LES FONTS

Les fonts són surgències d’aigua, brolladors que vessen l’aigua d’un aqüífer a l’exterior. Són eixides d’aigua cavallera. Generalment parlem de fonts per a referir-nos a brolladors on trobem un canó horitzontal per a l’eixida de l’aigua. Si l’aigua brolla del terra, és a dir, en vertical, parlem d’ullals si no hi ha hagut una excavació prèvia, i de pous si s’ha buscat la veta d’aigua tot excavant en el terreny de manera vertical.
Les roques calcàries són grans magatzems d’aigua, i les argiles i el tap són impermeables. Això és una bona combinació per a la formació d’aqüífers i fonts.
A la vall de Gallinera es troben moltes fonts, se n’han comptabilitzat més de seixanta; algunes són permanents i poden arribar a ser ben cabaloses i d’altres només brollen després de les pluges intenses i solen remetre en poc temps. D’algunes fonts només en queda el nom en la memòria de la gent i la possible ubicació perquè han desaparegut. La majoria es troben a l’ombria, i només unes poques a la solana, en els barrancs o als laterals de la rambla.

Les fonts més importants han servit sempre per a regar hortes, tant de fruiters com d’hortalisses. I la majoria tenen associades unes infraestructures dissenyades per fer usos prioritaris. L’eixida de l’aigua ompli sempre un bassiol, olbi, o cossi fet de pedra picada o d’obra. Sovint aquesta primera bassa és de forma allargada per tal de facilitar l’abeuratge al bestiar, de manera que es transforma en abeurador. D’aquest, l’aigua és conduïda a una bassa més gran, sovint amb les vores inclinades cap a l’aigua, per tal d’ajudar en la tasca de la bugada. La majoria de fonts pròximes als pobles tenen aquesta part ben desenvolupada, i fins i tot un sostre la cobreix per tal de guarir les dones rentadores de les inclemències de l’oratge. Sempre s’acomplia un ordre per a l’ús de l’aigua: primer les persones, després els animals, a continuació la neteja i per últim per al reg i si es donava el cas, per a moure algun molí. Per al reg es feien torns d’entre cada quinze a díhuit dies depenent de la capacitat de les basses i de la superfície a regar. En alguns casos, com a la font de la Mata de Benirrama, diverses basses separaven diverses zones de bugada. La més allunyada de la surgència s’emprava per a rentar roba de persones malaltes.

La font de la Mata de Benirrama és una de les més cabaloses, però també ho són les dels llavadors de Benialí, l’Alcúdia, Benissivà-Benitaia, la Carroja, Alpatró, Llombai i Benissili. A la solana, la font del Llimener i les fonts del barranc de les Basses del Racó prenen el nom dels paratges on es troben. Però hi ha moltes més: la font Pudenta, la dels Cossis, l’Asbeurà, la de l’Orenga, la dels Gascons o la de Moragues; de noms peculiars relacionats amb alguna característica de l’aigua o els seus voltants, o del nom dels antics propietaris.