Des de principis del segle XX, la població de la Vall ha crescut d’una manera considerable, en 1910 arriba al seu màxim, 2.324 habitants; a partir d’aquesta xifra, la població no pararà de decréixer fins als nostres dies. Davant d’aquesta situació i la impossibilitat del territori de generar riquesa suficient per a tota la població, continua la tendència encetada a mitjan segle XIX d’emigrar a l’exterior. Sabem de migracions al voltant de 1917 a Amèrica, als Estats Units, Veneçuela, Cuba, i Argentina, entre d’altres. Aquesta emigració transoceànica, i el seu cost, implicava en molts casos la possibilitat de refer la vida en el nou país i no tornar mai més, o bé, romandre durant un període superior a dos o tres anys, com a mínim. En la zona de Nova York també hi haurà una colònia incipient de valencians que ajudarà els nouvinguts en la recerca de treball i oportunitats. 

Una altra via d’emigració més “familiar” i amb menys riscos és l’emigració al nord d’Àfrica, concretament a la colònia francesa d’Algèria. La presència d’una important colònia d’emigrats valencians atrets pel nivell de vida i la possibilitat d’aconseguir estalvis “ràpidament” ―atesa la diferència de sous respecte a Espanya―, farà que aquesta via es convertisca en una solució a curt termini (un any, dos, etc.).  La població valenciana usarà aquesta via en situació de crisi econòmica, la necessitat d’estalviar per a contraure matrimoni o simplement la necessitat d’equilibrar una economia familiar en davallada. La gent emigrava a un territori on ja hi havia altres valencians, fins i tot, veïns i parents de l’Orxa i altres localitats veïnes de la Vall. 

Els treballs eren diversos, però per a les dones el més assidu era el servei domèstic en les llars franceses, mentre que els homes podien trobar ocupacions en el port, l’agricultura i la construcció, entre d’altres. El progrés d’alguns emigrants els permetrà fins i tot obrir negocis propis en les principals àrees urbanes. 

De vegades emigrava un membre de la família com ara les dones a Alger, mentre els homes es quedaven al poble ocupant-se de la casa, els fills i les terres. En el cas de l’emigració americana, sembla que va tindre un component masculí, principalment; segurament la distància més llarga i la perillositat feia que foren els homes els que feien el trajecte. 

Aquesta emigració només es detindrà o canviarà de significació durant la Guerra Civil, després del conflicte, l’emigració continuarà esperonada per la situació política espanyola o la precarietat econòmica dels anys la postguerra civil, així com per les necessitats de reconstrucció en l’Europa de la postguerra mundial. Les principals destinacions de la postguerra civil foren França, Alemanya i, en menor mesura, Anglaterra i Suïssa. 

El gran drama del segle XX a la Vall fou la Guerra Civil, ja que va suposar un gran daltabaix per a tot el territori. Tot i que encara no existeixen prou estudis sobre el tema, s’han encetat vies de recerca en els darrers anys (Teresa Ballester, Vicent Gavarda, Francisco Moreno Sáez, Miguel Ors Montenegro); per a la nostra síntesi seguim a Teresa Ballester Artigues, que ha estudiat el tema en la seua tesi doctoral (1995) i n’ha publicat diversos articles. 

La repressió durant el període de guerra l’any 1936, es va produir en els primers mesos, entre agost i novembre, contra les persones considerades enemigues del govern de la República, marcada per una inusitada violència. La Marina Alta es va veure immersa en aquesta onada igual que la resta del territori. Tot i això, cal distingir dues classes de repressió: la incontrolada per part d’elements fora de la llei que assassinaren pels camins i carreteres; i la que va seguir la via legal de detencions de religiosos i persones destacades en les files dels partits de dreta, les quals foren empresonades i jutjades per un tribunal popular per ser considerades una “quinta columna” perillosa i col·laboradora amb els militars insurrectes.

A la Vall de Gallinera, els fets violents foren escassos i es produïren en el marc de la repressió incontrolada, s’utilitzava el sistema de les “passejades” amb el cotxe denominat la Pepa: les persones escollides eren conduïdes a un determinat lloc, i després apareixien els cadàvers d’aquestes en algun camí o carretera, o desapareixien. 

Cal tindre present que la violència extrema va fer acte de presència i es va manifestar en l’eliminació física ―l’assassinat― de tots els individus que representaven la dominació secular, tant en el poder econòmic com social, així com la d’aquells que tradicionalment s’havien alineat al seu costat. Sobretot en un moment que el colp d’estat del 18 de juliol no havia triomfat, però havia engegat una guerra, on el primer objectiu dels sublevats era l’eliminació dels adversaris polítics i la repressió en cada zona pretenia eliminar els elements quintacolumnistes. 

A la Vall de Gallinera van ser assassinats el 19 d’agost de 1936 el propietari Agustí Cebrià Camps ―“de derechas (…) habia sido alcalde”―, i Pascual Sapena Alemany ―”el labrador de derechas”. Als dos els trobaren a la serra de l’Ombria. Segons la documentació franquista: “los dos asesinatos son adjudicados a un grupo de milicianos rojos de los pueblos limítrofes que habian dado batidas por estos pueblos”. També a la Vall de Gallinera es van dur a terme dues detencions de veïns d’Oliva que van acabar en mort. El 20 d’agost de 1936, Joaquin Alemany Alemany, resident accidental a la Vall de Gallinera, va ser detingut per:

Un grupo de milicianos rojos de la Vall que lo hirieron gravemente deteniéndolo juntamente con sus dos hijos Joaquin y Francisco Alemany Navarro, todos fueron conducidos a Alicante, donde el primero murió en el hospital y los dos hijos fueron más tarde trasladados a una càrcel de Valencia donde fueron asesinados.

