Quan ens trobem en el carrer Carretera, pel marge dret ens aproparem a la casa d’Àngel Alemany i Alemany, manyà de professió, casat amb Timotea. Àngel i Timotea van tindre dos fills, un dels quals era Miquel, que es dedicava conduir l’autobús de l’Amistad, que anava d’Alpatró a Pego. Aquesta companyia la va fundar el pare de Ramonet el Cotxero, Ramón Peretó, i existia des de 1910, com a mínim; hi ha una foto que ens mostra la diligència que tenia la companyia, plena de gent en una de les parades de la Vall.
Justament fitant amb la d’Àngel Alemany, estava l’hostal de José Alemany Gascó i Trinitat Marzà, que perdurà fins a 1940. Aquest hostal, junt amb les dependències típiques, disposava d’un trinquet de pilota grossa, l’estructura del qual encara podem comprovar en una construcció rectangular que ara s’usa com a cotxera de la casa, com contaren Empar i Xaro Alemany, filles de José Alemany Gascó. Aquest hostal va sorgir com a conseqüència de la construcció de la carretera C-3311 (actua CV-700), al voltant de 1923, durant la dictadura de Primo de Rivera, i formava part d’una xarxa d’hostals on s’allotjaven els carreters o traginers que circulaven des de Pego fins a Planes (Benirrama, Benissivà, Alpatró, l’hostal de la Casilla, la venda del Tomaco i la venta de Margalida).
Enfront de l’hostal vivia Innocente Vercher, un altre prohom de l’emprenedoria local com Alfredo Domènech i Cirilo Alemany, que amb el seu germà va fundar una mena d’empresa de transports.
Passada la Creu, en la segona casa, direcció la Carroja, ens trobarem l’Hostal dels Blancos, successor de l’anterior hostal, i fundat per Miquel Marzà Cervera i Maria Cervera Seguí. Aquest hostal perdurà fins als anys 70, segons conten Xaro i Empar Alemany, que anaven a fer-se el vermut. Segons conta una neta dels fundadors, se’l coneixia com hostal del mal abric, sense saber-ne el motiu.
Cuando nos situamos en la calle Carretera, por el margen derecho nos acercamos a la casa de Àngel Alemany i Alemany, cerrajero de profesión, casado con Timotea. Àngel y Timotea tuvieron dos hijos, uno de los cuales era Miguel, que se dedicaba a conducir el autobús de la Amistad, que iba de Alpatró a Pego. Esta compañía fue fundada por el padre de Ramonet el Cotxero, Ramón Peretó, y existía desde 1910, como mínimo; hay una foto que nos muestra la diligencia que tenía la compañía, llena de gente en una de las paradas de la Vall.
Justamente lindando con la de Àngel Alemany, estaba el hostal de José Alemany Gascó y Trinidad Marzà, que perduró hasta 1940. Este hostal, junto con las dependencias típicas, disponía de un trinquete de pilota grossa, cuya estructura todavía podemos comprobar en una construcción rectangular que ahora se usa como cochera de la casa, como contaron Empar y Xaro Alemany, hijas de José Alemany Gascó. Este hostal surgiría como consecuencia de la construcción de la carretera C-3311 (actual CV-700), alrededor de 1923, durante la dictadura de Primo de Rivera, y formaría parte de una red de hostales donde se hospedaban los carreteros o arrieros que circulaban desde Pego hasta Planes (Benirrama, Benissivà, Alpatró, el hostal de la Casilla, la venta del Tomaco y la venta de Margalida).
Enfrente del hostal vivía Inocente Vercher, otro prohombre del emprendimiento local como Alfredo Domènech y Cirilo Alemany, que junto con su hermano fundó una especie de empresa de transportes.
Pasada la Creu, en la segunda casa, dirección hacia La Carroja, nos encontraremos el Hostal dels Blancos, sucesor del anterior hostal, y fundado por Miquel Marzà Cervera y Maria Cervera Seguí. Este hostal perduró hasta los años setenta, según cuentan Xaro y Empar Alemany, que iban a hacerse el vermut. Según nos ha contado una nieta de los fundadores, era conocido como hostal del mal abric, sin saber el motivo.
While on Carrer Carretera, on the right side of the road it is possible to see the house of Àngel Alemany i Alemany, a locksmith by profession who was married to Timotea. Àngel and Timotea had two children, one of whom was Miquel, who was the driver of the Amistad bus which went from Alpatró to Pego. This company was founded by Ramonet El Cotxero‘s father, Ramón Peretó, and existed since at least 1910. There is an old photo that shows the company’s vehicle, full of people, at one of the stops in La Vall de Gallinera.
Just next to Àngel Alemany’s house was the guesthouse run by José Alemany Gascó and Trinitat Marzà, which lasted until 1940. This guesthouse, along with the typical spaces, had a large ball court whose structure can still be seen in a rectangular construction that is now used as a garage for the house, as explained by Empar and Xaro Alemany, daughters of José Alemany Gascó. The guesthouse arose as a result of the construction of the C-3311 road (the current CV-700 road), around 1923, during the dictatorship of Primo de Rivera, and was part of a network of guesthouses where the cart and mule drivers that travelled from Pego to Planes stayed (Benirrama, Benissivà, Alpatró, L’Hostel de la Casilla, the Tomaco inn and the Margalida inn).
A man called Innocente Vercher lived in front of the guesthouse. He was another leading figure in terms of local entrepreneurship, like Alfredo Domènech and Cirilo Alemany. With his brother he founded a kind of transport company.
In the second house after the wayside cross, going towards La Carroja, was where the guesthouse known as L’Hostal dels Blancos was located, successor of the previously mentioned guesthouse and founded by Miquel Marzà Cervera and Maria Cervera Seguí. This guesthouse existed until the seventies, according to Xaro and Empar Alemany, who used to go there for a vermouth. As told by a granddaughter of the founders, it was known as the “bad shelter guesthouse”, although the reason behind this popular name remains unknown.
Al final de la fillola de Dalt, trobem una altra referència especial: la presència d’un fossar, que devia ocupar la casa de Vicent el de Rita, part de l’actual casa de Dolors Alemany i el solar de darrere sense edificar. No seria gens estranya aquesta presència perquè a la part darrera de les cases de la Puríssima, des del forn Alemany fins a tocar la carretera, hi havia un bancal bastant extens, ara convertit en solars, que s’anomenava bancal de l’església i que era propietat de l’antiga mesquita i que després va passar a ser-ho de la parròquia constituïda en 1535. Com bé sabem, hi ha constància de la construcció d’un fossar en 1627, però no tenim massa clar on es localitzava, a banda, sabem de l’existència d’un mínim de dos fossars islàmics per poble. Ja sabem de la tradició cristiana de soterrar els morts en el subsol de les esglésies, així que suposem que la construcció del fossar exterior de 1627 devia ser a causa que el fossar interior devia estar ple, o bé per a atendre les necessitats d’aquells que no podien pagar el soterrament dins de l’església.
Per tant, el problema principal seria localitzar els diferents fossars, sabem de l’existència d’un fossar islàmic a l’antic patronat i un altre al final del carrer Puríssima, però no sabem si aquest darrer era musulmà o cristià perquè les “notícies” de la seua presència ens arriben per fonts indirectes en cada època, i sempre després d’haver conclòs les respectives obres. Suposem que el fossar de la Puríssima devia ser cristià, tot i que no hi ha cap referència que cride l’atenció per la localització de les fosses ni cap element alié a la nostra cultura. Tenint en compte que la propietat de l’anomenat bancal de l’església havia estat sempre de la mesquita i després de la parròquia, no seria estrany que una part del bancal fora destinat a usos funeraris. No oblidem que la seua localització és un lloc idoni per a aquesta funció, allunyat del poble i en una situació molt perifèrica fins al segle XX. Aquest bancal es troba paral·lel a l’actual carrer de la Puríssima que arriba fins al marge dret de la CV-714. Actualment, ha passat a la història, està dividit en diferents solars, alguns d’ells edificats.
Al final de la Fillola de Dalt, encontramos otra especial referencia: la presencia de un cementerio, que ocuparía la casa de Vicent el de Rita, parte de la actual casa de Dolors Alemany y el solar de detrás sin edificar. No sería nada extraña esta presencia, porque en la parte última de las casas de la Puríssima, desde el horno Alemany hasta tocar la carretera, había un bancal bastante extenso, ahora convertido en solares, que se llamaba bancal de la iglesia, que era propiedad de la antigua mezquita y que después pasó a serlo de la parroquia constituida en 1535. Como bien sabemos hay constancia de la construcción de un cementerio en 1627, pero no tenemos demasiado claro dónde se localizaría, además, sabemos de la existencia de un mínimo de dos cementerios islámicos por pueblo. Ya sabemos de la tradición cristiana de enterrar a los muertos en el subsuelo de las iglesias. Se supone que la construcción del cementerio exterior de 1627 sería a causa de que el cementerio interior estaría lleno, o bien para atender las necesidades de aquellos que no podían pagar el entierro dentro de la iglesia.
