Encara que el carrer és el mateix, ara arribem al que s’assembla a una plaça, encara que és més aviat una cruïlla de tres carrers, on  hi ha una casa que té una imatge del sant mirant la plaça. Ací se celebrava des de temps antics la festa de Sant Marc (25 d’abril). Aquesta festa consistia a fer una foguera i el poble es reunia a sopar i celebrar la festa. La festa desaparegué els anys cinquanta i fou recuperada en 1977 pel rector Andrés de Sales Ferri, i ha acabat convertint-se en el preludi de les festes del poble. Aquesta data ha estat aprofitada per a fer sopars col·lectius i així recaptar diners per a pagar les festes de l’estiu.

Tot seguit, si continuem en direcció al carrer Joan Fuster, passarem per davant de la casa del rellotger de l’església, que hi havia abans de la guerra. El rellotger s’encarregava de donar-li corda i mantindre el rellotge de la parròquia, que funcionava amb el toc de les campanes, com l’actual. Aquest rellotge devia desaparéixer durant la guerra. El nou rellotge fou instal·lat en l’època del rector Avel·lí. Després, trobem una joia de l’arquitectura local, remodelada en l’actualitat, una de les cases més antigues conservades, era la casa de José Seguí Palmer, el Roquero.

Al final del carrer de Sant Marc hi havia les restes del corral de la Senyoreta, tot de pedra, que desaparegué per a connectar Sant Marc amb el carrer nou de Joan Fuster (2004).

Si ens detenim en el cantó de Joan Fuster, a mà dreta trobarem una altra era de batre, ara abandonada. Al costat tenim l’antiga caseta de Vicent Marí, antic corral, restaurat per Vicent Marí,  ceramista i veí de la Vall de Gallinera durant vint anys, primer a Benissili (1980-1990) i després a Alpatró, fins a l’any 2000. De formació artística, i provinent dels moviments de cristians de base, actuà com a pintor per les cases de la Vall i acollí les inquietuds d’una  generació de joves.

A l’entrada del carrer de Sant Marc, en direcció la plaça d’aquest mateix nom, ens trobem amb un solar que hostatja un xicotet jardinet, ací era on estava la casa del tio Evaristo Alemany Gascó, un dels dos fusters del poble i alcalde de la postguerra. Tot seguit, tenim l’entrada del poble des del barranc, on també hi havia dues eres de batre escalonades, una més pròxima al poble i l’altra més pròxima al llit del barranc. Els xiquets i xiquetes jugaven al futbol en la primera era, amb el problema que quan la pilota queia al barranc tardaven mitja hora a recollir-la.

A continuació, la primera casa de la dreta on vivia el darrer manyà del poble, Vicent Seguí Camps, el de la Marinés.

A la part esquerra de l’inici del carrer, observem una mena de font i bassa, que correspon al Museu l’Almàssera dels Moltó.

En aquest mateix carrer, en la casa número 6, estava l’antiga botiga de queviures de Presenta Gascó, heretada de la tia Carmen del Moltó, del carrer Major. L’espòs de Presenta era José Maria Alemany Mialaret, conductor de l’autobús de La Española, fàbrica alcoiana d’olives farcides que donava feina a un grapat de treballadores de la Vall; tots els dies eixien d’Alpatró cap a Alcoi durant els anys seixanta i setanta del segle passat.

Era costum anar a treballar i comprar a Alcoi o a Gandia, en direcció a Alcoi, perquè la Vall formava part de la ruta de transport el Verger-Alcoi que tenia concedida la companyia La Contestana, encara que tota la gent l’anomenava l’Alcoiana. La gent podia agafar l’autobús cap a les huit del matí i tornar a les quatre de la vesprada, hora d’arribada a Alpatró, a més, podia continuar fins a Pego o el Verger, final de trajecte. Mentre no existí l’Hospital Comarcal de Dénia, el centre hospitalari de referència per a la gent de la Vall era Alcoi.

Gandia també era un altre centre de comerç i lloc per a visitar metges especialistes privats per part de la gent de la Vall, ja que aprofitaven la línia regular d’autobusos Patró-Pego-Gandia ―que havia estat inaugurada en 1910 pel pare de Ramonet, el Cotxero, anomenada l’Amistad, i actualment Autobusos Jimenez― per a desplaçar-se a Pego i que enllaçava amb l’autobús que els portava a Oliva o Gandia. Amb l’aparició dels transports, la gent substituí la relació tan intensa que tenia amb Vilallonga, eixida natural de la Vall vers l’actual comarca de la Safor, per les noves vies de comunicació de Pego-Oliva-Gandia.

