviures amb el seu carro i el matxo.
Al centre de la plaça i de cara a l’entrada del poble hi ha una casa amb un rellotge de sol que era botiga i taverna antiga, després va ser carnisseria, la carnisseria dels Xona, que van acabar emigrant a Alcoi. Segurament aquest lloc ha sigut un punt de reunió de la gent del poble en diferents èpoques. També és un punt emblemàtic del poble, perquè ací és on para l’altar del dia del Corpus Christi. I fins fa quatre o cinc anys tenia lloc la processó de l’Encontre, del diumenge de Glòria, on la imatge de la Resurrecció, portada per homes, feia el recorregut des de l’església pel carrer de la Pilota, i esperava l’arribada de la Mare de Déu dels Dolors, convertida en la Mare de Déu del dia de Glòria gràcies als colors alegres i vius del vestit blau i blanc, els colors de Maria. L’encarregada de vestir-la sempre havia sigut Rosita la Morena. Aquesta imatge la solien portar les dones, o homes i dones en els darrers temps, i quan arribava davant de la casa dels Xona havia de fer tres genuflexions, en senyal d’alegria per la resurrecció del tercer dia, després tots anaven cantant himnes pel carrer del Raval en direcció a l’església, i en acabant de la missa hi havia xocolatada.
A mà esquerra tenim, fent cantó cap al carrer de la Pilota, l’antiga almàssera del comú o del poble, que segurament era l’antiga almàssera de la senyoria. Aquesta almàssera del comú junt amb l’almàssera del Blaio, en la part baixa del poble, satisfeia la necessitat de fer oli en temps de la collita. La van vendre durant la dècada dels setanta al pare de l’actual propietari, José Miguel Alemany.
Al costat de l’almàssera, pujant cap a l’emparrat de la casa dels tios de Vicent Alminyana, hi ha un atzucac on van viure des dels setanta fins a finals del segle XX les angleses, els primers estrangers que tingué el poble. Es deien Eve Feibelman i Anne Pullin, qui vingueren a viure a aquest lloc gràcies a les referències d’un amic notari de Pego, i s’hi quedaren. Vivien tot l’any, excepte quan feien algun viatge llarg d’un any, o bé viatges curts a Anglaterra per a veure les famílies. Eve Feibelman era sud-africana, havia sigut activista contra l’apartheid i havia hagut de fugir de Sud-àfrica, mentre que Anne Pullin era gal·lesa, i totes dues buscaven un lloc tranquil. Eve va ser mestra d’anglés de diverses generacions, a més a més, sa casa fou sempre un racó d’amistat i llibertat per a tots aquells que vivien en el desert.

LA FILLOLA DE BAIX
La Fillola de Baix, también conocida como la era de Dalt, ha sido el nombre tradicional de la plaza de entrada al pueblo. Después de la guerra, le cambiaron el nombre a plaza de la Creu, calle que alcanzaba desde la cruz hasta la misma plaza. Cuando entramos en la plaza estricta, a mano derecha hay una casa que fue la escuela de los pequeños, a los que les daba clase Dolores Morell Alemany. Si nos situamos en un punto estratégico de la plaza, vemos la rampa de subida donde había un emparrado de hierro y debajo un asiento continuo de piedra que permitía disfrutar de la sombra en verano: es el emparrado de la antigua casa de los tíos de Vicent Alminyana de la Laura. Una casa de carácter señorial, aunque muy modificada actualmente, a la cual quitaron la estructura del parral para facilitar la entrada de un coche.