També fou assassinat el metge Jaime Sirera Català, sembla que per part d’una delació de la Dreta Regional Agrària (DRA), el 25 d’agost de 1936, en la partida del Llombo; foren considerats sospitosos de l’acte Fernando Sivera Senda i Tadeo Briones Moll. A més, fou assassinat José Gerardo Sendra Server, propietari de 52 anys, empleat de l’Ajuntament de Pego, el qual van trobar en la serra de l’Ombria, en el Corral del Morell, el 19 d’agost de 1936.  El 9 de setembre de 1936, Blas Navarro Sendra, veí d’Oliva, fou delatat i va córrer la mateixa sort, el conduïren a Oliva, “donde fue a las pocas horas barbaramente martirizado, hasta producirle la muerte”.

Cal tindre en compte, en tot moment, que la documentació utilitzada ha estat la de la causa general, per tant, el llenguatge i els fets estan tractats des del punt de vista de les autoritats franquistes, que foren les que ompliren els impresos d’aquesta documentació.

Un altre aspecte de la lluita contra els enemics de la Republica va ser a l’octubre de 1936 que…

…diferentes vecinos de esta localidad de conocida ideología derechista fueron obligados a entregar cantidades en metálico y de productos agrícolas de sus cosechas, especialmente de aceite, y algunos fueron despojados de las fincas de su propiedad, que fueron incautadas…

Aquests propietaris van ser Joaquin Alemany Alemany de Silvestre, Desamparados Domenech Alemany, José Domènech Alemany, Bernardino Feliu Tarrasó, Eduardo Mengual Sendra, Amparo Navarro Alemany, Maria Sastre Noguera i José Ferrandiz Seguí. 

Respecte a la repressió de la postguerra, hem d’assenyalar algunes consideracions generals (seguim Francisco Moreno Sáez), com ara que la documentació i la informació recollida correspon, exclusivament, a la de la causa general, per tant, són fonts franquistes i representen la seua visió ideològica. Les informacions que extreien era mitjançant la violència, les tortures i el maltractament en les presons improvisades i casernes de la Guàrdia Civil o de la Falange. Així, es feien nombroses “confessions” i acusacions que després, quan anaven davant dels jutges, els processats tractaven de desmuntar, quasi sempre sense èxit. Quan processaven una persona es designava un jutge instructor que, o bé el posava en llibertat, o engegava un procediment que el portaria davant d’un consell de guerra. Mentrestant, l’investigat podia ser posat en llibertat o romandre a la presó a l’espera que es concloguera el seu sumari. La incorporació de nous testimonis de particulars o institucions podien fer que l’imputat reingressara en presó. Quan es decretava la llibertat, aquells que estaven en edat militar havien de repetir el servei militar, aquesta vegada en l’exèrcit franquista. 

Quan finalitzava el procediment, la causa passava al Ple i se celebrava el consell de guerra. Configuraven el tribunal ―inclosos el fiscal i el defensor―, militars de graduació als quals no se’ls requeria cap formació jurídica, excepte al fiscal. Si més no, fins al 1940, el temps que tenia el defensor per tal d’estudiar la causa era irrisori ―no superava les vint-i-quatre hores― i moltes vegades la causa afectava diversos acusats. La documentació i les declaracions dels reus i testimonis s’havien d’analitzar en aquest escàs termini. Si l’acusat es mostrava conforme amb la pena demanada pel fiscal, aquesta era ferma i no assistia al consell de guerra. A partir de 1940, es van centralitzar els consells de guerra en la ciutat d’Alacant, així que per a assistir-hi, conduïen els presos al reformatori d’Alacant. 

Durant la vista oral, el ponent resumia el sumari de cada processat, i condensava les actuacions dutes a terme durant el procediment i les acusacions; el fiscal sol·licitava la pena que considerava adequada i el defensor es limitava, en general, a demanar clemència o, en tot cas, a sol·licitar la pena immediatament inferior a la que proposava el fiscal. L’estudi d’aquests processos, accessibles des de fa pocs anys, demostra la falta de rigor en la recerca dels fets i les contradiccions entre els testimonis: en realitat, la vista oral era un mer tràmit per a justificar el càstig i la revenja contra els defensors de la República. 

Els consells de guerra implantaren la justícia al revés: és a dir, els militars que es rebel·laren contra el govern legítim de la República acusaren de rebel·lió aquells que l’havien defesa. Les sentències classificaven els fets en tres categories: l’adhesió a la rebel·lió, que es castigava amb pena de mort o entre trenta i vint anys i un dia de reclusió major; l’auxili a la rebel·lió, penat entre vint anys i un dia de reclusió menors i penes d’un any de presó menor; l’excitació a la rebel·lió, amb una pena màxima de dotze anys de presó major, la qual també implicava penes mínimes de fins a sis mesos de presó i un any de presó menor. 