L’Almàssera Museu dels Molto és propietat de la Unió Cultural d’Amics i Amigues de la Vall de Gallinera.. Fou comprada i restaurada per uns trenta voluntaris d’Alpatró, per tal d’evitar la seua desaparició definitiva. Després fou cedida a la Unió Cultural. Aquesta almàssera formava part d’una casa, la dels Bella, que també disposaven d’un forn de pa, el forn dels Bella o dels Gascó, que encara en conserva l’estructura.

Els elements d’una almàssera tradicional. Una almàssera està formada per la barcella o la bàscula per a pesar les olives; el molí de pedra (mola, moló, rutló, trompa, trompellot); el jaç o la safa de pedra; la gronsa (tremuja), mena de dipòsit que dosificava la caiguda de l’oliva al jaç de pedra; i l’arbre que aguantava tota l’estructura. A més, també disposava d’un foguer amb calderes per a calfar aigua, en estar la pasta de l’oliva massa eixuta; els esportins (cabassos plans d’espart) amb la pasta d’oliva; la premsa (de biga, de barra, de ferro d’un fusell [o dos, o caragol], de carraca [de cla, cla, cla], la fluixa i la forta) que estrenyia els esportins i en despullava l’oli; la barra de fusta que feia estrényer la premsa; l’argue, una barra de fusta vertical en què hom enrotllava una corda connectada a la premsa i ajudava en el procés d’extracció de l’oli; el gat (variant moderna de l’argue), aparell amb rodes dentades i maneta, amb corda enganxada a la barra de la premsa, que ajudava a extraure’n millor l’oli; les bassetes (d’infern, de decantació, alcasseries) que recollien l’oli; el pessebre (en un racó de l’almàssera), on descansava i menjava el matxo després de fer voltes al jaç; el triturador, molinet manual que desfeia el pinyol de la primera premsada; i el pou amb aigua per a utilitzar-la quan fora menester. Les almàsseres antigues no disposaven de cambres a la part superior de l’edifici on dipositar les olives.

Per tal d’obtenir oli, hom seguia tres processos: moldre les olives; premsar la pasta d’oliva; i depurar l’oli per decantació o aclariment.

Moldre les olives. Les olives no eren mòltes tot just acabades de munyir, ja que estaven calentes per la seua pròpia temperatura, i era convenient deixar-les reposar un temps; si es premsaven en calent, la pasta d’oliva esclatava sobre els esportins i esguitava oli. Segons diu la gent gran, com més temps passava, millor per a moldre-les; de vegades es florien al reservat. Per tant, una vegada tota la collita a l’almàssera, es pesaven les olives i l’almasserer nugava el matxo a una barra de fusta que connectava tot el rodament; l’animal feia voltes i això provocava la girada del moló sobre el jaç. El llaurador omplia la gronsa de les seues olives i aquesta mena d’embut deixava caure l’oliva sobre el jaç i el moló passava sobre elles, tot desfent-les i creant la pasta de l’oliva. A les almàsseres que disposaven d’una cambra, el camperol es posava a la part superior i abocava les olives directament dins la gronsa. Posteriorment, a les almàsseres elèctriques i hidràuliques, un motor feia que el moló rodara sobre el jaç i desfeia les olives, tot convertint-les en pasta d’oliva. Per tant, la pasta d’oliva és el conjunt del molturat del pinyol i la carn de l’oliva.