Por lo tanto, el problema principal sería localizar los diferentes cementerios, sabemos de la existencia de un cementerio islámico en el antiguo patronato, y otro al final de la calle Puríssima, pero no sabemos si este último era musulmán o cristiano, porque las “noticias” de su presencia nos llegan por fuentes indirectas en cada época, y siempre después de haber concluido las respectivas obras. Suponemos que el cementerio de la Puríssima sería cristiano al no haber ninguna referencia que llame la atención por la localización de las fosas y ningún elemento ajeno a nuestra cultura, al menos, aparentemente. Teniendo en cuenta que la propiedad del llamado bancal de la iglesia había sido siempre de la mezquita y después de la parroquia, no sería extraño que una parte del bancal fuera destinado a usos funerarios. No olvidemos que su localización es un lugar idóneo para esta función, alejado del pueblo y en una situación muy periférica hasta el siglo XX. Este bancal linda con las casas de la Purísima y se extiende hasta el margen derecho de la CV-714. Actualmente, ha pasado a la historia, y está dividido en diferentes solares, algunos de ellos edificados.
At the end of La Fillola de Dalt, there is another special point of reference: the presence of a gravesite which must have been located where the house of Vicent el de Rita was, part of the current house of Dolors Alemany and the unbuilt back lot. This presence is not at all something unexpected because at the back of the houses of La Puríssima, from the Alemany oven until the main road, there was a fairly large terraced field, now converted into plots, which was called the church field, that had belonged to the old mosque and later became the property of the new parish, constituted in 1535. As is well-known, there is evidence of the construction of a gravesite in 1627, but it is not very clear where it was located, and, apart from that, it is known that a minimum of two Islamic graves existed in the village. Christians traditionally buried the dead in the basement of their churches, and so it is fair to assume that the construction of the outer gravesite in 1627 must have occurred due to the fact that the inner gravesite was getting full or so as to meet the needs of those that could not afford burial within the church.
Therefore, the main problem is locating the different graves. It is clear that there was an Islamic grave on the site of the old patronat (the board of trustees building) and another grave at the end of Carrer de la Puríssima, but it is not possible to know if this second one was Muslim or Christian because in each case of discovered sites, the “news” of the presence of a gravesite came from indirect sources, and always after having completed the respective construction work. It is possible to imagine that the pit of La Puríssima must have been Christian, even though there is no reference that draws attention to the location of the pits but there is also no element which is alien to Christian culture. Given that the ownership of the so-called church field had belonged to the mosque and then to the parish, it would not be uncommon for part of the terraced field to be used for funeral purposes. The location is an ideal place for this function, far from the village houses and in a very peripheral place until the 20th century. This field runs parallel to the current Carrer de la Puríssima, which reaches the right side of the CV-714 road. The field is nowadays simply a historical anecdote, due to the fact that it has been divided into various plots, with buildings having been constructed on some of them.
Enfront del forn Alemany, hi ha el Bar Òscar, antic patronat de la Cooperativa de Sant Marc. Aquest patronat fou fundat sota la protecció de la parròquia, pel mossén Ricardo Arnau Zamorano, rector de la parròquia d’Alpatró entre 1959-1961. L’edifici fou construït en la dècada dels quaranta i el seu solar formava part d’uns bancals elevats sobre el carrer que es buidaren al nivell del carrer. Durant l’excavació del solar, entre 1941-1942, aparegué un fossar islàmic i es trobà una làpida sepulcral rectangular amb restes d’emmarcament, amb desbast a la cara posterior, escrita en àrab cúfic. La làpida estava datada l’any 331 de l’hègira (del 15 de desembre del 942 al 5 de gener del 943 dC).
[En el Nom de Déu, el Clement i Misericordiós
[Aquesta és] la tomba d’a[l-Ba]tin (?) [bn…]
[´Abd All]ah, apiade’s d’ell Déu! Va morir
[el diürn del] dijous del mes de [rab]i´el po[stre] de l’any u[o] i tres-cents trenta “Oh
homes, temeu el vostre senyor” (Alcorà XXXI, 32 parcial) “La promesa
de Déu és verídica. Que no us extravie la vida
mundanal ni us extravie
respecte de Déu, el Seductor” (Alcorà XXXI, 33 = XXXV, 5)
Font: Museu Camil Visedo d’Alcoi
Aquest edifici perdé la seua funció de cooperativa i lloc d’envasament de cireres. A partir dels huitanta es convertí en un bar exclusivament, entre els seus gerents hi trobem Ricardo Morell Alemany i Maria Àngels Alemany Albors. Després fou adquirit per Emilio Seguí Gascó, que el tombà i el feu un edifici nou de planta, on hi ha l’actual Bar Òscar.
Frente al Horno Alemany está el Bar Òscar, antiguo patronato de la Cooperativa de Sant Marc. Este patronato fue fundado bajo la protección de la parroquia por el padre Ricardo Arnau Zamorano, párroco de Alpatró entre 1959-1961. El edificio fue construido en la década de los cuarenta y su solar formaba parte de unos bancales elevados sobre la calle que fueron vaciados al nivel de la calle. Durante la excavación del solar, entre 1941-1942, apareció un cementerio islámico y se encontró una lápida sepulcral rectangular con restos de enmarcamiento, con desbaste en la cara posterior, escrita en árabe cúfico. La lápida estaba datada en el 331 de la hégira (15 de diciembre del 942 al 5 de enero del 943 dC).
[En el Nom de Déu, el Clement i Misericordiós
[Aquesta és] la tomba d’a[l-Ba]tin (?) [bn…]
[´Abd All]ah, apiade’s d’ell Déu! Va morir
[el diürn del] dijous del mes de [rab]i´el po[stre] de l’any u[o] i tres-cents trenta “Oh
homes, temeu el vostre senyor” (Alcorà XXXI, 32 parcial) “La promesa
de Déu és verídica. Que no us extravie la vida
mundanal ni us extravie
respecte de Déu, el Seductor” (Alcorà XXXI, 33 = XXXV, 5)
Fuente: Museo Camil Visedo de Alcoi
Este edificio perdió su función de cooperativa y lugar de envasado de cerezas. A partir de los ochenta se convirtió en un bar exclusivamente, entre sus gerentes encontramos a Ricardo Morell Alemany y a Maria Àngels Alemany Albors. Después fue adquirido por Emilio Seguí Gascó, quien lo derribó y construyó un edificio de nueva planta, donde está el actual Bar Òscar
Bar Òscar is located in front of where the Alemany oven used to be. It was formerly the building of the board of trustees of the cooperative known as Cooperativa de Sant Marc. This board of trustees was founded under the aegis of the parish, by the reverend Ricardo Arnau Zamorano, rector of the parish of Alpatró during the period 1959-1961. The building was built in the 1940s and its site was part of a raised terrace which stood above the street that was emptied so as to bring the ground to street level. During the excavation of the site, which took place between 1941-1942, an Islamic gravesite appeared and a rectangular tombstone was found with remains of a frame, with a part on the back face partially showing a text in Kufic Arabic. The tombstone was dated 331 Hegira (from the 15th of December 942 to the 5th of January 943 AD).
[In the Name of God, the Merciful
[This is] the tomb of a[l-Ba]tin (?) [bn…]
[‘Abd All]ah, have mercy on him God! He died
[during the day of] Thursday of the month of [rab]i’el po[stre] of the year one and three hundred and thirty “Oh
men, fear your lord” (Qur’an XXXI, partial 32) “The promise
of God is true. Do not get lost due to mundane life
and do not get lost
with regards to God, the Seducer” (Qur’an XXXI, 33 = XXXV, 5)
Source: The Camil Visedo Museum of Alcoy
This building lost its function as a cooperative and a place for cherry packaging. From the 1980s onwards it was only a bar, managed during a period by Ricardo Morell Alemany and Maria Àngels Alemany Albors. It was later acquired by Emilio Seguí Gascó, who demolished it and constructed a new building, where the current Bar Òscar is located.
Enfront del Bar Keles tenim l’antiga carnisseria d’Enrique Pavia Gascó i Assumpció Gascó Alemany, on es va matar el darrer porc al mig del carrer, al migdia, socarrant-lo amb unes argelagues i degollant-lo in situ.
Després, en la mateixa mà de cases, tindríem la seu de la Cooperativa de Benissili, Sant Pasqual de Benissili, en un edifici propietat de Joaquin Mialaret, on envasaven cireres quan el poble es dividí en dues cooperatives.
