Al cim de l’Almiserà, a 725 metres sobre el nivell del mar, es troben les restes d’una construcció d’època musulmana que formava part de la fortificació de la Vall.
Una foto aèria feta pels americans en 1956 permet identificar el perímetre de la fortificació que Rafael Azuar Ruiz descriu així:

...y así se explica la existencia del magnífico fortín de Almiserat, cuya planta rectangular de cuatro cubos circulares en saliente en sus extremos y dos cuadrados en su muro lateral visible, recuerda los castillos Omeyas de las llanuras de Siria o algunas rábitas del norte de África, pero por su pequeño tamaño, apenas 35 m de largo por 22 m de ancho, y por su ubicación en el punto geodésico del pico de Almiserat, es indudable que nos encontramos ante un fortín de uso exclusivamente militar.

Actualment són visibles fragments de tres dels cubs circulars dels cantons, així com restes de dos quadrats que apareixen a un dels murs laterals.

CRONOLOGIA
El fortí d’Almiserà és la fortificació més antiga de la Vall de Gallinera. Es va construir de forma ràpida, segurament en els anys 920-930, i no sembla que arribara a utilitzar-se durant més d’un segle. Ha estat excavat, estudiat i publicat per André Bazzana. La seua ocupació ha de relacionar-se amb la submissió dels berbers d’aquesta zona al califa ‘Abd al-Rahman III.
Sobre aquests vestigis estan les instal·lacions d’un repetidor de TV, emissora de ràdio i caseta d’observació contra incendis, les quals han fet malbé les poques restes que quedaven.

BIBLIOGRAFIA
– BAZZANA, A. (2005): El Fortí Omeia d’Almiserà en el cim del Xillibre. Separata del llibre de festes de Pego 2005.

El Castellot està emplaçat sobre un contrafort rocós de la Solana, enfront d’Alpatró, al marge esquerre del riu Gallinera.
La fortificació està formada per una torre de planta quadrada i un ampli recinte de planta lleugerament circular delimitat per un mur de tapiera. L’obra de la torre està feta en tapiera sobre una fonamentació de mamposteria d’opus incertum per a anivellar les altures.
Les seues característiques ens indiquen que es tractava d’una torre vinculada a un refugi per a acollir la població de l’alqueria d’Alpatró en moments d’inestabilitat.
Actualment, el recinte és de propietat particular.
En aquest mateix lloc també s’han trobat restes arqueològiques de l’Edat del Bronze i de l’època ibèrica, el que fa pensar als experts que ací van haver-hi dos poblats o assentaments d’aquestes èpoques.

CRONOLOGIA
Es tracta d’una obra del segle XIII, construïda davant la immediatesa de la conquesta.

BIBLIOGRAFIA SOBRE EL CASTELLOT
– AZUAR RUIZ, R. (1989): Denia Islámica. Arqueología y poblamiento, Institut d’Estudis Juan Gil-Albert, Alacant.
– GINER, C. (1979): Topografía histórica de los valles de Pego.
– RUBIO, F. (1988): Catálogo de yacimientos y materiales altomedievales y musulmanes, L’Ull del Moro, Alcoi.
– SEGURA, J.Mª.- TORRÓ, J. (1985): Torres i Castells de l’Alcoià-Comtat, Alcoi.
– SOLAZ, V.-BOHIGUES, C. (1983): Arquitectura hispano-musulmana en la Vall de Gallinera. Inèdit.

La torre de la Foradada es detecta per la base quadrangular d’una edificació situada a la part alta de la penya. A més, hi ha restes d’un aljub al costat de l’arc.
Aquesta talaia degué ser d’una altura considerable, uns 10 m segons els experts. Està feta de pedres unides per argamassa de morter. L’interior estava enfoscat i el sòl pavimentat per una capa endurida amb un ciment semblant a l’utilitzat per al morter, però sense pedres.