Premsar la pasta d’oliva. En comprovar que el jaç estava ple de pasta d’oliva, es recollia amb les mans o amb ratllets (una mena de rastell sense dents, llis), tot acostant-la vora el jaç. Seguidament, omplien uns poals d’aquesta pasta d’oliva i n’omplien els esportins. Els esportins eren dipositats un damunt de l’altre, fins a vint més o menys, a la base de pedra de la premsa i s’hi introduïa una barra de fusta i es feien quarts de volta; és a dir, es feia rodar la barra i el caragol o fusell feia abaixar el plat, que discorria entre les cuixeres, i estrenyia els esportins. Aquest fet comportava que els esportins despullaren oli i això s’anomenava fer una parada. Una parada suposava estar-hi huit hores fent quarts de volta, molt lentament. Passat aquest temps, es tornava a premsar la mateixa pasta, afegint-li però, mig poal d’aigua calenta; i així n’acabava el procés. En la segona parada, es treia el pinyol de la primera parada, esportí per esportí, es dipositava en terra i es desfeia el muntó de pinyols amb les mans o amb els peus. Una vegada solta la pasta, es tornava a posar als esportins per a tornar-la a premsar i, en cada esportí, s’hi afegia un carabassí d’aigua calenta i, feta la premsada, s’hi afegia un poal o mig d’aigua calenta a tot el peu de la premsa.Aquest darrer oli no es barrejava amb l’anterior; el de la primera premsada era la flor; el pur.

Fer una partida d’olives era l’equivalent a fer una parada; i s’anomenava així perquè la premsa estava huit hores parada despullant l’oli. Com a conseqüència del temps, a les entrades de les almàsseres, sempre hi havia una taula parada amb café licor, cacaus, bacallà, pericana, sardines, etc., i els llauradors feien l’esmorzar d’almàssera o el vermut tot esperant la tanda. Passades les huit hores, feien el mateix però amb aigua calenta. Estrenyien quatre dits, paraven; quatre dits més, paraven fins a arribar a les huit hores. Normalment, es feien dues parades de vint esportins: cada parada podia significar 150-300 kg. Se’n feia una de matí i una altra de nit i el camperol sempre havia d’estar-hi, ja que algú podia furtar-li l’oli. Les sobres de la pasta premsada dels esportins, s’anomenaven pinyol i es venia a les fàbriques de fer oli per a maquinària o com encenalls.

Depurar l’oli per decantació o aclariment: trestombar. L’oli novell despullat, el pur, discorria per si mateix, mitjançant unes canaletes a la base de pedra de la premsa, a les diverses bassetes de què disposava l’almàssera i el camperol, amb l’ús d’un trestellador (trestellaor, trastellaor, testellador), parava la canaleta i omplia la basseta; per tant, la primera basseta era la flor, l’oli més pur pràcticament sense premsar, obtingut sense quasi esforç. El camperol, en comprovar que l’oli era el premsat, feia el mateix, però a la segona basseta; així fins a l’última que contindria l’oli premsat amb l’aigua calenta. La primera era el més pur i l’última, en un nivell inferior, era el més roín. Aquestes bassetes s’anomenaven alcasseries, bassetes, bassetes de decantació, bassetes de l’infern. Seguidament, el camperol agafava un carabassí, un casset, un cassó i omplia cànters de llanda o ferro amb l’ajuda d’un embut. Poava el casset superficialment, ja que en el fons es dipositava la morca, el solatge que és la ronya de la molta. El camperol, en veure que poava aigua, parava; aquest oli anava destinat a untar paelles perquè no es rovellaren, a fer sabó, etc. Era oli de la morca. En estar els cànters plens, el llaurador feia viatges de l’almàssera a casa amb els arganells i el matxo. Una vegada a casa, l’oli era trestombat, decantat a les gerres de test, als veixells, als gerrons. Cada gerra podia contindre 20 arroves (250 litres), i es classificaven així: la primera, la flor de l’oli; la segona, oli premsat, fins a l’última gerra que era l’oli més brut. En passar dos mesos, es tornava a trestombar l’oli a una altra gerra, ja que l’oli continuava assolant-se. Amb el pas del temps, es podia arribar a perdre mitja arrova d’oli (6,25 litres). Al llarg de l’any, es podien fer dues o tres trestombades d’oli, però normalment la darrera trestombada solia ser al mes d’abril o a l’estiu.

L’oli, en funció de la seua acidesa, té diverses denominacions: verge extra (0,80-1 grau d’acidesa); verge (1,50-2 graus d’acidesa); i llampant-refinat (amb més de 2 graus d’acidesa). Aquest últim és un oli d’olives defectuoses, picades, de terra, de diversa maduració. És un oli que no es pot ingerir i és refinat: se li trau l’olor, el gust i el color i hi queda un líquid sense valor nutritiu que es barreja amb oli verge per a obtindre un oli comestible.