Tot seguit, es relacionen les circumstàncies agreujants (perversitat i transcendència dels fets) o atenuants, com ara la minoria d’edat, que concorrien i es concretava la pena. A més a més, i de manera general, es considerava al condemnat responsable civilment d’acord amb la legislació vigent, sobretot, amb la Llei de responsabilitats polítiques de febrer de 1939.

En determinades condicions i com a pas previ a la llibertat condicional, es concedia als reclusos la presó atenuada, que havien de complir en el seu domicili, el qual no podien abandonar “sino para las necesidades del trabajo, profesión u oficio a que se dedique, para el cumplimiento de sus deberes religiosos y órdenes de las autoridades”. 

Respecte de la llibertat condicional, es concedia en dos supòsits: haver complit tres quartes parts de la pena o haver observat bona conducta per part dels presos. En aquest cas, se sol·licitaven tres informes de les autoritats locals: l’alcaldia, la Jefatura local del Movimiento Nacional i la Guàrdia Civil o policia, que opinaven sobre si se li podia concedir o no la llibertat, si podien tornar al poble o si havien de marxar al desterrament, on òbviament tenien grans dificultats per a subsistir, per falta de treball en molts casos. Mensualment, s’enviava al govern civil un informe sobre els presos que es trobaven en llibertat condicional o vigilada en cada poble i, també mensualment, l’alliberat enviava al director de la presó d’on havia eixit ―que havia d’autoritzar qualsevol canvi de residència― una carta en què havia d’informar sobre el seu treball, oci i relació amb els veïns i amb les autoritats locals. La Guàrdia Civil era informada de la concessió de la llibertat condicional “a fin de que sea vigilada su conducta y actividades politicosociales”. Qualsevol infracció de tota la normativa sobre la llibertat condicional implicava la pèrdua d’aquesta i el retorn a la presó. 

La Llei de responsabilitats polítiques, promulgada en febrer de 1939, va ser un altre instrument de la política repressiva franquista. S’aplicava als afiliats dels partits que componien el Front Popular i als sindicats que li donaven suport que havien passat pel consell de guerra o havien sigut denunciats. Una vegada iniciat l’expedient no el podien detindre “ni el fallecimiento, ni la ausencia, ni la incomparecencia del presunto responsable”. Les penes previstes per la llei esmentada podien ser de tres tipus:

1. a) Restrictiva d’activitat, com la inhabilitació per a desenvolupar càrrecs públics.
2. b) Limitadora de la llibertat de residència, com ara estranyament, desterrament, o confinament a les possessions africanes.
3. c) Econòmica, amb sentències que podien arribar a la pèrdua total dels béns del condemnat. 

Un tercer instrument de la repressió franquista va ser la Llei de repressió de la maçoneria i del comunisme, que s’aplicà sobretot als maçons, atés que els comunistes ja havien estat exhaustivament perseguits per la jurisdicció militar. 

Altres aspectes de la repressió  foren la confiscació per part de l’Estat franquista de tots els béns de partits i sindicats del Front Popular, i, fins i tot alguns dels seus jerarques ho feren amb les propietats de persones particulars, mitjançant diversos procediments dels quals és difícil trobar proves documentals. La col·laboració de l’Església catòlica amb els militars insurrectes en juliol de 1936 va ser molt estreta i la seua jerarquia va ser, durant molts anys, uns dels pilars del règim franquista. 

Tanmateix, i com també havia passat en la zona republicana en juliol de 1936, es va produir la depuració de tots els funcionaris públics, de les administracions estatals, provincials i locals, i els considerats desafectes van ser sancionats amb diverses penes, que podien incloure la pèrdua del seu lloc de treball. A més, i en col·laboració amb els respectius col·legis professionals, es van depurar també metges, periodistes, advocats, etc. La depuració dels docents va tindre una especial incidència, ja que els i les mestres van tindre un gran protagonisme en la vida política i sindical de les diverses localitats. 

La repressió contra les dones és encara un tema poc estudiat. Les dones van ser objecte d’una doble repressió, política i de gènere: no sols van perdre els drets polítics que havien obtingut poc abans, sinó que, a més, van ser excloses de la ciutadania civil i social per a ser de nou recloses a l’àmbit domèstic i sotmeses a la tutela del baró. Van ser castigades no només per la seua actuació, sinó per haver abandonat el seu paper tradicional d’esposa i mare submisa. S’exercia una forta repressió quotidiana sobre elles ―humiliacions, marginació, insults, tall dels cabells― de la qual han quedat pocs rastres documentals, però abunden els testimonis orals. A la Vall de Gallinera sembla que l’actuació dels primers alcaldes franquistes va evitar aquesta mena d’humiliació en les dones dels homes penats. 

Una altra conseqüència de la repressió franquista va ser l’exili de milers i milers de persones que es refugiaren al nord d’Àfrica i a França, a l’URSS, en diversos països llatinoamericans i a Mèxic. Molts d’ells seguiren lluitant contra el feixisme en les files dels maquis francesos, en l’exèrcit regular francés ―recordem el paper de la Nou en la presa de Paris― o en l’exèrcit soviètic durant la Segona Guerra Mundial. I més de sis mil republicans espanyols van ser reclosos en els camps d’extermini nazis, on la majoria va perdre la vida. 