Tot seguit, a l’altre costat de carrer i després del jardinet de la Puríssima, tindríem el lloc que ocupa ara l’antic forn Alemany, i que abans havia estat ocupat per la Trencadora d’Ametles d’Alfredo Domènech Camps i els fills. Aquest comerç ocupava diferents dones durant la temporada de l’ametla, i al final, en mans de Lluís Domènech, també comercià amb cireres.
Al costat de la Trencadora hi havia les escoles, construïdes en 1968 a tandes entre la població, amb dues aules de diferents nivells i escoles de mestres. Aquestes escoles han sobreviscut fins fa poc anys, encara que dedicades a la darrera etapa de l’Educació Infantil. Mentrestant, l’Ajuntament construí un consultori mèdic.
Frente al Bar Keles tenemos la antigua carnicería de Enrique Pavia Gascó y Assumpció Gascó Alemany donde se mató el último cerdo en medio de la calle, al mediodía, quemado con unas aulagas y degollado in situ.
Después, en la misma isla de casas, tendríamos la sede de la Cooperativa de Benissili, Sant Pasqual de Benissili, en un edificio propiedad de Joaquín Mialaret, donde envasaban cerezas cuando el pueblo se dividió en dos cooperativas.
A continuación, al otro lado de la calle y después del pequeño jardín de la Puríssima tendríamos el lugar que ocupa ahora el antiguo horno Alemany, y que antes había sido ocupado por la Trencadora d’Ametles de Alfredo Domènech Camps y sus hijos. Este comercio ocupaba a diferentes mujeres durante la temporada de la almendra, y al final, en manos de Lluís Domènech, también comerció con cerezas.
Junto a la Trencadora estaban las escuelas, construidas en 1968, a tandas entre la población, con dos aulas de diferentes niveles y escuelas de maestros y maestras. Estas escuelas han sobrevivido hasta hace pocos años, aunque dedicadas a la última etapa de la Educación Infantil. Mientras, el Ayuntamiento construyó un consultorio médico.
In front of Bar Keles is the building of the old butcher shop which belonged to Enrique Pavia Gascó and Assumpció Gascó Alemany, where the last pig was killed in the middle of the street, at noon, burning its skin with some gorse and slaughtering it in situ.
Further along, on the same block of houses, there were the headquarters of the Cooperative of Benissili, Sant Pasqual de Benissili, in a building owned by Joaquin Mialaret, where they packed cherries when the village was divided into two cooperatives.
On the other side of the street, after the little garden of La Puríssima, is the place where the old Alemany oven was located, which had previously been used by the almond shell-breaking business run by Alfredo Domènech Camps and his children. This company gave work to various women during the almond season and, later, in the hands of Lluís Domènech, it also bought and sold cherries.
Next to this building stood the school, built in 1968 by the inhabitants, with two classrooms on different levels. This school was in operation until a few years ago, although dedicated only to the last stage of early childhood education. Meanwhile, since then the local government of La Vall de Gallinera has created a doctor’s office on the premises.
El cantó del Dau se situa en la cruïlla entre el carrer Major, el carrer de la Pilota ―antiga entrada del poble― i el carrer Puríssima o fillola de Dalt. És el cantó de la casa de Baptiste Pino, el ferrer, i la casa del forn d’Emilia. Aquest cantó era el lloc d’on es trau per a jugar a pilota, concretament a la modalitat de raspall, que és la més típica a la Marina Alta.
Si tornàrem cap al carrer de la Pilota, podríem visitar la casa on hi havia la botiga d’Àngel Pardo i Matilde de Benissili. I al costat de la botiga hi ha la casa de l’antiga oficina de Correus de la Vall de Gallinera i d’Alcalà, que era la casa d’Antonio Pavia, casat amb Maria Cervera. Encara que un nebot d’Antonio també és carter, quan aquest es va jubilar, l’oficina va ser clausurada.
Enfront de l’antiga oficina de Correus, trobaríem un plafó ceràmic de 1792, que representa un sant Josep, situat en la casa de Joaquin Morell Pavia. Representa la figura del patriarca Josep, dret, de cos complet. Va vestit segons la iconografia habitual: túnica morada amb cinturó i mantell ocre o taronja. El cap el té envoltat d’una aurèola i la mà dreta agafa la vara florida, element icònic del personatge ―segons el protoevangeli de Jaume, el seu bastó va florir per a manifestar que era ell l’escollit, entre els altres pretendents, per a ser el futur espòs de Maria. Amb el braç esquerre sosté un jesuset nu, el qual té en la mà esquerra una esfera que simbolitza el món, mentre li passa el braç dret pel coll a Josep. El cap del Jesuset no presenta aurèola, sinó l’anomenada potència (només es veu un dels tres rajos). La figura apareix en paisatge d’horitzó baix amb vegetació i muntanyes llunyanes i núvols en la part superior. Es tracta d’una típica representació barroca del sant, amb el mantell recollit en grans plecs que donen volum i moviment a la figura. En la part inferior, una banda blanca que serveix de fons per al text que identifica el nom dels comitents del retaule devocional, l’any de realització i el lloc on es va ubicar. En els costats del panell està figurat un marc molt fi de doble motllura. El panell té un format rectangular vertical amb nou taulells ceràmics. Els colors són: verd manganés, groc, taronja, morat i blau (descripció de Francesc Aracil i Pérez).
Continuem per la fillola de Dalt (Puríssima), i anem tot el temps per la part est de l’església, on se suposa que hi devia haver l’entrada de la mesquita i del temple primitiu del segle XVII, ja que l’entrada del poble es feia travessant el carrer de la Pilota, des de l’era de Dalt.
La fillola de Dalt, carrer de la Puríssima després de la guerra, fou oberta durant els anys quaranta i en la postguerra només existia fins a l’altura del Bar Keles; després tot eren bancals en forma de muntanyeta i alguna senda que comunicava amb el llavador per l’actual carrer que baixa fitant amb el forn Alemany, recentment tancat per jubilació dels propietaris.
La esquina del Dau se sitúa en el cruce entre la calle Mayor, la calle de la Pilota ―antigua entrada del pueblo― y la calle Puríssima o Fillola de Dalt. Es la esquina de la casa de Batiste Pino, el herrero y la casa del horno de Emilia. Esta esquina era el lugar desde donde se saca para jugar a pilota valenciana, concretamente en la modalidad de raspall, que es la más típica en la Marina Alta.
Si volviésemos hacia la calle de la Pilota, podríamos visitar la casa donde estaba la tienda de Àngel Pardo y Matilde de Benissili. Junto a la tienda está la casa de la antigua oficina de Correos de la Vall de Gallinera y de Alcalà, que era la casa de Antonio Pavia, casado con María Cervera. Aunque un sobrino de Antonio también es cartero, cuando este se jubiló, la oficina fue clausurada.
Frente a la antigua oficina de Correos, encontramos un plafón cerámico de 1792, que representa un san José, situado en la casa de Joaquín Morell Pavia. Representa la figura del patriarca José, erguido, de cuerpo entero. Va vestido según la iconografía habitual: túnica morada con cinturón y manto ocre o naranja. Tiene la cabeza rodeada por una aureola y la mano derecha coge la vara florecida, elemento icónico del personaje ―según el protoevangelio de Jaime, su bastón floreció para manifestar que era él el escogido, entre los otros pretendientes, para ser el futuro esposo de Maria. Con el brazo izquierdo sostiene un niño Jesús desnudo, que tiene en la mano izquierda una esfera que simboliza el mundo, mientras le pasa el brazo derecho por el cuello a José. La cabeza del niño Jesús no presenta aureola sino la llamada potencia (solo se ve uno de los tres rayos). La figura aparece en paisaje de horizonte bajo con vegetación y montañas lejanas y nubes en la parte superior. Se trata de una típica representación barroca del santo, con el manto recogido en grandes pliegues que dan volumen y movimiento a la figura. En la parte inferior una banda blanca sirve de fondo para el texto que identifica el nombre de los comitentes del retablo devocional, el año de realización y el lugar donde se ubicó. En los lados del panel está figurado un marco muy fino de doble moldura. El panel tiene un formato rectangular vertical con nueve azulejos cerámicos. Los colores son: verde manganeso, amarillo, naranja, morado y azul (descripción de Francesc Aracil i Pérez).
Continuamos por la Fillola de Dalt (Puríssima), y vamos todo el rato por la parte este de la iglesia, donde se supone que estaría la entrada de la mezquita y del templo primitivo del siglo XVII, puesto que la entrada del pueblo se hacía atravesando la calle de la Pilota, desde la era de Dalt.