Al costat sud encara es poden observar restes de l’antic traçat de la muralla medieval que connectava amb la talaia. Aquesta muralla té uns 50 cm de grossor i es conserva una altura de 80 cm de mitjana. Està fabricada amb morter sòlid.
La torre de la Foradada degué servir de lloc de comunicació entre els dos castells mitjançant fogueres o senyals lluminoses, ja que està situada entre aquests i en un lloc estratègic de la serra.
Les investigacions de Josep Torró (2008) han aportat informació molt valuosa respecte al paper que va jugar aquesta fortificació en temps de les revoltes d’al-Azraq. Sembla que la fortificació de la Foradada, a més d’actuar de refugi i base d’operacions, funcionava com a una mena de presó, on els àrabs rebels tenien presoners cristians capturats a les batalles, a l’espera de rebre un rescat per ells. Gràcies a aquestes investigacions també sabem el nom que els musulmans li van posar a la Foradada: Mathqûba, que justament vol dir això, ‘foradada’, ‘barrinada’.

CRONOLOGIA
Les excavacions que s’han realitzat han aportat ceràmiques musulmanes de vidriat verd pàl·lid i blanc pàl·lid dels segles XI, XII i XIII i una punta de fletxa de bronze. Això confirma una cronologia purament àrab i postcalifal: es degué construir entre el 1076 i el 1102. Tenim constància de la seua ocupació per milícies cristianes durant la sublevació musulmana de 1276-1277.

Cal recordar que en l’Edat del Bronze també hi hagué a la Foradada un assentament o poblat del qual es poden observar les restes d’una muralla feta amb grans blocs de pedra que discorre quasi paral·lela a la muralla medieval, però per l’exterior.

BIBLIOGRAFIA SOBRE LA TORRE DE LA FORADADA
– AZUAR RUIZ, R. (1989): Dénia islàmica. Arqueología y poblamiento, Alacant.
– RUBIO, FEDERICO. (1986): Penya Forada, Arqueología en Alicante 1976-1986. Instituto de Estudios Alicantinos Juan Gil Albert. Diputación Provincial de Alicante 1986. pp. 37-40.
– RUBIO, F. (1988): Catálogo de yacimientos de materiales altomedievales y musulmanes, L’Ull del Moro, Alcoi.
– SEGURA MARTÍ, J. Mª – TORRÓ ABAD, JOSEP: Torres i Castells de l’Alcoià-Comtat. Congrés d’Estudis de l’Alcoià-Comtat. Abril-maig, 1985. (La Foradà – número 31 del catàleg).
– TORRO i ABAD, JOSEP (2008): La Penya Foradada i els captius del combat d’Alcoi (1276). Llibre de festes de Sant Jordi – Moros i cristians d’Alcoi. Abril 2008. pp. 138-140.

El castell d’Alcalà o de Benissili està situat a l’entrada de la Vall que ve de l’interior, a 784,7 metres d’altura.

Històricament es coneix com a castell d’Alcalà, i així apareix en els documents de l’època, però és més conegut amb el nom de castell de Benissili, ja que aquesta població és la que està més pròxima a la fortalesa.
La funció històrica del castell era la de vigilar i defendre l’entrada a la vall des de l’interior.
Aquest castell segueix les pautes normals del castell musulmà, amb albacar (pati gran) i celoquia (ciutadella), però destaca la gran extensió, la complexitat estructural i les defenses naturals que presenta.
Es poden distingir tres estructures tancades i comunicades o recintes que s’ajusten a les cotes del terreny: la celoquia i dos albacars. Els dos albacars són de major superfície que la celoquia. La celoquia se situa a la part més alta del penyal i està formada per una sèrie de construccions, en les quals poden apreciar-se per l’extrem sud-oest una torre semicircular i per l’altre extrem unes restes molt arrasades del que podria ser una altra torre. S’accedeix a aquest últim recinte per un ingrés en colze situat al costat de ponent i defensat per una altra torre de planta rectangular. La factura dels murs i cubs és generalment de tapiera de diferents mides i trobem obra de mamposteria en opus incertum a les fonamentacions de molts dels seus murs. L’albacar s’estén cap a llevant i està definit per murs de tapiera amb un ingrés en colze. El tercer recinte o intermedi, presenta les mateixes característiques que l’interior, encara que té un aljub.
Era la residència d’al-Azraq durant la seua primera sublevació (1247-1258). Així s’indica en el Llibre dels feits o Crònica de Jaume I, c. 376:

