El barranc de les Basses del Racó, descobert el 1981 pel Centre d’Estudis Contestans, és el barranc més important quant a abrics amb art rupestre de la Vall de Gallinera, perquè ací trobem cinc abrics amb representacions d’art macroesquemàtic, esquemàtic, llevantí i gravats, ubicats als dos vessants del barranc.
A l’altura del reguer picat a la pedra, a la part esquerra, trobem l’abric I. En aquest abric, encara que no hi podrem pujar pel risc que comporta, veurem, des del camí, un gravat prehistòric format per “serpentiformes verticals i formes geomètriques tancades executades mitjançant la tècnica del picat” (Hernández; Ferrer; Català, 1988). A falta d’estudis amb més profunditat, podem pensar en una cronologia neolítica o de l’Edat del Bronze per al gravat.
L’abric que sí que podrem visitar és l’abric IV, on destaquen unes excel·lents i enormes figures pertanyents a l’art macroesquemàtic, els serpentiformes. A banda de l’art macroesquemàtic, també hi ha a l’abric mostres d’art esquemàtic i d’art llevantí. Del llevantí, encara que difícils de veure, apareixen uns traços finets, el cap d’un caprí i dues figures humanes de cap piriforme en una escena d’alletament. I de l’esquemàtic destaca la figura d’una cabra, amb les potes de darrere incompletes, les dues potes davanteres, el tronc, el cap de forma triangular i les dues banyes paral·leles i corbades cap arrere. El més interessant d’aquest abric i el que el converteix en importantíssim és el fet que en un dels motius serpentiformes corresponent a l’art macroesquemàtic hi ha un esvoranc on després es van realitzar els traços finets pertanyents a l’art llevantí. Açò demostra, segons els estudiosos, que l’art macroesquemàtic és més antic que l’art llevantí.
L’art macroesquemàtic és un estil d’art rupestre exclusiu de la zona de les serres de la Marina Alta, el Comtat i l’Alcoià del qual sols es coneixen dènou abrics. La pintura és de color roig fosc, densa i d’aspecte pastós, i els motius són de grans dimensions i de traçat gruixut. Les figures humanes i els motius geomètrics constitueixen els principals temes representats. L’art macroesquemàtic es caracteritza pels seus paral·lelismes amb l’art moble del Neolític antic, especialment amb la decoració cardial de la ceràmica.
Les figures que observarem han sigut relacionades per alguns autors amb les espigues de blat que portaren els primers pobladors neolítics de les nostres terres, que ja eren agricultors i ramaders, allà pel cinqué mil·lenni abans de la nostra era i que, segurament, començaren la colonització de la península Ibèrica ací a les nostres terres.
La descripció tècnica de l’abric la podem llegir als llibres publicats pel Centre d’Estudis Contestans:
Conjunt de serpentiformes verticals i de diversos motius o figures humanes en X, algunes amb una o dues barres perpendiculars a l’angle superior. Tots els serpentiformes, de diferent grandària i grossor, presenten els extrems superiors prolongats en petits traços figurant dits, en nombre de quatre o cinc. No es pot precisar, a causa de les concrecions, si els serpentiformes s’uneixen pels extrems inferiors.
Les pintures rupestres de Benirrama van ser descobertes l’any 1977 pel Centre d’Estudis Contestans, que les va estudiar i publicar. L’abric està obert cap al sud-est, als peus de la serra de l’Almirant i a pocs metres del riu Gallinera.
A Benirrama trobem representats dos estils d’art rupestre, l’esquemàtic i el llevantí.
Es denomina art esquemàtic una sèrie de representacions prehistòriques, sobretot pintades i quasi sempre rupestres, que apareixen a la península Ibèrica associades majoritàriament a les primeres cultures metal·lúrgiques. La cronologia d’aquest art és, encara, tema de debat, però podria comprendre des del quart al primer mil·lenni abans de Crist. La seua principal característica, la qual li dona nom, és l’esquematisme, és a dir, és un estil figuratiu en el qual només es representen els elements bàsics de cada figura, eliminant tots els altres, que queden reduïts a unes línies bàsiques i simples.