La Fillola de Dalt, calle de la Puríssima después de la guerra, fue abierta durante los años cuarenta y en la posguerra solo existía hasta la altura del Bar Keles; después todo eran bancales en forma de pequeña montaña y alguna senda que comunicaba con el lavadero, por la actual calle que baja lindando con el horno Alemany, recientemente cerrado por jubilación de los propietarios.
El Cantó del Dau is located at the crossroads between Carrer Major, Carrer de la Pilota ―the old entrance to the village― and Carrer de la Puríssima or La Fillola de Dalt. It is the corner of the house of Baptiste Pino, the blacksmith, and where Emilia’s bakery was located. This corner is the place where the ball is served, specifically when playing the raspall mode, which is the most typical pilota style played in the Marina Alta region.
Going back to Carrer de la Pilota, it is possible to see the house where the shop of Àngel Pardo and Matilde de Benissili used to be. And next to the shop is the house where the old post office in La Vall de Gallinera and Alcalà used to be, which was the house of Antonio Pavia, married to Maria Cervera. Although Antonio’s nephew is also a postman, when Antonio retired the office was closed.
Opposite the old post office there is a ceramic panel from 1792, with a representation of Saint Joseph, located on Joaquin Morell Pavia’s house. It shows the figure of the patriarch Joseph, standing, with a view of the full body. He is dressed according to the usual iconography: a purple tunic with ocher or orange belt and cape. His head is surrounded by a halo and his right hand grabs the flowery stick, an iconic element related to the character: according to the Protoevangelium of James, his staff blossomed to show that he was the one chosen, among the other suitors, to be Mary’s future husband. With his left arm he holds a naked baby Jesus, who in his left hand has a sphere that symbolises the world, while he passes his right arm around Joseph’s neck. The head of the baby Jesus has no halo, but rather the so-called power (only one of the three rays is shown). The figure appears within a landscape that has a low horizon with vegetation and distant mountains and clouds at the top. It is a typical Baroque representation of the saint, with the cape full of large folds that give volume and movement to the figure. At the bottom, there is a white band that serves as a background for the text mentioning the name of the commissioners of the devotional altarpiece, the year of realisation and the place where it was located. On the sides of the panel is a very fine double-moulded frame. The panel has a vertical rectangular format with nine ceramic tiles. The colours are: manganese green, yellow, orange, purple and blue (description by Francesc Aracil i Pérez).
Continuing along La Fillola de Dalt (Puríssima), the route passes by the eastern part of the church, where the entrance of the mosque and of the primitive temple in the 17th century must have been located, seeing that one would have entered the village by going through Carrer de la Pilota, from L’Era de Dalt.
La Fillola de Dalt, Carrer de la Puríssima after the war, was inaugurated during the 1940s and in the post-war period it only existed up to where Bar Keles stands; after that point there were terraced fields in the shape of a hill and a few paths that communicated with the washing place on the current street that descends bordering the Alemany oven, recently closed due to the retirement of the owners.
La parròquia de l’Assumpció d’Alpatró pertanyia a la rectoria de Gallinera, fou creada com a parròquia independent en 1535.
Les primeres dades sobre un temple cristià corresponen a la visita pastoral de 1587, abans els visitadors havien manat als jurats i l’alcaid la construcció d’una església i “un retaule decent so invocación de nra. Señora”. Aquest mandat de 1583 sembla que es va acomplir en 1587, encara que suposem que devia ser una construcció molt bàsica, considerant el poc interés que tenien els moriscos a promoure la cristianització. Serà a finals del XVII o principis del XVIII quan es construiran els temples de la Vall, com l’església de Sant Miquel de Benissivà. Sembla que l’església del XVII devia estar construïda sobre l’antiga mesquita, l’estructura de la qual perdurà fins al XIX. L’església primitiva es configura sobre l’àrea que ocupen l’actual creuer, l’altar major, la capella de la comunió i la sagristia. Aquesta zona transversal amb orientació est-oest podria representar l’estructura de l’antiga mesquita, tenint en compte que la porta devia mirar cap a l’entrada del poble, el carrer de la Pilota, i que la resta de l’actual temple era bancal que no fou construït fins al 1869, per tant, devia gaudir d’un campanar exempt.
El temple fou ampliat entre 1869-1870, des del creuer fins a la porta principal sota el rectorat de don Vicente Soriano. Per a la seua ampliació es comprà un tros de terra de Vicente Cervera i Alemany, que costà 844 reals.
El temple presenta una nau central amb capelles entre els contraforts, de quatre trams i el tram del creuer és el de major amplària, cobert per una volta bufada; els tres primers trams són amb volta de canó amb llunetes cegues. Disposa d’una capella de la comunió formada per tres trams coberts amb volta de canó i arcs feixons; tot seguit tenim la sagristia amb planta alta coberta amb teulada.
La torre-campanar fou construïda en 1825, de planta quadrada i dos cossos, rematada per un templet amb alerons, sota el rectorat de don Bernardo Llosà. L’autor del campanar fou el mestre d’obres Ceferino Signes de Teulada. El campanar disposava de dues campanes, anomenades Maria, i Bàrbera, la xicoteta, beneïdes el 1631.
L’església disposa d’un retaule major, que consta de dos cossos i un únic carrer. El cos inferior presenta un banc molt elevat, amb plaques amb decoració en relleu de candelieri i sotabanc en dos pisos decorats amb plaques amb pintura que imita jaspis. La taula de l’altar està adossada al sotabanc inferior. El sotabanc superior i el banc estan interromputs al centre per una motllura lleugerament avançada sobre la taula de l’altar, formant una concavitat en forma de fornícula que acull el sagrari. El cos inferior s’organitza al voltant d’una gran fornícula de mig punt que interromp l’entaulament fins a la motllura superior de la cornisa. El buit presenta un marc decorat amb relleus i acull un conjunt escultòric anterior a la guerra compartit per dues imatges, l’Assumpta i la de la marededeu dels Desemparats, que giraven sobre una mena de torn. A continuació de la fornícula apareixen sendes columnes salomòniques, exemptes i avançades respecte del cos, ja que estan recolzades sobre cartel·les ubicades en el nivell del banc que presenten decoració amb fulles d’acant. Les columnes mostren bases àtiques i el fust, de quatre voltes, presenta decoració amb garlandes. El capitell és compost. A continuació venen dues semicolumnes, adossades al cos, i amb el mateix esquema decoratiu que les anteriors. En la part més exterior apareixen sendes pilastres reculades, recobertes amb decoració en candelieri. En la part inferior de les pilastres s’ubiquen unes cartel·les que sostenen unes xicotetes figures de sants, i en la part superior xicotetes cartel·les amb decoració floral que sostenen l’arquitrau. Aquest primer cos presenta en la part més exterior una decoració de rocalla, volutes i elements vegetals, que es recolzen directament sobre el mur del fons del presbiteri. L’entaulament, corregut i amb profunds entrants i sortints, com a resultat del cobriment de les columnes, presenta un fris molt ample i decorat amb xicotetes cartel·les.
El segon cos, de menor altura que el primer, presenta un banc llis, amb un gran relleu central, tangent al marc de la fornícula inferior, amb volutes i núvols que mostren l’anagrama de Maria. En el banc apareixen cartel·les decorades, ubicades sobre l’eix de cada element vertical inferior. El segon cos consisteix realment en un àtic limitat per dues columnes salomòniques ubicades en l’eix de les exemptes del cos inferior. El pla situat entre aquestes columnes està organitzat en un plafó central, on apareix una pintura de format rectangular apaïsat dintre d’un marc decorat, emmarcat per dues pilastres decorades avançades i recolzades sobre cartel·les. Els plafons laterals entre les pilastres i les columnes presenten decoració vegetal. A continuació de les columnes hi ha una decoració de rocalla que repeteix, en una escala menor, la situada en el cos inferior i en la part més exterior, gerros sobre l’angle del banc. El segon cos presenta un entaulament complex, amb entrants i sortints corresponents a les columnes i pilastres, però amb altures diverses i interromput per un gran relleu central, amb volutes i decoració vegetal, i que s’eleva per damunt de dos pedestals, a banda i banda, rematats amb copinyes.
Els elements purament arquitectònics del retaule apareixen pintats en blanc i la part decorativa en daurat. És un típic retaule barroc valencià, possiblement de finals del s. XVII, amb dinamisme i ressalts volumètrics en la seua estructura i abundant decoració.