…E en l’altre dia, oïda la missa, anam-nos-en a Alcalà, e no ens hi gosà esperar, e mudà’s a Gallinera. E nós anam a Alcalà, car allí tenia son alberg major que en altre llogar…

Però el més interessant, segons Josep Torró, és la possibilitat de l’existència d’un poblat a l’interior del recinte del castell basant-se en les restes d’habitacions que conté l’albacar. De fet, la donació d’Alcalà que fa Alfons III en 1288 a B. de Vilafranca s’expressa en termes de castrum et villam, és a dir, el castell i la vila d’Alcalà de Gallinera.
En les proximitats del castell hi ha una font i una bassa que recull les seues aigües.

CRONOLOGIA
El castell podria remuntar-se al segle XI i prolongar-se fins al XV, és a dir, es tracta d’un jaciment postcalifal o com a màxim fundat en els últims anys del califat.

HISTÒRIA DEL CASTELL
La primera notícia escrita data de 1245, amb la firma del tractat del Pouet, entre el rei Jaume I i al-Azraq, pel qual aquest últim cedeix al cristianisme els castells de Pop i Tàrbena, reté per a si mateix els d’Alcalà i Perputxent, i es compromet a entregar tres anys més tard els de Gallinera, Margarida, Xeroles i Castells.

L’1 de juny de 1258, el castell és pres pel rei Jaume I. També quedà constància d’això a la Crònica de Jaume I, c. 376:

E no volem dir totes les coses que hi foren feites, car seria allongament del llibre: mas al vuité dia cobram Alcalà, e Gallinera, e setze castells que al-Azraq ens havia emblats e tolts…

Uns dies abans, el 26 de maig, davant la imminència de la presa del castell, Jaume I fa donació a Gil Eiximeni del castell d’Alcalà i el de Margarida amb les seues alqueries i fortificacions, però no a perpetuïtat.

L’any 1261 el castell torna a estar en mans del rei, qui el cedeix a diferents personatges per a cobrir els seus deutes.
Entre 1261 i 1263 retenen el castell els fills d’Eximen de Foces fins a cobrar-se el que el rei els deu.
De 1267 a 1271, s’embarga a favor de Pere Ferrando, fill natural de Jaume I.
En 1271 tindrà l’alcaldia Pere Roiç de Corella.
En abril de 1273 s’entrega a Berenguer de Latera, per deutes al rei, i per la mateixa causa, tres mesos després, el 19 de juliol, a Pere Diego Muñoz.
En 1275, s’embarga a favor de Mateu de Montreal, qui té l’alcaidia fins a 1277.
Entre 1278 i 1282, després de la fi de la sublevació i pacificació dels mudèjars, el nou rei Pere III el Gran (I de València) encomana la custòdia del castell a Roderic Jiménez de Luna.
En 1283, el torna a tindre Mateu de Montreal, per un altre deute al rei.
L’any 1286 les rendes del castell són per a Jaume de Manso i el 1287 són, de nou, per a Pere Ferrando.
El 27 d’agost de 1288 el castell d’Alcalà deixa de pertànyer als reis d’Aragó per la donació del castell que efectua Alfons III a un rossellonés, Bernat Guillem, de Vilafranca de Conflent, en recompensa per les pèrdues que havia tingut en la guerra contra França de 1282-1285. Aquesta donació acaba amb la situació de reialenc per al districte del castell d’Alcalà que passa a ser un senyoriu feudal.

BIBLIOGRAFIA
– SEGURA MARTÍ, J.Mª -TORRÓ ABAD, J. (1985): Torres i castells de l’Alcoià-Comtat, Congrés d’Estudis de l’Alcoià-Comtat: Catàleg exposició, Alcoi.
– RUBIO, F. (1986): Castillo de Alcalà, Arqueología en Alicante 1976-1986, Alacant, pp. 37-40.
– RUBIO, F. (1988): Catálogo de yacimientos y materiales altomedievales y musulmanes, L’Ull de Moro.
– SOLAZ, V.-BOHIGUES, C. (1983): Arquitectura hispano-musulmana en la Vall de Gallinera. Inèdit.