Aunque el emparrado ya no está, es un buen punto para captar toda la plaza, podemos ver a mano derecha una casa de tres plantas con una entrada a un semisótano, la casa del tío Carmelo Moltó. Esta casa hospedó en el primer piso la escuela de niños y niñas a la que fue la generación de José Alemany Marzà, según contaban sus hijas, Xaro y Empar Alemany. Según la historia que contaba Vicent Puig i Seguí, en la casa del tío Carmelo, murió una mujer, seguramente a finales del siglo XIX, a causa de un rayo provocado por una tronada con gran aparato eléctrico, como las de antes…
A continuación, tenemos la antigua barbería del tío Fernando Mialaret. El tío Fernando era un hombre corpulento y con pinta feroz, con unas cejas apuntadas en dirección izquierda-derecha que le daban un aspecto siniestro, hacía de barbero, dentista y practicante, extraía los dientes sin anestesia y clavaba las inyecciones como si pusiera banderillas a un buey, según dice la tradición.
Al lado, tenemos la barbería que sustituyó la del tío Fernando, la barbería de Fidel Camps Alemany, que perduró hasta la década de los setenta. Había una foto, seguramente hecha por las inglesas Eve y Anne, durante un tiempo de otoño, donde aparecía el tío Frederic de Benialí con su carro de víveres, charlando con la tía Amparo Cervera Seguí, esposa del tío Fidel, mientras compraba víveres. Aunque había dos tiendas, la de la tía Carmen y la de Matilde, el tío Frederic iba por los pueblos de la Vall vendiendo víveres con su carro y el macho.
En el centro de la plaza y de cara a la entrada del pueblo hay una casa con un reloj de sol que era tienda y tasca antigua, después fue carnicería, la carnicería de los Xona, que acabaron emigrando a Alcoi. Seguramente este lugar ha sido un punto de reunión de la gente del pueblo en diferentes épocas. También es un punto emblemático del pueblo, porque aquí es donde para el altar del día del Corpus Christi. Y hasta hace cuatro o cinco años tenía lugar la procesión del Encuentro, del domingo de Gloria, donde la imagen de la Resurrección, portada por hombres, hacía el recorrido desde la iglesia por la calle de la Pilota, y esperaba la llegada de la Virgen de los Dolores, convertida en la Virgen María del día de Gloria gracias a los colores alegres y vivos del traje azul y blanco, los colores de María. La encargada de vestirla siempre había sido Rosita la Morena. Esta imagen la solían llevar las mujeres, u hombres y mujeres en los últimos tiempos, y cuando llegaba ante la casa de los Xona tenía que hacer tres genuflexiones, en señal de alegría por la resurrección del tercer día, después todos iban cantando himnos por la calle del Raval en dirección a la iglesia, y después de la misa había chocolatada.
A mano izquierda tenemos, pasando la esquina hacia la calle de la Pilota, la antigua almazara del común o del pueblo, que seguramente era la antigua almazara del señorío. Esta almazara del común junto con la almazara del Blaio, en la parte baja del pueblo, satisfacía la necesidad de hacer aceite en tiempos de cosecha. La vendieron durante la década de los setenta al padre del actual propietario, José Miguel Alemany.
Junto a la almazara, subiendo hacia el emparrado de la casa de los tíos de Vicent Alminyana, hay un callejón sin salida donde vivieron desde los setenta hasta finales del siglo XX las inglesas, las primeras extranjeras que tuvo el pueblo. Se llamaban Eve Feibelman y Anne Pullin, que vinieron a vivir a este lugar gracias a las referencias de un amigo notario de Pego, y se quedaron. Vivían todo el año, excepto cuando hacían algún viaje largo de un año, o bien viajes cortos a Inglaterra para ver a sus familias. Eve Feibelman era sudafricana, había sido activista contra el apartheid y había tenido que huir de Sudáfrica, mientras que Anne Pullin era galesa, y las dos buscaban un lugar tranquilo. Eve fue maestra de inglés de varias generaciones, además, su casa fue siempre un rincón de amistad y libertad para todos aquellos que vivían en el desierto.