A l’esquerra de l’antiga carnisseria dels Xona, agafarem el carrer del Raval, que és un carrer estret i costerut, per on resulta molt difícil els pas de cotxes. Per ací passa la processó de festes, i tots els anys la gent està pendent de si el Crist de la Fe podrà fer el trajecte sense cap incident, ja que la baixada podria ser mortal per a la imatge. En aquest carrer totes les cases disposen de celler, aprofitant el desnivell entre carrer i solars.

Quan entrem al carrer podem recordar, a mà dreta, el darrer estanc del poble, negoci familiar que va heretar Àngel Seguí (germà de Joaquim Seguí, casat amb Dolors Morell Alemany, mestra de cagons), casat amb Josefa Alcaraz, d’Alcalà de la Jovada. Aquest estanc fou traspassat al Bar Emilio, quan Josefa Alcaraz és jubilà.

Tot seguit, en la part més difícil del carrer costerut, deixarem a mà dreta la casa dels Forners, amb  un emparrat preciós, ara reconstruït, que fita amb una de les entrades del poble des del camí Reial.

Si ens detenim al bell mig de la costera i girem a l’esquerra, pujarem  per una lleu rampa vers al carrer del Marge. Disposa d’una vista espectacular cap a la muntanya i la torre musulmana situada a l’altre costat del barranc anomenada el Castellot. El Castellot és una torre andalusina de guaita, situada sobre un contrafort rocós, enfront d’Alpatró, al marge esquerre del riu Gallinera. Es tracta d’una obra del segle XIII, construïda davant de la proximitat de la conquesta cristiana i amb una clara funcionalitat de lloc de refugi col·lectiu. La fortificació és una torre de planta quadrada de 5,7-5,8 m, situada al cim d’un promontori abrupte entre dos barranquets que desemboquen en el riu Gallinera, en el vessant septentrional de la vall, que connecta amb la serra de l’Almirant. La torre domina el curs del riu Gallinera i té comunicació visual amb els castells de Gallinera i d’Alcalà. La part més alta del tossal, on se situa la torre, està envoltada per un xicotet recinte de forma circular, fitat per un mur de tàpia de 0,55 metres d’alçària, mentre el basament està fet de maçoneria d’opus incertum. Encara que és difícil de datar aquesta construcció, comparant-la amb altres torres quadrades, com la torre d’Almudaina, podem pensar que es va construir durant el període almohade, moments abans de la conquesta cristiana.

Després, podem continuar pel marge vers el Museu de l’Almàssera dels Moltó, que formava una illa amb el forn dels Bella, que encara conserva la seua estructura original.

La fillola de Baix, també coneguda com l’era de Dalt, ha sigut el nom tradicional de la plaça d’entrada al poble. Després de la guerra, li van canviar el nom a plaça de la Creu, carrer que abastava des de la creu fins a la mateixa plaça. Quan entrem a la plaça estricta, a mà dreta hi ha una casa que fou l’escola dels menuts o cagons, als quals els feia escola Dolores Morell Alemany. Si ens situem en un punt estratègic de la plaça, veiem la rampa de pujada on hi havia un emparrat de ferro i a sota un seient continu de pedra que permetia gaudir de l’ombra a l’estiu: és l’emparrat de l’antiga casa dels tios de Vicent Alminyana de la Laura. Una casa de caràcter senyorial, encara que molt modificada actualment, a la qual llevaren l’estructura del parral per a facilitar-ne l’entrada d’un cotxe.

Encara que l’emparrat ja no hi és, és un bon punt per a captar tota la plaça, podem veure a mà dreta una casa de tres plantes amb una entrada a un semisoterrani, la casa del tio Carmelo Moltó. Aquesta casa hostatjà en el primer pis l’escola de xiquets i xiquetes a la qual va anar la generació de José Alemany Marzà, segons contaven les filles, Xaro i Empar Alemany. Segons la història que contava Vicent Puig i Seguí, en la casa del tio Carmelo, va morir una dona, segurament a finals del segle XIX, a causa d’un llamp provocat per una tronada amb gran aparell elèctric, com les d’abans…

Tot seguit, tenim l’antiga barberia del tio Fernando Mialaret. El tio Fernando era un home corpulent i amb pinta ferotge, amb unes celles apuntades en direcció esquerra-dreta que li donaven un aspecte sinistre, feia de barber, dentista i practicant, extreia les dents sense anestèsia i clavava les injeccions com si posara banderilles a un bou, segons diu la tradició.