L’art llevantí s’estén per la zona oriental de la península Ibèrica, des d’Osca i Lleida pel nord, fins a Andalusia pel sud. La tècnica emprada és majoritàriament la pintura de color roig i excepcionalment el negre, el blanc i el gravat. Existeixen algunes figures realitzades per mitjà d’un traç prim per al qual degueren utilitzar un pinzell extraordinàriament fi, tal vegada una ploma d’au. Es caracteritza pel naturalisme de les imatges, en què els animals, els homes i, en menor grau, les dones, es converteixen en protagonistes. Sovint s’associen per a constituir escenes de contingut divers, entre les quals predominen les cinegètiques, junt amb altres que evoquen guerres o activitats quotidianes. La seua datació sempre ha sigut molt controvertida, però en l’actualitat hi ha una absoluta unanimitat en la seua cronologia postpaleolítica, encara que no hi ha acord entre els que l’adscriuen a l’epipaleolític i els que s’inclinen per la seua inclusió en ple Neolític. En la proposta neolítica (6000-2500 aC) cada vegada es continuen sumant més investigadors.
L’any 1993 aquest abric va sofrir un espoli greu. Dos grups de figures van ser serrades amb una radial i arrancades de la roca on estaven des de feia gairebé 6000 anys. Una altra figura de l’abric també va ser arrancada amb la tècnica de la palanca. En total, van desaparéixer cinc figures.
Actualment l’abric està condicionat per a la visita. Ofereix panells explicatius dels motius pintats.
Hi ha la possibilitat de fer una ruta temàtica de l’art rupestre i visitar aquest abric i el de Benialí, a través d’un sender nou que s’ha dissenyat per a unir els dos jaciments.
També es pot fer una ruta circular que comence i acabe a Benirrama.
A la Vall hi ha una extensa xarxa de sendes i camins, testimonis del tràfec de persones i animals entre els nuclis habitats i les terres de cultiu.
El principal camí, el camí Reial, ha unit al llarg de la història els diferents nuclis de població que es trobaven dispersos per la vall. A més, servia perquè els habitants es desplaçaren cap a l’interior o la costa. Aquest camí es convertí en 1882 en l’actual carretera CV-700, de manera que permetia així el pas de carruatges i vehicles a motor. Des d’aquest camí i des dels pobles i despoblats que trobem a la vall, naixen nombroses sendes i camins. Qualitativament, sendes i camins no eren el mateix. Les sendes no estaven empedrades i sols permetien el pas d’una persona a peu. En canvi, els camins sí que disposaven d’empedrat i la seua amplada feia fàcil el pas d’una persona i, en la majoria dels casos, d’un animal amb càrrega.
Diferenciem dos tipus de denominació segons la zona geogràfica per on discorren els camins. Així, parlem de costeres quan ens referim als camins que transiten per la Solana i la serra de l’Almirant. Aquests camins conduïen a les terres d’aquesta part de la vall, anomenades Rotes, però també a les poblacions veïnes de Vilallonga i l’Orxa.
A l’altra banda de la vall, a la serra de la Foradada, els camins s’anomenen passets i, a més de conduir el personal cap a les terres d’aquesta zona, anomenades Serres, els portaven a Ebo i Alcalà. Hi ha també una quinzena d’assagadors repartits per tot el terme, que ens parlen, com els corrals, d’un temps en què l’activitat ramadera era de gran importància.
Els camins han tingut sempre una importància remarcable per als habitants de la Vall. Diferents costums i ordenances municipals ens en donen testimoni. Si algú volia arreplegar el fem deixat pels animals enmig del camí, ho havia de fer amb les mans, no es podia utilitzar cap eina, per tal de no ocasionar cap desperfecte al camí. La gent major encara recorda que la conservació d’aquests vials era cosa de tots, i per a això es dedicava un dia a l’any, el dia de Sant Joan, a reparar-los.
Actualment, diferents iniciatives tracten de recuperar aquesta xarxa de camins amb l’objectiu d’aprofitar-los per al turisme rural, ja que són el principal mitjà per a acostar-se a tot el patrimoni de la Vall.
El Xarpolar és un jaciment d’època ibèrica, situat a l’extrem occidental de la serra Foradada, a 900 metres d’altura. Va ser descobert en 1928 per Ferran Ponsell.
Allí es poden observar les restes d’un doble recinte de murs que rodegen i defensen el poblat. També es poden distingir les plantes d’algunes habitacions i altres estructures d’interpretació incerta.