LA FILLOLA DE BAIX
La Fillola de Baix, also known as L’Era de Dalt, was the traditional name of the village entrance square. After the Spanish Civil War, it was renamed Plaça de La Creu, as a street that ran from the cross to the square itself. When entering the square, on the right-hand side there is a house that was the school for the little ones, or cagons, taught by Dolores Morell Alemany. Standing in a specific point in the square, it is possible to see the ascent ramp where there was an iron trellis and underneath it a continuous stone seat that allowed people to enjoy the shade during the summer: it was the trellis of the old house that belonged to the aunt and uncle of Vicent Alminyana de la Laura. A stately house, although currently greatly modified, from which the structure of the trellis was removed in order to facilitate the entry of a car.
Although the trellis is no longer there, it is a good point from where the whole square can be observed, and on the right a three-storey house with an entrance to a semi-basement can be seen, the house of Uncle Carmelo Moltó. This building housed on the first floor the school for boys and girls where the generation of José Alemany Marzà went, as stated by his daughters, Xaro and Empar Alemany. According to a story told by Vicent Puig i Seguí, a woman died in Uncle Carmelo’s house, probably at the end of the 19th century, due to lightning caused by a highly electric thunderstorm, like the ones that used to happen in the past.
Next up is Uncle Fernando Mialaret’s old barber shop. Uncle Fernando was a stout, fierce-looking man with eyebrows pointed to the sides that gave him a sinister appearance. He worked as a barber, dentist and practitioner, extracting teeth without anaesthesia and giving injections as if he were putting flags into a bull, according to what people used to say.
Next door, there was the barber shop that replaced Uncle Fernando’s one; Fidel Camps Alemany’s barber shop, which lasted until the seventies. There was an autumn photo, probably taken by Eve and Anne, the “English women”, in which Uncle Frederic from Benialí could be seen with his grocery cart, chatting with Aunt Amparo Cervera Seguí, Uncle Fidel’s wife, while she was buying groceries. Although there were two shops in the village, Aunt Carmen’s and Matilde’s shops, Uncle Frederic went through the villages of La Vall de Gallinera selling groceries with his mule and cart.
At the centre of the square, and facing the entrance of the village, there is a house with a sundial that was an old shop and tavern, and then it was a butcher’s shop belonging to the Xona family, who ended up emigrating to Alcoy. This place was probably a meeting point for the people of the village at different times in the past. It is also an emblematic place in the village, because this is where the altar of the Feast of Corpus Christi stops. And until four or five years ago, it is where the procession of the Encounter took place, on Easter Sunday, with the image of the Resurrection, carried by men, making its way from the church along Carrer de la Pilota, and waiting for the arrival of Our Lady of Sorrows, transformed into the Virgin of the Day of Glory thanks to the cheerful and vivid colours of the blue and white dress, the colours of Mary. Rosita la Morena had always been the person in charge of dressing her. This image was usually carried by women, or men and women in recent times, and when it arrived in front of the Xona house, three genuflexions had to be carried out as a sign of joy for the resurrection of the third day, and then all the people sang hymns along Carrer del Raval, towards the church, and at the end of mass there was hot chocolate for everyone.
On the left, on the corner with Carrer de la Pilota, there is the old village mill, which was probably the historical mill belonging to the feudal lordship. This village mill together with the Blaio mill, in the lower part of the village, met the needs of the village for making oil at harvest time. It was sold during the 1970s to the father of its current owner, José Miguel Alemany.
Next to the mill, going up towards the trellis of the house of Vicent Alminyana’s aunt and uncle, there is a dead end where the aforementioned “English women” lived from the seventies until the end of the 20th century. They were the first foreigners in the village. Their names were Eve Feibelman and Anne Pullin, and they came to live in this place thanks to the advice given by a notary friend from Pego, from then on remaining in Alpatró. They lived all year round, except for the odd year-long trip, or short trips to England to see their families. Eve Feibelman was South African, and had been an anti-apartheid activist, forced to flee South Africa, while Anne Pullin was Welsh, and both were looking for a quiet place to live. Eve was the English teacher for several generations of children in Alpatró, and her home was always a place of friendship and freedom for all the people who lived in the desert.