Al costat, tenim la barberia que substituí la del tio Fernando, la barberia de Fidel Camps Alemany, que perdurà fins a la dècada dels setanta. Hi havia una foto, segurament feta per les angleses Eve i Anne, durant un temps de tardor, on apareixia el tio Frederic de Benialí amb el seu carro de queviures, xarrant amb la tia Amparo Cervera Seguí, esposa del tio Fidel, mentre comprava queviures. Encara que hi havia dues botigues, la de la tia Carmen i la de Matilde, el tio Frederic anava pels pobles de la Vall venent queviures amb el seu carro i el matxo.

Al centre de la plaça i de cara a l’entrada del poble hi ha una casa amb un rellotge de sol que era botiga i taverna antiga, després va ser carnisseria, la carnisseria dels Xona, que van acabar emigrant a Alcoi. Segurament aquest lloc ha sigut un punt de reunió de la gent del poble en diferents èpoques. També és un punt emblemàtic del poble, perquè ací és on para l’altar del dia del Corpus Christi. I fins fa quatre o cinc anys tenia lloc la processó de l’Encontre, del diumenge de Glòria, on la imatge de la Resurrecció, portada per homes, feia el recorregut des de l’església pel carrer de la Pilota, i esperava l’arribada de la Mare de Déu dels Dolors, convertida en la Mare de Déu del dia de Glòria gràcies als colors alegres i vius del vestit blau i blanc, els colors de Maria. L’encarregada de vestir-la sempre havia sigut Rosita la Morena. Aquesta imatge la solien portar les dones, o homes i dones en els darrers temps, i quan arribava davant de la casa dels Xona havia de fer tres genuflexions, en senyal d’alegria per la resurrecció del tercer dia, després tots anaven cantant himnes pel carrer del Raval en direcció a l’església, i en acabant de la missa hi havia xocolatada.

A mà esquerra tenim, fent cantó cap al carrer de la Pilota, l’antiga almàssera del comú o del poble, que segurament era l’antiga almàssera de la senyoria. Aquesta almàssera del comú junt amb l’almàssera del Blaio, en la part baixa del poble, satisfeia la necessitat de fer oli en temps de la collita. La van vendre durant la dècada dels setanta al pare de l’actual propietari, José Miguel Alemany.

Al costat de l’almàssera, pujant cap a l’emparrat de la casa dels tios de Vicent Alminyana, hi ha un atzucac on van viure des dels setanta fins a finals del segle XX les angleses, els primers estrangers que tingué el poble. Es deien Eve Feibelman i Anne Pullin, qui vingueren a viure a aquest lloc gràcies a les referències d’un amic notari de Pego, i s’hi quedaren. Vivien tot l’any, excepte quan feien algun viatge llarg d’un any, o bé viatges curts a Anglaterra per a veure les famílies. Eve Feibelman era sud-africana, havia sigut activista contra l’apartheid i havia hagut de fugir de Sud-àfrica, mentre que Anne Pullin era gal·lesa, i totes dues buscaven un lloc tranquil. Eve va ser mestra d’anglés de diverses generacions, a més a més, sa casa fou sempre un racó d’amistat i llibertat per a tots aquells que vivien en el desert.

Ens trobem davant del Centre Social Joan Pellicer, construït en 2007, com a centre cultural polivalent. El nom és en honor del botànic Joan Pellicer i Bataller, de Bellreguard. Metge de professió i persona molt estimada, que ha divulgat la biodiversitat de la Vall a través dels seus llibres i d’un programa en Canal 9, on tractava l’aspecte científic, però també etnogràfic del territori. Era un enamorat de la Vall i de Diània, les comarques centrals del País Valencià, per la diversitat i la riquesa botànica.

Davant del Centre Joan Pellicer és un bon punt per a observar la línia de l’horitzó i ataüllar la silueta del castell de Gallinera, la penya Foradada i les serres de l’Almirant i la Foradada. En aquesta plaça del Centre Social podem observar, a mà esquerra, les restes d’una antiga pedrera, anomenada cantera de les Coves. Aquesta cantera fou explotada per una empresa d’Alfauir entre els anys setanta i noranta del segle passat, aproximadament. L’empresa n’extreia la pedra per a la construcció de marges en xalets en la costa de Xàbia i els voltants, i extreia lloses de pedra per a fer marges. D’aquest treball sorgí una colla de margenadors que devien perdurar en el temps. Alhora, fou un motor de l’economia local, feu apujar els jornals de la gent, que només estava dedicada a la terra o treballava en la cantera del Marbre, al congost de l’entrada de la Vall, prop de la fita de terme amb l’Atzúbia. Aquesta activitat començà a decaure a finals del noranta, de fet, en els darrers anys del segle passat, només l’empresari de la concessió hi treballava.