També tenim constància documental de la inauguració d’un fossar exterior a l’església el 1627. Ja sabem de la tradició cristiana de soterrar els morts en el subsol de les esglésies, i suposem que la construcció del fossar exterior devia ser a causa que el fossar interior devia estar ple, o bé per a atendre les necessitats d’aquells que no podien pagar el soterrament dins de l’església. El problema principal és la seua localització, perquè hi ha “notícies” que es trobaren restes quan es construí la casa de Vicent el de Rita. Suposem que l’existència d’aquest solar devia estar entre la casa del de Rita, la de Dolors Alemany, i el solar posterior. Tampoc no sabem si era l’únic fossar cristià abans de la construcció dels cementeris, al voltant de 1855 i següents. Tenint en compte que l’església a Alpatró tenia la propietat de l’anomenat bancal de l’església (antiga propietat de la mesquita), pot ser que aquest s’utilitzara com a fossar, o si més no, una part; no oblidem que la seua localització és un lloc idoni per a aquesta funció, allunyat del poble i en una situació molt perifèrica fins al segle XX. Aquest bancal es troba paral·lel a l’actual carrer de la Puríssima que arriba fins al marge dret de la CV-714. Actualment, ha passat a la història, està dividit en diferents solars, alguns d’ells edificats.
La parroquia de la Asunción de Alpatró pertenecía a la rectoría de Gallinera. Fue creada como parroquia independiente en 1535.
Los primeros datos sobre un templo cristiano corresponden a la visita pastoral de 1587, antes, los visitadores habían ordenado a los jurados y al alcaide la construcción de una iglesia y “un retablo decente por invocación de nra. Señora”. Este mandato de 1583 parece que se había cumplido en 1587, aunque suponemos que sería una construcción muy básica, dado el poco interés que tenían los moriscos en promover la cristianización. Será a finales del XVII o principios del XVIII cuando se construirán los templos de la Vall, como la iglesia de San Miguel de Benissivà. Parece ser que la iglesia del XVII estaría construida sobre la antigua mezquita, cuya estructura perduró hasta el XIX. La iglesia primitiva se configura sobre el área que ocupa el actual crucero, el altar mayor, la capilla de la comunión y la sacristía. Esta zona transversal y con orientación este-oeste podría representar la estructura de la antigua mezquita, teniendo en cuenta que la puerta miraría hacia la entrada del pueblo (calle de la Pilota), y que el resto del actual templo era bancal que no fue construido hasta 1869 y, por lo tanto, disfrutaría de un campanario exento.
El templo fue ampliado entre 1869-1870, desde el crucero hasta la puerta principal, siendo párroco don Vicente Soriano. Para su ampliación se compró un trozo de tierra a Vicente Cervera i Alemany, que costó 844 reales.
El templo presenta una nave central con capillas entre los contrafuertes de cuatro tramos. El tramo del crucero es el de mayor anchura, cubierto por una bóveda vaída; los tres primeros tramos con bóveda de cañón con lunetos ciegos. Dispone de una capilla de la comunión formada por tres tramos cubiertos con bóveda de cañón y arcos fajones; a continuación tenemos la sacristía con planta alta cubierta con tejado.
La torre-campanario fue construida en 1825, de planta cuadrada y dos cuerpos, rematada por un templete con alerones; siendo párroco don Bernardo Llosà. El autor del campanario fue el maestro de obras Ceferino Signes, de Teulada. El campanario disponía de dos campanas, llamadas Maria, y Bàrbera, la pequeña, bendecidas el 1631.
La iglesia dispone de un retablo mayor, que consta de dos cuerpos y una única calle. El cuerpo inferior presenta un banco muy elevado, con placas con decoración en relieve de candilieri y sotabanco en dos pisos decorados con placas de pintura que imita jaspe. La tabla del altar está adosada al sotabanco inferior. El sotabanco superior y el banco están interrumpidos en el centro por una moldura ligeramente avanzada sobre la tabla del altar, formando una concavidad en forma de hornacina que acoge el sagrario. El cuerpo inferior se organiza alrededor de una gran hornacina de medio punto que interrumpe el entablamento hasta la moldura superior de la cornisa. El hueco presenta un marco decorado con relieves y acoge un conjunto escultórico de la Asunción anterior a la guerra. El hueco era compartido por dos imágenes, la Asunción y la de la Virgen de los Desamparados, que giraban sobre una especie de torno. A continuación de la hornacina aparecen sendas columnas salomónicas, exentas y avanzadas respecto al cuerpo, puesto que están apoyadas sobre cartelas ubicadas en el nivel del banco que presentan decoración con hojas de acanto. Las columnas muestran bases áticas y el fuste, de cuatro vueltas, presenta decoración con festones. El capitel es compuesto. Después vienen dos semicolumnas, adosadas al cuerpo y con el mismo esquema decorativo que las anteriores. En la parte más exterior aparecen sendas pilastras reculadas, recubiertas con decoración en candilieri. En la parte inferior de las pilastras se ubican unas ménsulas que sostienen unas pequeñas figuras de santos, y en la parte superior pequeñas cartelas con decoración floral que sostienen el arquitrabe. Este primer cuerpo presenta en la parte más exterior una decoración de rocalla, volutas y elementos vegetales, que se apoyan directamente sobre el muro del fondo del presbiterio. El entablamento, corrido y con profundos entrantes y salientes, como resultado de la cubrición de las columnas, presenta un friso muy ancho y decorado con pequeñas cartelas.
El segundo cuerpo, de menor altura que el primero, presenta un banco liso, con un gran relieve central, tangente al marco de la hornacina inferior, con volutas y nubes que muestran el anagrama de María. En el banco aparecen cartelas decoradas, ubicadas sobre el eje de cada elemento vertical inferior. El segundo cuerpo consiste realmente en un ático limitado por dos columnas salomónicas ubicadas en el eje de las exentas del cuerpo inferior. El plano situado entre estas columnas está organizado en un plafón central, donde aparece una pintura de formato rectangular apaisado dentro de un marco decorado, enmarcado por dos pilastras decoradas avanzadas y apoyadas sobre cartelas. Los plafones laterales entre las pilastras y las columnas presentan decoración vegetal. A continuación de las columnas hay una decoración de rocalla que repite, en una escala menor, la situada en el cuerpo inferior y en la parte más exterior, jarrones sobre el ángulo del banco. El segundo cuerpo presenta un entablamento complejo, con entrantes y salientes correspondientes a las columnas y pilastras, pero con alturas diversas e interrumpido por un gran relieve central, con volutas y decoración vegetal, y que se eleva sobre dos pedestales, a ambos lados, rematados con conchas.
Los elementos puramente arquitectónicos del retablo aparecen pintados en blanco y la parte decorativa en dorado. Es un típico retablo barroco valenciano, posiblemente de finales del s. XVII, con dinamismo y resaltos volumétricos en su estructura y abundante decoración.
The parish of the Assumption of Alpatró belonged to the rectory of Gallinera, and was created as an independent parish in 1535.
The first information about a Christian temple corresponds to the pastoral visit of 1587, before which the visitors had ordered the officials and the warden to construct a church and “a decent altarpiece by invocation of Our Lady”. It seems that this mandate of 1583 was fulfilled in 1587, although it is highly likely that it was a very basic construction, taking into account the lack of interest that the Moors had in promoting Christianisation. In fact, only much later were the temples of La Vall de Gallinera built, at the end of the 17th century or beginning of the 18th century, as is the case of the church of Saint Michael de Benissivà, for example. It seems that the 17th century church was built on top of the old mosque, whose structure lasted until the 19th century. The early church covered the area occupied by the current transept, the high altar, the communion chapel and the sacristy. This transverse area with an east-west orientation could represent the structure of the old mosque, bearing in mind that the door must have faced towards the entrance of the village, Carrer de la Pilota, and that the rest of the current temple was a plot of land that was not built upon until 1869, and therefore it must have had a free-standing bell tower.
Under the rectory of Don Vicente Soriano, the temple was enlarged during the period 1869-1870, from the transept to the main entrance. For its extension, a piece of land was bought from Vicente Cervera i Alemany, which cost 844 reales.
The temple has a central nave with chapels between the buttresses, and the nave is made up of four sections, with the section of the transept being the widest one, covered by a sail vault; the first three sections are barrel-vaulted with blind lunettes. It has a communion chapel formed by three sections covered with a barrel vault and narrow arches; and then there is the sacristy with an upper floor covered by a roof.
The bell tower was built in 1825, under the rectory of Don Bernardo Llosà, with a square floor plan and two sections, topped by a cupola with ailerons. The author of the bell tower was the master builder Ceferino Signes de Teulada. The tower had two bells, called Maria and —the little one— Bàrbera, which were blessed in 1631.