El conflicte civil a la Vall de Gallinera acaba amb la reunió que tingué lloc a l’Ajuntament el 30 de març entre l’alcalde Francisco Alemany Vaquer i els representants de la Falange Espanyola i de les JONS ―José Alemany Alemany de Cecilia, Julio Parets Alemany i Joaquin Gasó Mengual―, on prengué possessió la Junta Administrativa Provisional. Després, en la sessió d’aquest dia, es nomenà delegats d’ordre públic a Joaquin Seguí Seguí, Celestino Seguí Molines i José Maria Alemany Marzà. 

La nova corporació municipal prengué possessió a les setze hores del dia 4 d’abril de 1939 i estava formada per Joaquin Seguí Seguí, alcalde; Miguel Canet Alemany, primer tinent d’alcalde; Alfredo Domènech Camps, segon tinent d’alcalde; Evaristo Alemany Gascó, regidor-síndic; i els regidors Enrique Alemany Alemany, Francisco Boronat Camps i José Masanet Ferrandiz. 

Encara que atenuada, la repressió franquista va durar fins al final de la dictadura. Les sentències “por hechos posteriores a abril de 1939” van ser especialment severes i impediren la reconstrucció de les organitzacions sindicals i polítiques del Front Popular.

Adjuntem una relació de noranta-cinc persones represaliades pel règim franquista. Cal tindre present les consideracions següents:

1. La relació està treta de la documentació franquista, realitzada amb el propòsit d’inculpar els vençuts, per tant, les acusacions que hi apareixen no són fets provats, sinó delictes de vegades sistemàtics i reiteratius que s’anotaven sense cap prova i que cal considerar amb molta cautela. 
2. Malgrat el volum de persones que inclou la relació, pot estar incompleta i necessitarà recerques posteriors per a millorar-la.
3. Els noms i cognoms dels represaliats poden tindre errades. La informació està treta de documents redactats per persones que desconeixien els cognoms i, per tant, els van escriure com consideraven; un altre problema afegit també és el desconeixement del valencià i la tendència a la castellanització dels cognoms per part dels redactors.

El segle XIX, a escala local, ve marcat per la guerra del Francés, la dissolució dels senyorius, i com a conseqüències immediates, l’alliberament de la vall del jou senyorial, l’exclaustració i venda del convent de Benitaia, la incorporació de Benissili a l’Ajuntament constitucional de la Vall de Gallinera i l’epidèmia de còlera de 1885. A causa de la falta d’estudis sobre la història local, només podem intuir per informacions indirectes com va evolucionar la vida de la gent de la vall.  

Respecte de la guerra del Francés (1808-1814), encara que devia afectar seriosament la gent de les nostres terres, no podem aportar dades de moment, així que esperem que futures recerques ens aporten llum sobre aquest període.  

No sabem quants membres tenia el convent, però alguns continuaren exercint de vicaris en la zona. El convent, amb una extensió d’unes 2 hectàrees, fou venut a Manuel Franco, que pagà un preu de 51.581 reals. Tampoc no sabem el detall de la incorporació de Benissili a l’Ajuntament de la Vall de Gallinera, només que va ser en 1838. 

En canvi, sí que coneixem les conseqüències de l’epidèmia del còlera que va afectar la vall en 1885: van morir 112 persones de 1.969 habitants censats. Aquests 1.969 habitants es distribuïen en els huit pobles que coneixem hui en dia: Benirrama (366 h.), Benialí (446 h.), Benissivà (192 h.), Benitaia (166 h.), la Carroja (183 h.), Alpatró (387 h.), Llombai (63 h.) i Benissili (106 h.); la Solana i l’Alcúdia havien desaparegut. En l’obra sobre l’epidèmia que ha publicat Emilio Aragó Mengual, val la pena mencionar la distribució de les cases de l’època, que als més majors no sorprendrà tant com als joves.

Les cases, pel que sabem, segons l’estructura i algunes descripcions recollides, devien ser menudes, habitualment de dues plantes ―les dels més rics en tenien tres, amb la pallissa a la part més alta―, amb una estructura de pedra calcària de les muntanyes dels voltants, lligada amb una argamassa feta de calç i arena, sense lluir a l’exterior. Com que les cases solien ser estretes, es distribuïen linealment cap a l’interior en espais anomenats navades d’uns quatre metres de llargària.

Les cases de la gent més humil estaven, generalment, mal ventilades i el sòl, a la planta baixa, era de terra piconada que es regava diàriament per tal de mantindre-la ferma; els xiquets més menuts jugaven per damunt o caminaven a gatameus i es duien després els dits a la boca, amb la qual cosa el sòl de la casa es convertia en un focus de contaminació ideal.

La planta baixa era on es desenvolupaven les activitats quotidianes de la família i estava distribuïda de la manera següent: la primera navada consistia en una entrada amb prou espai perquè passara el matxo i el carro i comunicava amb la segona navada, només separada per un arc; l’estança principal era on es cuinava, es menjava i es feia vida social a l’hivern, al voltant de la llar. En aquesta estança es trobava la llar, el lloc de cuinar i calfar-se quan feia fred; una tauleta i algunes cadires baixes de fusta i cordam; el canterer, on es dipositaven els cànters que contenien l’aigua que s’usava per a beure o fer l’última escurada dels plats o les cassoles; un armariet de paret que s’usava per a guardar la sal i altres condiments, i la vaixella de la família, ben prompte escassíssima. A l’altra banda de la navada estava l’escala que pujava al pis superior. 