Segons els materials arqueològics que s’han trobat allí, els experts situen la cronologia del poblat entre els segles VI-I aC. La ceràmica que va aparéixer a les excavacions és d’època ibèrica i destaquen els fragments amb decoració geomètrica i amb figures de l’estil del poblat de Sant Miquel de Llíria. També han aparegut ceràmiques gregues de figures roges i vernís negre, campanianes i àmfores feniciooccidentals, les quals situen el poblat al s. VI aC.
Els objectes trobats estan dipositats al Museu de Prehistòria de València i al Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó d’Alcoi. Entre ells destaquen, a banda de les ceràmiques, els següents: una falcata sencera, una clau de pany, fíbules, fusaioles, agulles, ponderals, molins de pedra, eines agrícoles de ferro i monedes ibèriques i de la república romana.
Bibliografia:
CASTELLÓ, J.; ESPÍ, I. (2000): El Xarpolar (Planes de la Baronia, Vall d’Alcalà), Catàleg del Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó, Alcoi, pp. 113-116.
GRAU MIRA, I; AMORÓS LÓPEZ, I : Secuencia de ocupación y análisis territorial del poblado ibérico de El Xarpolar (Vall d’Alcalà, Alacant), Archivo de Prehistoria Levantina 30, pp. 239-261.
El Mercat de la Foradà va nàixer el desembre de 2013 de la mà de la Unió Cultural d’Amics i Amigues de la Vall de Gallinera, amb l’objectiu de ser un mercat de productes de proximitat, ecològics i sense persones intermediàries, a més de voler dignificar els productes de la Vall de Gallinera a dintre del mercat.
El Mercat de la Foradà se celebra el segon diumenge dels mesos compresos entre l’octubre i l’abril. Destaquen dues festes importants que es produeixen de forma anual i que estan vinculades al Mercat de la Foradà: l’alineació solar de la Foradada i la Festa de l’Oli.
L’alineació solar de la Foradada és l’esdeveniment natural més emblemàtic de la Vall de Gallinera: dues vegades a l’any (4 d’octubre i 9 de març) el sol travessa la penya Foradada abans de donar pas a la nit i il·lumina l’antic convent franciscà de Benitaia, precisament el dia de Sant Francesc d’Assís.
En alguns llibres es contava que hi havia una tradició que deia que el dia de Sant Francesc la llum del sol passava per l’arc de la Foradada i enllumenava el convent de Gallinera. Un d’aquests documents, escrit cap al 1620, es custodia a l’Arxiu Històric Nacional, secció Osuna, lligall 735/2-29. Va ser escrit pel frare franciscà Antonio Panes i es titula Noticias que dio el Guardián del Convento, por donde parece que los Exmos. Señores Duques de Gandia como señores de las Valles de Gallinera y Ebo, son Patronos del dicho Convento, que se titula de San Andrés. Un dels fragments del text diu:
El sitio donde está el convento, es en la ladera, y falda de un monte el qual en invierno, interpuesta su mucha altura, le impide el sol, que apenas deve de gozar tres horas, pero es de notar una cosa, que no parece carezer de motivo piadoso, y es, que el dia quatro de octubre (que es el de la fiesta de N.P. San Francico) entrando el sol por una Peña que está horadada, hiere directamente en nuestro convento, y con su luz, y resplandor le alegra, como que no han podido sufrir sus rayos, que en tan festivo dia, se le oponga el monte, y assi le penetran, y le taladran.
El mateix text també es pot trobar en el llibre tercer de la Chronica de la Provincia de San Ivan Bavtista, de Religiosos Menores Descalzos de la Regvlar Observancia de Nvestro Seraphico Padre San Francisco, al capítol VII, titulat “De la Congregacion Intermedia del Provincial Fray Geronimo Planes y fundación del Convento de San Andres de Gallinera” (Panes 1665: III 456-457).
Però tot quedava en una tradició que fins i tot molts dels habitants de la Vall desconeixien. No se sabia a ciència certa si això ocorria i, si fora així, tampoc se sabia l’hora ni el lloc exacte on impactava la llum.
Amb aquest estudi, s’han resolt tots els dubtes. A partir d’ara tots poden gaudir d’aquest magnífic espectacle que es repeteix dues vegades a l’any, el 4 d’octubre (festivitat de Sant Francesc) a les 18.20 h, i el 9 de març (festivitat de Santa Francesca Romana) a les 17.42 h.