The church has a large altarpiece which consists of two registers. The lower register has a very high bench, with relief decorations sporting candelieri and a zone under the bench on two levels decorated with surfaces painted to mimic jasper. The altar table is attached to the part under the bench. The upper part of this area and the bench are interrupted in the centre by a slightly advanced moulding above the altar table, forming a niche-shaped concavity that houses the tabernacle. The lower part is organised around a large semicircular recess that interrupts the entablature up until the upper moulding of the cornice. The space presents a frame decorated with reliefs and houses a pre-war sculptural ensemble which rotated on a kind of lathe and was made up of two images, one of the Assumpted and the other of Our Lady of the Forsaken. Next to the niche are two Solomonic columns, standing free and further forward than the registers, as they are supported on cartouches located at the level of the bench that are decorated with acanthus leaves. The columns show Attic bases and the shaft, with four turns, is decorated with festoons. The capital is composite. Then there are two semi-columns, attached to the body and with the same decorative scheme as the previous ones. In the outer part there are two pilasters placed further back, covered with candilieri decoration. In the lower part of the pilasters there are corbels that support small figures of saints, and in the upper part there are small cartouches with floral decoration that support the architrave. This first body presents in the outer part a decoration of rockery, volutes and plant elements, which rest directly on the presbytery wall at the back. The entablature, with deep recesses and projections, as a result of the covering of the columns, has a very wide frieze decorated with small cartouches.
The second body, lower than the first, has a smooth bench, with a large central relief, tangent to the frame of the lower niche, with volutes and clouds that show the anagram of Mary. Decorated cartouches appear on the bench, located on the axis of each lower vertical element. The second body actually consists of an Attic base limited by two Solomonic columns located on the axis of the free-standing ones of the lower body. The plane located between these columns is organised in a central panel, where a horizontal rectangular painting appears within a decorated frame, framed by two advanced decorated pilasters and supported on cartouches. The side panels between the pilasters and the columns have plant decoration. After the columns there is a rockery decoration that repeats, on a smaller scale, the one located in the lower body and, at the outermost part, there are vases on the corner of the bench. The second body presents a complex entablature, with recesses and projections corresponding to the columns and pilasters, but with different heights and interrupted by a large central relief, with volutes and plant decoration, and which rises upon two pedestals, on both sides, topped with shells.
The purely architectural elements of the altarpiece are painted in white and the decorative part in gold. It is a typical Valencian Baroque altarpiece, possibly dating from the end of the 17th century, with dynamism and volumetric protrusions in its structure and abundant decoration.
There is also documented evidence of the inauguration, in 1627, of a mass grave just outside the church. The Christian tradition of burying the dead in the basement of churches is well-known, and therefore it is easy to assume that the construction of the outer grave must have taken place due to the fact that the inner pit was getting full, or to meet the needs of those who could not afford to be buried inside the church. The difficult part is to find where it was located, because there were “news” that remains were found when the house of Vincent and Rita was built. It is possible to suppose that this lot must have been located between Rita’s house, Dolors Alemany’s house and the lot behind them. It is also difficult to know whether or not it was the only Christian gravesite before the construction of the cemeteries, which took place around the year 1855 and later. Given that the church in Alpatró had the so-called church field (which was formerly the property of the mosque), this location may have been used as a grave, at least in part. The location is an ideal place for this function, far from the village and in a very peripheral place until the 20th century. This terraced field runs parallel to the current Carrer de la Puríssima, which reaches the right side of the CV-714 road. The field is nowadays simply a historical anecdote, due to the fact that it has been divided into various plots, with buildings on some of them.
Des del carrer Joan, cantó del carrer Major, ens trobarem amb la cruïlla Morera-Major-Llavador, fruit de la perllongació del carrer Major, a costa de l’hort de la Senyoreta, una zona de descans per a la família Sastre-Seguí en el centre del poble amb un riu-rau que encara perdura. Podem fitar tota l’extensió de l’antic hort i veurem el llavador del poble, construït amb les aigües sobrants de la font del poble, l’any 1928, l’estructura del qual ha estat reformada recentment, tot i que el llavador i les pedres de llavar són originals.
Quan tornem a la cruïlla Joan Fuster-Major-Llavador, podem descobrir a l’inici del carrer Major el taller del darrer fuster del poble, José Maria Seguí Cloquell, que vivia en la casa que fa cantó amb el carrer que va a la Morera. El tio José Maria vivia amb la seua germana Dolores, tios de Lola Alemany, la del Bar Emilio.
Dues cases més amunt de la fusteria trobarem l’escola de xics i xiques de la generació següent, els que hui tenen entre setanta i huitanta anys, hostatjada en la casa del tio Fernando Alemany, ara casa d’Encarna Alemany, neta del tio Fernando.
Després arribarem a l’antiga botiga de la tia Carmen Gascó Seguí i Joaquin Moltó Seguí. Aquesta botiga després la va traspassar a Presenta Gascó, la seua neboda, i aquesta la traspassà després a Vicenta Alemany, al final del carrer de la Puríssima, cantonada Carretera. Aquesta botiga assenyala el punt on para el segon altar del Corpus Christi.
Tot seguit, a mà esquerra, la casa del Blaio, on hi ha un primorós plafó ceràmic del segle XVIII, dedicat al Corpus Christi, la qual cosa ens demostra la relació històrica que té el lloc amb l’esmentada festa. El plafó ceràmic (interpretat per Francesc Aracil i Pérez) mostra en la part central superior un calze eucarístic entre resplandors que mostren el pa consagrat. El calze està envoltat per un cercle de núvols, entre els quals apareixen caps de querubins disposats simètricament. A la part inferior hi ha un basament o altar sobre el qual apareixen tres pitxers amb flors. El conjunt està emmarcat lateralment per una ornamentació simètrica a base d’orles vegetals en forma de S molt estilitzades, que acullen flors, fruites i fulles. En la part inferior apareix un motiu de dues fulles d’acant amb tres flors en el centre, que possiblement es repeteix en la part superior, ara oculta. Els colors són: verd manganés, groc, taronja, morat i blau. El panell està fet en estil rococó i és datable a finals del segle XVIII. Té un format rectangular vertical i consta de dotze peces. Està emmarcat per una fornícula o retaule d’obra, la motllura inferior del qual té un cert voladís, segurament amb l’objecte de poder dipositar-hi llànties, i està sostinguda per una estructura de motllures decreixents que acaben en una mènsula.
Si continuem el nostre recorregut, arribarem a la casa de Juan Alemany, net de la Xima, on hi havia l’antic forn de la Xima, el del passatge que comunicava amb el carrer del Mig, desaparegut el 1919.
Tot seguit arribem a una institució històrica, recentment desapareguda (2015), el Bar Emilio, que arribà a perdurar dues generacions. Va tancar per jubilació dels propietaris, Emilio Camps i Lola Seguí. Aquest bar ja estava en funcionament en vida dels pares d’Emilio, Emilio Camps Mengual i Maria Gascó Alemany, ha estat un bar familiar portat pels pares i els fills Paco, Emilio i Maria.
Enfront del Bar Emilio, tenim la casa abadia, reformada durant el rectorat de don Francisco Llanes Lozano, rector i advocat, que fou rector de la parròquia entre 1942-1945. Aquest reestructurà la parròquia de postguerra, reduí l’extensió de la casa abadia, venent una part del solar a Alfredo Seguí Domènech. L’abadia ha estat restaurada diverses vegades, com per exemple la façana, i en una d’aquestes restauracions es recuperà un arc de mig punt de pedra que llueix en l’actualitat. Aquest arc i la façana de l’església, junt amb la font, li donen un sabor especial a aquest raconet. Sense oblidar la casa de la tia Encarnació, mare de José Maria i Joaquin, tota una institució en el poble per la seua bondat i atenció als desvalguts. Ara la propietària de la casa és la neta, Empar Alemany.
Enfront de l’església hi ha la casa Sastre-Seguí (casa número 10) ―família procedent de Vilallonga (els Viudos) que arrelaren al llarg del segle XIX―, ara convertida en casa rural. Crearen una nissaga de les més potents del poble. Tenien propietats a la Vall, a la Reprimala de Vilallonga i tenen una fàbrica de motors d’aigua a València (Bombas Ideal SA, a Massalfassar). Segons Manel Arcos, durant el segle XIX van patir un segrestament per part de bandolers de l’època. Aquesta casa va estar habitada de manera permanent per masovers fins als setanta. Quan la família visitava el poble amb alguns dels huit fills i alguns nets, portaven minyones i els xiquets jugaven a l’hort.
Pel que fa a la casa número 2, en la mateixa plaça de l’església, trobem la casa de Baptiste Pino, el qual ferrava els animals al mig de la plaça. Aquesta casa conserva la seua estructura original, amb la part de l’antic taller de ferreria i el forn. Baptiste Pino estava casat amb una filla d’Emilia, Consuelo Gascó Palmer.