A la tercera navada solia haver-hi un taulell on es posaven els llibrells que s’usaven per a escurar i el trespeus amb el llavamans, i també era el lloc on estava l’escala que servia per a pujar a les cambres de dalt. Davall de la volta de l’escala es trobava el celler, una habitació xicoteta i fresca on es guardaven les gerres de l’oli en què s’havia fregit la verdura de temporada (salmorra, etc.). Ací es deixava la fruita i verdura d’ús diari, els cabassos amb l’herba que havien de consumir els animals del corral i, si hi havia prou lloc, algunes eines del camp. 

Aquesta planta es completava amb el corral (la quarta nevada) i el ras; en el primer es trobava el pesebre, on se li posava el menjar a la cavalleria, la porquera, algun compartiment per a la cabra, que proporcionava llet per als més menuts, i la conillera; les gallines, i si n’hi havia algun titot, circulaven soltes entre el fem. El corral també era el lloc on es deixaven els aparells de la cavalleria i altres eines que s’utilitzaven per a treballar el camp (albarda, sària, forcat, aixades, ganxos, etc.) i on feien les seues necessitats tots els membres de la família. El ras era un pati descobert que proporcionava llum a les cambres posteriors i al corral, i servia per a guardar la llenya i les gerres de calç o d’arena que s’usaven per a lluir les parets interiors si calia. 

En algunes cases, sobretot als afores del poble, el ras o corral comunicava, a través d’una porta menuda, amb un tros de bancal, o hi havia alguna figuera o una altra classe d’arbre fruiter i un xicotet hort on conreaven les verdures de temporada (cols, espinacs, bledes, cebes, alls, naps, etc.) que abastien la família i regaven amb aigua del pou. 

A la segona planta es trobaven els dormitoris i la pallissa (a les cases amb tres plantes, aquesta es trobava en la més alta). En les cambres de la segona  planta és on dormia la família: solien ser menudes i es passava a cadascuna a través de les altres perquè les cases solien ser estretes. No hi havia portes ―en alguns casos, una cortina feia de separació entre les habitacions―, així que la intimitat no estava gens garantida. Com que les famílies eren prou nombroses, els més menuts compartien llit, la qual cosa afavoria la transmissió de malalties. Els mobles eren ben escassos i, a banda del llit, només hi havia alguna cadira i un armariet de paret amb estants per a deixar les coses.

Totes les cases tenien pou a la planta baixa, generalment en una de les tres primeres estances. Habitualment era únic, algunes vegades es tractava de “mig pou”, compartit amb la casa del costat, bé perquè així es feia de comú acord entre veïns quan es construïen, bé per motiu de particions familiars d’una casa més gran que s’havia deixat en herència a dos fills i s’havia tapiat pel mig. L’aigua del pou no la usava la família per a consumir-la directament, sinó per a llavar-se, abeurar el bestiar, fer la primera escurada de cassoles i plats i refredar l’aigua, el vi, la verdura, la fruita o la carn. 

La pallissa es trobava a la segona o, si n’hi havia, tercera planta, i consistia en un espai lliure, sense compartiments, destinat a l’emmagatzematge de les collites (peres d’hivern, melons, garrofes, dacsa, ordi, blat, olives, etc.) fins que es consumien, es duien a l’almàssera o, si es donava el cas, es venien. Com que era fonamental conservar les collites, quan arribaven i la pallissa estava plena, es guardaven part d’aquestes en les habitacions on dormien els habitants. 

No hi havia bany i les necessitats fisiològiques es feien al corral, al costat del matxo o a la porquera, o entre les gallines: s’agafava una aixada menuda, es cavava un clot, on es feien les deposicions, i després es tornava a tapar. Més avant, tot aquest barrejat de fem animal i humà s’usava per a adobar l’horta. 

Tampoc hi havia aigua corrent, ni tan sols fonts amb les mínimes garanties de potabilitat com ho entenem hui en dia. Les dones o les xiquetes anaven amb els cànters a poar a la font del poble, i aquesta aigua era la que usaven per a beure o cuinar, llavar-se les mans, escurar, refredar la botella de vi o la botija d’aigua. Per a llavar-se o abeurar el bestiar s’utilitzava la del pou de casa, que s’arreplegava de les aigües pluvials. La roba menuda es llavava a casa, però la més gran (llençols, cobertors, etc.) es duia al llavador del poble, normalment situat als afores, on la font proporcionava aigua tot l’any. Aquest hàbit s’ha de tindre en consideració en casos de malalties de transmissió fecal-oral, com el còlera, ja que si es llava la roba contaminada amb matèries fecals en un lloc compartit per altres usuaris, es facilita el contagi. 

Com eren els pobles? Vist que el creixement d’aquests pobles era un poc erràtic ―fruit de l’herència morisca―, els carrers eren estrets i poc assolellats i als afores o dins del poble quedaven patis o corrals on es guardaven els ramats de cabres, ovelles o vaques, i on es cultivaven verdures que s’utilitzaven per al consum diari. Els carrers eren de terra i pedra i si n’hi havia voreres, eren canals del riu, de manera que quan plovia es formava un fang apegalós que es mesclava amb les deixalles i l’aigua bruta que la gent tirava enmig del carrer, o amb el fem que deixaven els animals quan anaven solts. 