Situada a l’inici de l’antic camí d’entrada al poble per la via que anomenem la fillola de Baix (camí secundari que condueix des d’una carretera o camí principal a un lloc desviat)  on, segurament, devia confluir el camí reial que devia entrar pel camí de les Hortes i de la Font Vella. Aquest camí també tenia filloles pel Raval, cantó de la casa dels Forneros i també pel camí que anava a la serra i que vorejava la casa del tio Evaristo el fuster, hui convertida en un jardinet al principi del carrer de Sant Marc.

Les creus de terme no només delimitaven el terme, sinó que també el beneïen; aquesta connotació religiosa devia servir alhora per a donar la benvinguda i deixar clar que hom estava en terra de cristians. Es tractaria d’un cas del que hui anomenaríem semantització de l’espai públic, ço és, de deixar ben clar qui mana i quins són els valors que es pretenen fomentar. No deixa de ser significatiu en aquest sentit el fet que aquests elements es comencen a escampar en un moment de creixent animadversió envers els jueus, i quan la conquesta de territoris als sarraïns encara estava ben viva en l’imaginari col·lectiu. En el nostre cas, la funció de la creu encara era un element més de l’aculturació i evangelització de la població morisca resident en aquestes valls. Normalment trobem mandats de senyalitzar amb creus elements importants de la vida dels moriscos (fossars, cases, etc.). El que sembla estrany és que només hi haja aquesta creu en tota la Vall.

La Creu de Terme original, que sembla de principis del segle XVIII, fou tombada durant la Guerra Civil. Posteriorment, durant la postguerra, s’hi va col·locar una de pedra tosca, costejada per na Maria Sastre i Seguí. L’any 1994, una ventada molt potent s’endugué la creu de pedra tosca. Davant de la possibilitat de substituir-la per una de ferro, diverses persones maldaren per esbrinar on estaven les restes de l’antiga creu. Gràcies a alguns informants, aconseguiren recuperar-ne parts (peanya, tronc principal i una part del creuer) que es trobaven amagades en un marge del camí de les Hortes. Vicent Marí i Roig, veí i ceramista del poble, junt amb Vicent Puig i Gascó, foren els autors de la troballa. La creu estava repartida entre el marge del tio Blanco i el bancal de Joaquin Mialaret “Guiatano”. Les peces de la creu foren transportades amb l’ajuda de Ximo Seguí i Milvaques, que posà el seu tractor per al transport. Era una creu d’estil barroc de principis del XVIII.

La troballa de les peces de la creu permeté a Vicent Marí dissenyar la reconstrucció de la creu original, elaborada al taller de pedrapiquers de l’Escola Taller de Planes (1994-1996).

L’espai de la Creu de Terme actuava com una cruïlla de camins: arribava la senda de la Font Vella o de les Hortes a mà dreta, a la banda de la mateixa carretera, i a mà esquerra hi havia una senda que anava en direcció a Benissili, per darrere de l’hostal de José Alemany Gascó, i de dues eres transformades en bancals. Aquesta senda continuava per darrere de les cases de la Carretera, travessava l’actual CV-700 a l’altura del desviament a Benissili, i continuava entre els bancals d’Emilio Camps i Vicent Puig, fins a eixir a la punta del bancal propietat de Consuelo Seguí Pavia, davant del bancal de Lola Alemany Alemany, en la mateixa carretera CV-714 o de Benissili. Aquesta cruïlla entre senda i carretera era emprada, durant la guerra i postguerra, per a fer carbó, segons ens ha referit Josefa Albors.

No hem d’oblidar que l’actual CV-714, entre el desviament del carrer Carretera i el llavador del poble, es va construir a finals dels seixanta per tal d’evitar que el trànsit passara per dins del poble, ja que per a anar a Benissili es travessava tot el poble i se seguia pel carrer  Major cap al llavador.