Desde la calle Joan, esquina de la calle Major, nos encontraremos con el cruce Morera-Major-Llavador, fruto de la prolongación de la calle Major, a expensas del huerto de la Senyoreta, una zona de descanso para la familia Sastre-Seguí en el centro del pueblo con un riurau (casa de campo adaptada al cultivo de la uva para hacer pasas) que todavía perdura. Podemos acotar toda la extensión del antiguo huerto y veremos el lavadero del pueblo, construido con las aguas sobrantes de la fuente del pueblo, en 1928, cuya estructura ha sido reformada recientemente aunque el lavadero y las piedras de lavar son originales.
Cuando volvemos al cruce Joan Fuster-Major-Llavador, podemos descubrir al principio de la calle Major el taller del último carpintero del pueblo, José Maria Seguí Cloquell, que vivía en la casa que hace esquina con la calle que va a la Morera. El tío José Maria vivía con su hermana Dolores, tíos de Lola Alemany, la del Bar Emilio.
Dos casas más arriba de la carpintería encontraremos la escuela de chicos y chicas de la siguiente generación, los que hoy tienen entre setenta y ochenta años, alojada en la casa del tío Fernando Alemany, ahora casa de Encarna Alemany, nieta del tío Fernando.
Después llegaremos a la antigua tienda de la tía Carmen Gascó Seguí i Joaquin Moltó Seguí. Esta tienda después la traspasó a Presenta Gascó, su sobrina, y esta la traspasó después a Vicenta Alemany, al final de la calle de la Puríssima, esquina Carretera. Esta tienda señala el punto donde para el segundo altar del Corpus Christi.
A continuación, a mano izquierda, la casa del Blaio, donde hay un primoroso plafón cerámico del siglo XVIII, dedicado al Corpus Christi, lo que nos demuestra la relación histórica que tiene el lugar con la mencionada fiesta. El plafón cerámico (interpretado por Francesc Aracil i Pérez) representa en la parte central superior un cáliz eucarístico entre resplandores que muestran el pan consagrado. El cáliz está rodeado por un círculo de nubes, entre los que aparecen cabezas de querubines dispuestos simétricamente. En la parte inferior hay un basamento o altar sobre el que aparecen tres jarras con flores. El conjunto está enmarcado lateralmente por una ornamentación simétrica a base de orlas vegetales en forma de S muy estilizadas, que acogen flores, frutas y hojas. En la parte inferior aparece un motivo de dos hojas de acanto con tres flores en el centro, que posiblemente se repite en la parte superior, ahora oculta. Los colores son: verde manganeso, amarillo, naranja, morado y azul. El panel está realizado en estilo rococó y es de fecha aproximada a finales del siglo XVIII. Tiene un formato rectangular vertical y consta de doce piezas. Está enmarcado por una hornacina o retablo de obra, cuya moldura inferior tiene cierto voladizo, seguramente con el objetivo de poder depositar candiles, y está sostenida por una estructura de molduras decrecientes que acaban en una ménsula.
Si continuamos nuestro recorrido, llegaremos a la casa de Juan Alemany, nieto de la Xima, donde estaba el antiguo horno de la Xima, el del pasaje que comunicaba con la calle del Mig, desaparecido el 1919.
A continuación, llegamos a una institución histórica, recientemente desaparecida (2015), el Bar Emilio, que llegó a perdurar dos generaciones. Cerró por jubilación de los propietarios, Emilio Camps y Lola Seguí. Este bar ya estaba en funcionamiento en vida del padre de Emilio, Emilio Camps Mengual y Maria Gascó Alemany, ha sido un bar familiar que llevaban los padres y los hijos Paco, Emilio y María.
Frente al Bar Emilio, tenemos la casa abadía, reformada durante el rectorado de don Francisco Llanes Lozano, cura y abogado, que fue rector de la parroquia entre 1942-1945. Este reestructuró la parroquia de posguerra, redujo la extensión de la casa abadía, vendiendo una parte del solar a Alfredo Seguí Domènech. La abadía fue restaurada varias veces, como por ejemplo la fachada, y en una de estas restauraciones se recuperó un arco de medio punto de piedra que luce en la actualidad. Este arco y la fachada de la iglesia, junto a la fuente, le dan un sabor especial a este pequeño rincón. Sin olvidar la casa de la tía Encarnació, madre de José Maria y Joaquin, toda una institución en el pueblo por su bondad y atención a los desvalidos. Ahora la propietaria de la casa es la nieta, Empar Alemany.
Frente a la iglesia está la casa Sastre-Seguí ―familia procedente de Vilallonga (los Viudos) que arraigaron a lo largo del siglo XIX, ahora convertida en casa rural. Crearon una alcurnia, de las más potentes del pueblo. Tenían propiedades en la Vall, en la Reprimala de Vilallonga y tienen una fábrica de motores de agua en València (Bombas Ideal SA, en Massalfassar). Según Manel Arcos, durante el siglo XIX sufrieron un secuestro por parte de bandoleros de la época. Esta casa estuvo habitada de manera permanente por masoveros hasta los setenta. Cuando la familia visitaba el pueblo con alguno de los ocho hijos y algún nieto, llevaban criadas y los niños jugaban en el huerto.
La casa número 2, en la misma plaza de la iglesia, corresponde a la casa de Baptiste Pino, el cual herraba animales en medio de la plaza. Esta casa conserva su estructura original, con la antigua parte del taller de herrería y la panadería. Baptiste Pino estaba casado con una hija de Emilia, Consuelo Gascó Palmer.
From Carrer Joan, on the corner of Carrer Major, the route comes across the Morera-Major-Llavador crossroads, the result of the extension of Carrer Major at the expense of La Senyoreta’s garden, a rest area for the Sastre-Seguí family in the centre of the village with a riurau (a typical local construction that was used for putting away drying raisins when it rained) that still stands. It is possible to discern the entire extension of the old orchard, or garden, and to see the village washing place. The washing place was built in 1928 so as to use the excess water from the village spring and its structure has recently been renovated, although the tub and the washing stones are the original ones.
Coming back to the Joan Fuster-Major-Llavador crossroads, at the beginning of Carrer Major it is possible to see where the workshop of the last carpenter in the village was located. His name was José Maria Seguí Cloquell and he lived in the house that was on the corner of the street that goes to La Morera. Uncle José Maria lived with his sister Dolores, and their niece was Lola Alemany from Bar Emilio.
Two houses further up from the carpentry was the school for the boys and girls of the next generation, which are those who are nowadays between seventy and eighty years old. It was located in the house which belonged to Uncle Fernando Alemany, which is now the house of Encarna Alemany, Uncle Fernando’s granddaughter.
After that, the route arrives to the place where the old shop of Aunt Carmen Gascó Seguí and Joaquin Moltó Seguí used to be. This shop was transferred to Presenta Gascó, their niece, and she later transferred it to Vicenta Alemany, at the end of Carrer de la Puríssima, on the corner with Carretera. This store marks the second point where the Corpus Christi procession stops.
Then, on the left, is the house of Blaio, where there is a beautiful 18th century ceramic panel, dedicated to the Feast of Corpus Christi, which shows the historical relationship the place has with the aforementioned festivities. The ceramic panel (created by Francesc Aracil i Pérez) shows in the upper central part a Eucharistic chalice amongst glows which illuminate the consecrated bread. The chalice is surrounded by a circle of clouds and heads of cherubs can be seen amongst the clouds, arranged symmetrically. At the bottom is a plinth or altar upon which there are three vases with flowers. The whole image is framed laterally by a symmetrical ornamentation based on highly stylised S-shaped plant borders, which have flowers, fruits and leaves. At the bottom there is a motif of two acanthus leaves with three flowers in the centre, a pattern which is perhaps repeated at the top but is now hidden from view. The colours are: manganese green, yellow, orange, purple and blue. The panel has a Rococo style and dates from the late 18th century. It has a vertical rectangular format and consists of twelve pieces. It is framed by a niche or brick altarpiece, the lower moulding of which has a cantilever, which was probably made in order to be able to deposit lamps there, and is supported by a structure of decreasing mouldings that end in a corbel.
Continuing along the route, the next stop is Juan Alemany’s house, Xima’s grandson. The house is the one where Xima’s old oven was located, the one in the alley that communicated with Carrer del Mig, which disappeared in 1919.
Next up is a historic institution, Bar Emilio, which recently disappeared (in 2015) after two generations opened the bar every day. It closed due to the retirement of the owners, Emilio Camps and Lola Seguí. This bar had already been in operation during the life of Emilio’s parents, Emilio Camps Mengual and Maria Gascó Alemany, and it was a family bar run by the parents and the three children: Paco, Emilio and Maria.