L’estudi original de José Lull es va publicar dins del llibre Trabajos de Arqueoastronomía: ejemplos de África, América, Europa y Polinesia, amb el nom “La alineación solar del convento franciscano de Benitaya en La Vall de Gallinera”.
Per aquest motiu, tant al mes de març com en octubre, el Mercat de la Foradà és una de les peces fonamentals dels actes culturals entorn de l’alineació solar de la Foradada.
El 2015, i coincidint en el segon aniversari del Mercat, es decidí crear la Festa de l’Oli, conjuntament amb l’Ajuntament de la Vall de Gallinera. Una festa que, igual que la Festa de la Cirera, pretén visibilitzar i dignificar un producte tan nostre com és l’oli d’oliva.
BENISSILI, citada altres vegades amb les formes Benicelim, Benicilim, Benixilim i Benijilim. Pertanyia a la baronia d’Alcalà fins als voltants de 1838. Des de la desmembració parroquial de 1574 va formar part de la parròquia d’Alpatró. De l’àrab /Bani Sàlim/, nom de família o clan que devia fundar l’alqueria.
La població està situada en la part més oriental de la vall de Gallinera, a uns 400 m d’altitud, és el poble més alt de la Vall, per damunt del barranc de Gallinera, i amb una població de 37 habitants (2019).
Històricament, Benissili va pertànyer a la baronia d’Alcalà. Aquesta baronia era de la nissaga dels Valleriola des de 1404. Nicolau de Valleriola va establir un vincle sobre l’esmentada baronia i posà com a condició que els hereus havien de prendre el nom i les armes dels Valleriola. Per tant, quan la filla de Nicolau, Violant, contragué matrimoni amb Joan Guillem Català, baró de Planes, els seus descendents adoptaren el nom de Català de Valleriola.
Durant bona part del segle XVII, a causa d’un conflicte successori, romangué subjecte a dues senyories, de manera indivisa. Després va passar a la casa dels comtes del Real a finals del segle XVII, i no fou fins a la dissolució definitiva dels senyorius, a mitjan segle XIX, quan va entrar a formar part de l’Ajuntament de la Vall de Gallinera.
Benissili es troba sobre una llengua de terra quasi circular, i amb un suau pendent es comunica amb el barranc de la vall, quasi fins al mateix nivell, cap a les eres pel carrer del Pont. En la part més baixa i oest del poble es troben tres barrancs, la unió dels quals crea un congost encaixat en la zona nord del poble. El camí reial que circulava paral·lel al barranc encaixat entrava des del punt de més al nord i el travessava fins a formar el carrer Major vers l’eixida del poble per les escoles, encarant l’eixida de la Vall per damunt d’aquesta llengua de terra que ens porta vora la Casilla, l’antic hostal de la carretera que va direcció Planes.
Segons consta en la carta de Benissili (1611), en l’era de Batre, després de la batuda es feia la partició dels fruits: el delme de l’església, la part de la senyoria i el sou del guardià del terme, que havien de pagar entre les vassalles i els vassalls del senyoriu d’Alcalà. No és estrany, per tant, que Benissili haja conservat diverses eres al voltant del poble. A l’entrada del poble, al costat del cementeri, en trobem dues, i on està la font i el llavador n’hi havia una altra que ara fa de plaça. Podem trobar-ne més al voltant del poble.
L’església de Benissili, sota l’advocació de sant Pasqual Bailón, consta d’una nau amb quatre trams amb capelles comunicades entre contraforts, coberta amb volta de canó reforçada per la part inferior amb arcs faixons que descansen sobre pilastres d’ordre corinti entre els quals se situen les capelles laterals. No té creuer, i en el sector esquerre de la capçalera se situa la sagristia. El campanar està als peus del temple, en el costat de l’epístola, té forma quadrada i està configurat per dos cossos i un remat cilíndric. La porta del temple presenta una decoració simple feta de motlures i un traçat en forma d’arc escarser.
LLOMBAI, arreplegada amb les variants Lombayer, Lombart, Lombaer, Lombay, Llombay, en text àrab de 1368, /al-Lumbar/. Documentat per primera vegada en el Llibre de la col·lecta del morabatí de les valls de Gallinera i Ebo (1369). L’etimologia del topònim no és àrab, sembla més aviat un derivat de la veu llatina lumbus, ‘lloma’, potser en referència a la lloma de tap que hi ha al poble, on els xiquets hem jugat sempre a esgolar-nos amb un sac el tercer dia de Pasqua. Sempre ha sigut considerat un annex d’Alpatró, i per a arribar-hi ens hem de desviar de la CV-700, per Alpatró, cap a Benissili. No disposa d’església ni de cementeri propi, i pertany a la parròquia d’Alpatró.