El castell de Gallinera o de Benirrama es troba a l’entrada oriental de la Vall. Està situat sobre un monticle rocós junt amb l’Almiserà, a 475,6 m sobre el nivell del mar. El nom que li ha donat la història és el de castell de Gallinera, encara que a la Vall és més conegut amb el nom de castell de Benirrama.
La funció històrica del castell era la de vigilar i defendre l’entrada a la vall des de la planura marítima.
Es tracta d’un castell de forma allargada, l’eix major del qual, orientat NE-SO, mesura més de 150 metres per 33 d’amplada màxima.

Té una zona principal en la cota més alta, en la qual està la torre de l’Homenatge, de planta rectangular i un aljub. Aquest baluard està orientat cap a l’oest i té una zona rectangular protegida per noves construccions que l’aïllen i li fan guanyar altura.

La resta de l’espai del castell està format per un gran albacar (pati gran) amb dos aljubs, un en cadascun dels extrems.

Les construccions defensives estan formades per un cinturó de muralla amb merlets que envolta tot el monticle i que presenta sis torres.

La porta d’accés, coberta per una torre rectangular de mamposteria, s’obri pel costat est. Aquesta torre i la muralla que parteix d’ella estaven unides per un arc al llenç de muralla de l’esquerra, formant un corredor d’entrada fàcil de defendre.
La factura predominant és la mamposteria, amb considerables llenços que estan fets amb opus vitattum enfront de ponent, mentre que la resta està fet amb opus incertum.
Hi ha restes de tapiera al costat de la torre de l’Homenatge, a més d’un llarg llenç de muralla amb remats de panys de parapets.

La primera notícia escrita del castell de Ghallinayra data de 1245, amb la firma del pacte del Pouet, entre l’infant Alfons i al-Azraq. En 1247, durant el primer alçament, es va prendre aquest castell per part dels sarraïns d’al-Azraq. L’1 de juny de 1258, el castell fou recuperat pel rei Jaume I qui, a partir de 1261, el cedí a diferents personatges per a cobrir els deutes que tenia amb ells. El 22 de juny de 1322, Jaume II feu donació del castell al seu quart fill, l’infant Pere d’Aragó, comte de Ribagorça. Aquesta donació posà fi a la situació de reialenc per al districte de Gallinera, que passà a ser un senyoriu feudal. Des d’aleshores, el castell va estar inclòs durant tot un segle en el gran estat senyorial del comtat de Dénia i dels ducs reials de Gandia fins a 1424, quan tornà al patrimoni reial. Guillem de Vich el va rebre l’any 1425 i, uns anys més tard, el 1487, Miquel Hieroni de Vich va vendre la Vall de Gallinera, amb el castell, a Pere Lluís de Borja per 199.000 sous. El terratrèmol de 1644 el destruí definitivament, encara que aleshores el castell ja feia anys que estava deshabitat (Torró, 1985; ubio, 1986; Guinot, 2007).

Bibliografia:
– GUINOT, E.  (2007): L’escenari de les senyories medievals a la comarca de la Marina Alta, II Jornades d’Estudis Carmel Giner Bolufer de Pego i les Valls, Ajuntament de Pego, 2006, pp. 83-110.
– RUBIO, F. (1986): Castillo de Gallinera, Arqueología en Alicante 1976-1986. Instituto de Estudios Alicantinos Juan Gil Albert. Diputación Provincial de Alicante 1986. pp. 41-42.
– RUBIO, F. (1988): Catálogo de yacimientos de materiales altomedievales y musulmanes, L’Ull del Moro, Alcoi.
– TORRÓ, J. (1985): Torres i Castells de l’Alcoià-Comtat, Congrés d’Estudis Alcoià-Comtat.
– SOLAZ, V.; BOHIGUES, C. (1983): Arquitectura hispano-musulmana en la Vall de Gallinera. Inèdit.