L’alimentació dels pobles de muntanya fins ben entrat el segle XX deriva de l’economia de subsistència i autoabastiment: es menja el que es produeix i, atés que la majoria de la gent voreja el límit de la pobresa, els excedents són escassos. Aquest és un altre factor important a tindre en compte perquè una dieta deficient debilita el sistema immunitari i afavoreix la predisposició a patir malalties. Bàsicament consistia en una dieta on predominaven els llegums i els productes d’horta i on les proteïnes (carn, ous, etc.) eren escasses perquè encara que també es consumien, solien utilitzar-se per a vendre-les o per a alimentar els més dèbils o malalts. 

El desdejuni habitual de les cases consistia en un tassó de sopes de pa amb malta, endolcida amb mel, perquè totes les cases solien tindre algun buc d’albellatge (asbelatge, com es diu a la Marina). La malta es feia torrant ordi, que després es molia amb un molinet manual i es bollia amb aigua en una cafetera o perol. En algunes cases tenien una o diverses cabres que proporcionaven llet per a consum propi. A migdia solien menjar un dinar consistent, perquè, com anaven al camp, solien guardar el menjar de calent per a la nit, quan tornaven de la faena. 

Quan els homes o les dones treballaven al camp i no podien tornar a dinar a casa ―perquè es treballava de sol a sol―, s’enduien darrere el recapte per al migdia. Consistia en un tros de pa ―de farina de dacsa quan la collita de blat havia sigut escassa― amb bacallà, melva, sardines salades o, aquells que tenien més possibilitats, un tros de cansalada o alguna botifarra; la carn i els ous eren quasi prohibitius. Això ho acompanyaven amb fesols bollits, penques, naps, etc., que triaven del perol que es preparaven per al dia, abans de posar l’arròs, adobat amb un raig d’oli; també solien dur un poc de salmorra. 

Per tal d’enganyar la fam, entre aquestes menjades tan escasses i poc nutritives, solien dur darrere un grapat de figues seques o de bellotes, quan n’hi havia. A la nit, es reservava el menjar més nutritiu, que consistia en un plat de calent: arròs amb fesols i penques, potatge de llentilles, borreta de melva, paella amb bacallà i espinacs, etc. 

El camí dels Mallorquins ha sigut en l’imaginari dels pobles del voltant de la vall de Gallinera (l’Atzúbia, Planes) com el camí que agafaven els mallorquins que arribaven al port de Dénia, per tal de buscar un nou inici, una nova vida, aprofitant que les valls de l’interior de la Marina havien sigut despoblades, després de l’expulsió dels moriscos. Aquests colons amb “fam de terra”  resseguien el camí cap a l’Atzúbia i la vall de Gallinera per començar de nou.

De fet, sembla que per la vall de Gallinera passà un riu de gent al llarg de la primera meitat del segle XVII. Venien famílies completes d’un mateix lloc de Mallorca. Tenim documentades al voltant de 257 famílies mallorquines; no totes s’hi arrelaren, algunes buscaren millors condicions en les valls i comarques veïnes  (Alcalà, l’Orxa, Vilallonga, Fageca, Famorca, Salem…). Només un centenar curt s’hi assentaren, moltes de la part de la Tramuntana (Andratx, Calvià, Estellencs, Fornalutx, Pollença, Puigpunyent); altres del Pla de Mallorca (Algaida, Montuïri, Muro, Sant Joan, Sineu); en menor quantitat del Raiguer (Alaró, Campanet), Migjorn (Llucmajor), Llevant (Artà i Capdepera), i alguna de Menorca (els Camps).

Prova d’aquesta inestabilitat repobladora fou que en la plaça de Benialí signaren la carta de Gallinera setanta-huit colons, però després signaren els establiments huitanta-set colons i en el cens de 1646 apareixen setanta-tres cases. Mentrestant, Benissili va patir tres intents de repoblació: el primer va ser fallit (1610), en el segon abandonaren la majoria, i després vingué una tercera fase cap als anys trenta, amb efectius valencians i mallorquins. En el cens de 1646, Benissili tenia nou famílies assentades. 

Assistim a una reordenació de l’assentament humà sobre el territori, de les aproximadament díhuit alqueries que hi havia abans de l’expulsió, passen a ser unes onze alqueries (Benimarsoc, Benirrama, l’Alcúdia, Benialí, la Solana, Benitaia, la Carroja, Alpatró, Llombai i Benissili), tenint en compte que Benissivà no fou repoblada fins a finals del segle XVII, la població de la qual fou esperonada pels Puig (Bernat Josep). Així doncs, hi hagué una selecció en els assentaments buscant els llocs que tingueren millors condicions. 

Predominen les famílies camperoles extenses, que s’assenten majoritàriament en bloc, en una destinació concreta; això provocarà la repetició constant de noms i cognoms, és a dir, venen d’un mateix poble i viuran tots junts en un mateix lloc d’acollida. Tendeixen a contraure matrimoni entre ells, manifestant una forta solidaritat de grup, la qual cosa els permetrà la creació de comunitats d’origen homogènies i molt cohesionades culturalment, fet que ajudarà a l’aclimatació dels nouvinguts, sobretot en territoris aïllats com la vall. Aquesta cohesió de grup i les seues pràctiques endogàmiques provocaren el recel per part dels valencians circumveïns, que els anomenaven garruts. Fins i tot, compartiran les seues devocions d’origen (Mare de Déu del Lluch, Mare de Déu de Montserrat) amb altres de valencianes (Mare de Déu d’Agres, sant Francesc, Mare de Déu del Roser, etc.). 