Opposite Bar Emilio is the parish Casa Abadia, or “abbey house”, renovated during the rectory of Don Francisco Llanes Lozano (1942-1945), who was both a rector and a lawyer. He restructured the post-war parish and reduced the extension of the house, selling a part of the plot to Alfredo Seguí Domènech. The house has been restored several times, including the façade, and during one of these restorations a semicircular stone arch was recovered, which can still be seen today. This arch and the façade of the church, together with the fountain, give a special atmosphere to this corner. And, of course, the house of Aunt Encarnació should not be forgotten, who was the mother of José Maria i Joaquin, a woman who was a true institution in the village due to her kindness and attention to the destitute. Now the owner of the house is the granddaughter, Empar Alemany.
Opposite the church is the Sastre-Seguí house (number 10) —a family that came from Vilallonga (els Viudos) and settled in La Vall de Gallinera over the course of the 19th century—, now converted into a house for agritourism. From this family came one of the most powerful village lineages. They had properties in the valley, in Reprimala de Vilallonga and have a water pump factory in Valencia (Bombas Ideal SA, in Massalfassar). According to Manel Arcos, during the 19th century bandits kidnapped someone from the family. This house was permanently inhabited by the traditional sharecrop type of farmers called masovers, until well into the seventies. When the family visited the village with some of the eight children and some grandchildren, they brought maids and the children played in the garden.
As for house number 2, in the church square itself, it belonged to Baptiste Pino, who shod the animals in the middle of the square. This house retains its original structure, with the part that was the old blacksmith shop and the oven. Baptiste Pino was married to a daughter of Emilia, Consuelo Gascó Palmer.
Quan ja ens trobem dins del carrer Joan Fuster, si ens hi fixem, podem observar a l’horitzó, i segons la llum del dia, les restes del castell d’Alcalà de Gallinera, o de Benissili, com es coneix popularment. Aquest castell roquer, inserit en la serra del Penyal Gros, baix del tossal del Xarpolar, i en els límits del terme de la Vall, era la seu del cabdill al-Azraq. El registre escrit més antic d’aquest castell es troba en el pacte del Pouet (1245), quan el castell va ser cedit per al-Azraq i els seus descendents a Jaume I.
El castell d’Alcalà, que en àrab significa fortalesa, s’hi localitza en el vessant sud de la serra de la Foradada, a l’entrada occidental de la Vall, a 784,7 metres d’altura, dominant així aquest pas natural entre Dénia i Cocentaina. La seua localització ens ofereix una bona vista de tota la vall i fins i tot de la mar en la llunyania. Aquest castell segueix les pautes normals del castell musulmà, amb albacar (pati gran) i celoquia (ciutadella) però en destaca la gran extensió, la complexitat estructural i les defenses naturals que presenta.
Al costat del castell, i segons les hores del dia, podrem albirar la caseta de l’Alemany, construïda a principis dels cinquanta del segle passat. L’Alemany era en realitat un croat nazi que va aconseguir refugiar-se a Espanya quan el règim franquista va acollir els nazis que fugien de la desfeta de la Segona Guerra Mundial. Aquest croat s’anomenava Stefan Gregor Raiter Riter-Riter (1916-1977), natural d’Ivankovo (Iugoslàvia), metge dentista de professió. Més conegut com l’Alemany, que arribà a finals dels anys quaranta a la Vall, fugint dels caçanazis, amb molt de patrimoni. Es comprà una casa a Llombai, i es construí una caseta al costat del castell, segurament a causa de la por que el trobaren per la seua actuació durant la Segona Guerra Mundial.
Tot seguit, a la cantonada següent, si entrem al carrer de la Morera, trobaríem la tercera casa a mà esquerra, l’antiga carnisseria de Juan Alemany Camps. I enfront trobaríem l’almàssera d’Àngel Frau, i més amunt, en plena plaça de la Morera, l’almàssera dels Blaios, actualment habitada per Xaro Seguí Domènech. Aquesta plaça, que segurament deu el seu nom a l’existència d’una antiga morera, romangué tota empedrada fins a principis de la dècada dels huitanta, i acaba amb una casa cantonera construïda a finals del segle XVIII, actualment propietat d’Anna Alemany.
Cuando ya nos encontramos dentro de la calle Joan Fuster, si nos fijamos, podemos observar en el horizonte, y según la luz del día, los restos del castillo de Alcalà de Gallinera, o de Benissili, como se conoce popularmente. Este castillo rocoso, insertado en la sierra del Penyal Gros, debajo del cerro del Xarpolar, y en los límites del término de la Vall, era la sede del caudillo al-Azraq. El registro escrito más antiguo de este castillo se encuentra en el pacto del Pouet (1245), cuando el castillo fue cedido por al-Azraq y sus descendientes a Jaime I.
El castillo de Alcalà, que en árabe significa fortaleza, se localiza en la vertiente sur de la sierra de la Foradada, en la entrada occidental de la Vall, a 784,7 metros de altura, dominando así este paso natural entre Dénia y Cocentaina. Su localización nos ofrece una buena vista de todo el valle e incluso del mar en la lejanía. Este castillo sigue las pautas normales del castillo musulmán, con albacara (patio grande) y celoquia (ciudadela) pero destaca su gran extensión, la complejidad estructural y las defensas naturales que presenta.
Junto al castillo, y según las horas del día, podremos divisar la caseta de L’Alemany, construida a principios de los cincuenta del siglo pasado. L’Alemany era en realidad un croata nazi que consiguió refugiarse en España cuando el régimen franquista acogió a los nazis que huían de la derrota de la Segunda Guerra Mundial. Este croata se llamaba Stefan-Gregor Raiter, (1916-1977), natural de Ivankovo (Yugoslavia), médico dentista de profesión. Más conocido como L’Alemany (el Alemán), que llegó a finales de los años cuarenta a la Vall, huyendo de los cazanazis, con mucho patrimonio. Se compró una casa en Llombai, y se construyó una caseta junto al castillo, seguramente, a causa del miedo que lo encontraran por su actuación durante la Segunda Guerra Mundial.
A continuación, en la siguiente esquina, si entramos en la calle de la Morera, encontraremos en la tercera casa a mano izquierda, la antigua carnicería de Juan Alemany Camps. Y enfrente, encontraremos la almazara de Àngel Frau, y más arriba, en plena plaza de la Morera, la almazara de los Blaios, actualmente habitada por Xaro Seguí Domènech. Esta plaza, que seguramente debe su nombre a la existencia de una antigua morera, permaneció toda empedrada hasta principios de la década de los ochenta y termina con una casa cantonera construida a finales del siglo XVIII, actualmente propiedad de Anna Alemany.
Once inside Carrer Joan Fuster, looking upwards it is possible to see on the horizon, if the light is right, the remains of the Castle of Alcalà de Gallinera, or the Castle of Benissili, as it is popularly known. This castle, perched up on a rock and inserted in the Sierra del Penyal Gros, below the Xarpolar peak and within the limits of the municipality of La Vall de Gallinera, was the headquarters of the famous al-Andalus leader called al-Azraq. The oldest written record of this castle is found in the Pouet Pact (1245), when the castle was ceded by al-Azraq and his descendants to Jaume I.
The Castle of Alcalà, which in Arabic means “fortress”, is located on the southern slope of the Sierra de la Foradada, at the western entrance to the valley, at 784.7 metres above sea level and thereby dominating this natural mountain pass used for moving between Dénia and Cocentaina. Its location offers a good view of the whole valley and even of the sea in the distance. This castle follows the normal building guidelines of the castles belonging to the al-Andalus period, with an albacar (large courtyard) and a celoquia (citadel), but what stands out is its great extension, its structural complexity and the natural defences.
Next to the castle, and depending on the time of day, we can see what is known as the German’s house, built in the early fifties of the last century. The German was actually a Croat belonging to the fascist Ustasha government in Croatia, which was a very close ally of the Nazis. This man managed to find refuge in Spain when Franco’s regime welcomed the Nazis fleeing their Second World War defeat. The Croat was called Stefan Gregor but used the surnames Raiter, Riter and Richter, and was born in 1916 and died in 1977. He was from Ivankovo (present-day Croatia), and apparently a dentist by profession. But he was better known as the German who arrived in La Vall de Gallinera in the late 1940s, fleeing from the Nazi-hunters, bringing his wealth with him. He bought a house in Llombai, and he also built a hut next to the castle, probably due to the fear that he would be found and made to pay for his activities during the Second World War.
Further along, from the next corner it is possible to go down Carrer de la Morera. The third house on the left was the old butcher’s shop belonging to Juan Alemany Camps. And in front was Àngel Frau’s mill, and higher up, in the middle of Plaça de la Morera, was the Blaios mill, currently inhabited by Xaro Seguí Domènech. This square, which probably owes its name to the existence of an old mulberry tree, remained entirely paved with cobblestones until the early eighties, and ends with a house on the corner built in the late 18th century, now owned by Anna Alemany.