Malgrat la joventut dels nouvinguts (i el seu dinamisme demogràfic), fins a mitjans del segle XVII no sorgeixen els primers indicis de recuperació, però és ben evident l’augment sobtat en les primeres dècades de la repoblació, amb un gran nombre de naixements inscrits. Tanmateix, l’estabilitat de repoblació s’aconseguirà a partir de mitjan segle, de manera bastant gradual; a finals del darrer terç del segle XVII encara assistim a un goteig de pobladors, si bé, molt menor que en la primera meitat. 

Alhora que es produeix la repoblació, apareixen símptomes d’insatisfacció a mesura que avança el segle, no debades, Benissili serà un dels epicentres del moviment agermanat (1693), una revolta antisenyorial que patentitza el malestar dels llauradors per les condicions feudals, i encara tindrà continuació durant la guerra de Successió al Regne de València. 

Entre 1519 i 1526, per ordre del rei Carles I, foren forçats a convertir-se al cristianisme tots els moriscos del Regne de València. Per primera vegada, el decret de conversió posava sota el control de l’Església els musulmans residents al Regne de València. Aquest control s’exercia, fonamentalment, des de dos nuclis. Un de caràcter repressiu que corresponia a la Inquisició; l’altre, de vigilància quotidiana, i alhora, de propagació de les pràctiques rituals, simbòliques i matrimonials cristianes, que quedava en mans de la xarxa parroquial implantada per la diòcesi. 

L’acció de la Inquisició tingué poca incidència a causa de l’acord que limitava la persecució inquisitorial durant quaranta anys a l’apostasia declarada; i, en segon lloc, a causa de la protecció oferida pels senyors als seus vassalls moriscos. 

De tota manera, l’enquadrament parroquial dels moriscos fou lent i deficient. En el moment de la conversió hi havia una parròquia única per a les valls d’Alcalà, Ebo i Gallinera. Una parròquia sense a penes fidels ni una verdadera església, només una capella en el castell de Gallinera i una feligresia formada per l’alcaid i la seua família, dos o tres soldats, un agutzil i poc més.  

Només a partir de 1534-35 fou quan la diòcesi de València es decidí a bastir una xarxa parroquial, mitjançant la fundació de cent vint rectories de moriscos noves. Respecte a les nostres valls, aquesta acció suposà la desmembració de l’antiga parròquia de Gallinera en quatre rectories: Jovada, Ebo, Benirrama i Alpatró; Benissili es quedaria dins de la parròquia d’Alpatró. Quatre rectories mal dotades i mal assistides, amb rectors que, ben sovint, ni tan sols residien al lloc. 

A la vall de Gallinera, mig segle després de la conversió oficial, es continuaven utilitzant els noms musulmans de manera desimbolta, les mesquites conservaven les seues terres i els alfaquins tenien cura de l’educació religiosa. 

Amb el desarmament de 1563, la fi del termini dels quaranta anys i l’arribada de Joan de Ribera a l’arquebisbat de València (1569) ―amb el propòsit de reduir els moriscos a l’obediència catòlica―, es va produir un punt d’inflexió en l’activitat eclesiàstica en les zones habitades per nous cristians. Per aquest efecte, van augmentar el nombre de parròquies de moriscos per tal d’arribar als feligresos de manera efectiva i, d’altra banda, millorar les dotacions econòmiques d’aquestes parròquies per a garantir la presència estable de capellans compromesos. Una conseqüència directa d’aquestes accions fou la creació d’una nova parròquia al centre de la vall de Gallinera, la parròquia de Benissivà (1575), formada amb els annexos de la Solana, Bolcàssim, Beniestop, Benitaia, Benialí i Ràfol. Una vegada creada la xarxa parroquial, començaren a intensificar les inspeccions periòdiques dels agents diocesans, en forma de visites pastorals a cada parròquia, amb l’objectiu d’assegurar els mitjans de manteniment de les parròquies esmentades; elaborar una relació dels béns de les antigues mesquites assignats a les parròquies des de la conversió ―dels quals no se’n tenia cap control― i començar la pressió sobre els moriscos per tal d’assolir els usos i costums dels cristians en matèria de ritual i obediència als preceptes catòlics. 

Aquesta pressió pastoral a la vall de Gallinera, entre 1578 i 1597, consistí en un esforç per substituir la presència de signes físics musulmans per altres de cristians. S’ordena l’enderrocament de les mesquites que no podien ser convertides en esglésies, com la que hi havia entre Benialí i l’Alcúdia, la de l’alqueria de Benifoto, una altra enmig de Benimarsoc, i una tercera entre l’alqueria alta i l’alqueria baixa (Benimahomet i Benimàmet, a l’est de Benirrama), així com la que hi havia al costat de Beniestop. Els antics fossars musulmans havien de convertir-se en camps per al conreu d’arbres i ser arrendats en benefici de les esglésies: es tenia constància llavors d’unes trenta-sis zones de soterrament escampades a la vall, entre dues i set per a cada alqueria. La cristianització de l’espai s’havia de completar amb la instal·lació de creus de fusta grans als principals encreuaments de camins i la distribució controlada d’imatges de sants per als interiors domèstics. 

Una altra línia d’actuació seria l’adoctrinament, es prengueren mesures per tal que els rectors ensenyaren la doctrina cristiana als xiquets i que intentaren, alhora, utilitzar-los per a transmetre-la a altres. S’ordenà la instrucció de tots els feligresos, sota l’amenaça de no permetre’ls contraure matrimoni en cas que no pogueren demostrar la coneixença d’oracions, manaments, sagraments, etc. Tothom havia d’anar a missa i als sermons, i perquè ningú no poguera escapolir-se’n, els rectors havien de confeccionar nòmines dels assistents majors de set anys i passar llista tots els diumenges. 

Se suprimiren rituals recreadors de la identitat musulmana, com ara evitar el sacrifici d’animals a la manera islàmica, tant per al consum humà com per a la realització de sacrificis rituals. 

També s’intentà la substitució i sacramentalització dels ritus relacionats amb el cicle vital. En el moment del naixement, les comares cristianes velles havien d’assistir en el part; convenia reduir el temps sense batejar el xiquet i evitar l’ús de noms musulmans en el bateig. A l’hora del matrimoni s’havia d’avisar el capellà, a qui corresponia vigilar que no feren abans del casament “cerimònies de moros”, i un agutzil hi assistia normalment en qualitat de testimoni. Arribat el moment de la mort, tota defunció imminent havia de ser comunicada al rector, que es presentava a les cases dels moribunds amb la intenció de confessar-los i pressionar-los perquè deixaren els diners suficients per a tres misses. Les mateixes comares cristianes velles havien d’amortallar el difunt i evitar qualsevol mena de ritual islàmic. 

La majoria suportaven de mala gana la condició obligada de nous cristians i això feia que es rebel·laren i esperaren noves invasions nord-africanes que els alliberaren tant de l’opressió religiosa, com de les càrregues feudals. Per això, aquests nous cristians continuaven vivint, en la intimitat de les seues cases, segons els costums jurídics, religiosos i culturals musulmans.

En el moment de la conquesta cristiana, la vall de Gallinera estava sota el domini del cabdill al-Azraq. Al-Azraq pactà amb el rei Jaume I el famós tractat o conveni del Pouet (1245), mitjançant el qual el cabdill mantenia durant tres anys els seus castells i propietats, un dels quals era el d’Alcalà i l’altre el de Gallinera; els altres eren el de Castell de Castells, Xeroles, Margarida i Perputxent. 

La conquesta va tindre com a conseqüència la divisió de l’espai en unitats de dominació senyorial que el rei conservava per a si o donava a diferents membres de l’aristocràcia. El territori quedà dividit en dos senyorius d’origen castral, vertebrats per un castell o hisn. El senyoriu constituït a la Gallinera tenia com a centre el castell del mateix nom, prop de Benirrama, i comprenia no sols la mateixa vall de Gallinera, sinó també la vall d’Ebo. Per la seua banda, l’extrem occidental amb seu a Benissili estava dins del terme del castell d’Alcalà, també anomenat Alcalà de Gallinera, juntament amb les alqueries de la vall d’Alcalà, situades a l’altra banda de la serra. 

El novembre de 1247, es va iniciar l’alçament armat d’al-Azraq i amb aquest fet el domini musulmà de la zona es perllongà durant una dècada més. El cabdill musulmà controlà totes les muntanyes. Tots els sarraïns dels voltants que encara no s’havien alçat en armes foren expulsats del regne per Jaume I cap a les terres de Múrcia i Granada. Jaume I va sufocar la revolta en només huit dies en 1258.

Però al-Azraq tornà del seu probable exili a Granada l’any 1276 per a començar una segona sublevació. Tot i això, no va arribar mai a la vall de Gallinera, ja que va morir en una batalla lliurada a les portes d’Alcoi quan anava de camí a la vall a reunir-se amb els sublevats que l’esperaven allà. Uns mesos més tard, va morir també Jaume I. Fou el seu fill Pere III qui acabà amb la revolta el 1277-1278.

El 14 de novembre de 1279, el rei Pere III confirmà amb una carta el poblament dels musulmans de les valls situades a l’interior de la zona de Dénia: valls de Sagra, Pop, Callosa, Algar, Guadalest, Confrides, Castell de Castells, Gallinera, Alcalà, Benamanecil i Ebo. 

Al llarg del segle XIII, les valls d’Ebo i Gallinera constituiren la frontera amb el món musulmà, una frontera que avança i canvia constantment, així com els senyors feudals que les detenen. Gallinera i Ebo s’inseriren en senyorius creats en favor de membres de la família reial (l’almirall Bernat d’en Sarrià, l’infant Pere de Ribagorça, els ducs reials de Gandia), mentre que la vall d’Alcalà i Benissili era concedida a Bernat Guillem, de Vilafranca de Conflent (1288), i després la va comprar Jaspert de Valleriola (1404). 

A mitjan segle XIV, Gallinera i Ebo es concediren a Guillem de Vich, mestre racional d’Alfons el Magnànim, i els seus successors vengueren aquests senyorius al llinatge Borja (1487-1491). Mentrestant, el senyoriu d’Alcalà-Benissili es va inserir en una nova nissaga, els Català de Valleriola, a principis de segle XVI. Així quedarien aquests senyorius fins a la fi de l’Antic Règim. Per tant, Benissili va romandre separada de la resta de la vall de Gallinera fins prop de 1837-38, quan es constituiren els primers ajuntaments constitucionals.