És un xicotet llogaret, situat en el vessant nord de la serra Foradada, a 420 metres d’altitud. El formen unes tretze cases abandonades i algunes ja en ruïnes, despoblat des dels anys setanta i sense serveis.
El racó més bonic del poble és la font i el llavador de tota la vida, on fins i tot hi havia gespa natural. Al voltant de la font hi ha una senda que duu a les hortes que reguen amb els sobrants de l’aigua de la font. Despoblat però ple de misteris i llegendes, segons ens conta Ramon Llorens, que parla d’un lloc adient per a les bruixes:
Durant les fredes nits de l’hivern hi acudien les bruixes de tota la muntanya ―des que es despoblà el llogaret― per fer els seus conjurs i ballar fins quedar capolades, algunes; d’altres s’hi estaven una estona més, dansant fins que apareixia, a l’horitzó, la primera claror del dia. Sens dubte, aquestes eren les més joves.
Després hi havia la Buberota, una espècie de bruixa que eixia pel pont del terme, al costat de Llombai, i que s’emportava els xiquets que no volien fer la migdiada.
A banda de les llegendes, Llombai hostatjava un personatge tèrbol que aparegué a principis dels anys cinquanta. Era Stefan-Gregor Raiter, nascut a la ciutat iugoslava d’Ivankovo, actualment Croàcia, el qual vingué a refugiar-se a la Vall després de la Segona Guerra Mundial, i morí el 12 de desembre de 1977 en la seua caseta de Llombai. Un personatge de passat nazi que aconseguí pau i tranquil·litat en la Vall, on vingué amb molts recursos i patrimoni, una part dels quals va destinar a la construcció d’una caseta a la vora del castell d’Alcalà, i altres parts regalades, qui sap si per a comprar silencis…
ALPATRÓ o el Patró, també citat amb les formes Petro, Patró, lo Patron, Potron, Aïpatron, Potro, i en un text àrab de 1578 /al-Batrun/. Apareix documentat per primera vegada l’any 1290, però la troballa d’una estela sepulcral islàmica (942) en la construcció dels solars de l’antic patronat de la Cooperativa de Sant Marc ―que actualment és un bar del carrer de la Puríssima― l’any 1954, testimonia la presència d’un poblament àrab anterior. Junt amb aquesta troballa hi havia diferents tombes islàmiques. Malgrat la manca d’excavacions, l’orientació dels cossos ens permet afirmar que devia ser un dels dos fossars musulmans que tenien cada poble de la Vall.
L’etimologia del nom no és àrab, sinó que prové del llatí petro, nis, ‘roca’, segons l’investigador Roberto Faure.
Alpatró se situa a 267 m al marge dret de la rambla de Gallinera, i té 179 habitants (2019).
És el poble més antic i més gran de la vall, i l’únic que es va crear des dels primers temps de la dominació musulmana.
Es troba en una de les planures més extenses de la vall, té forma de T, orientada vers el nord. El camí reial arribava al poble ascendint des del barranc pel camí de les Hortes, davant de la Creu de Terme, pel que anomenem la fillola de Baix, i continuava fins a arribar a l’església per a després descendir pel carrer Major en direcció a Benissili, passant pel llavador.
La Creu de Terme, únic exemplar en tota la Vall, fou una construcció del segle XVIII, enderrocada durant la Guerra Civil, i amagada en diversos trossos en els marges del voltant del camí de les Hortes, que desemboca en la fillola de Baix. Aquesta creu fou substituïda per una de pedra tosca, costejada per na Maria Sastre i Seguí, que perdurà fins a l’any 1994, en què unes ratxes fortes de vent l’arrancaren. Amb la idea de la reconstrucció, Vicent Marí i Vicent Puig començaren a buscar i preguntar a la gent major sobre la destinació de la creu original, i la trobaren en els marges del camí de les Hortes. Vicent Marí en dissenyà la reconstrucció feta per l’Escola Taller de Planes.
Si seguim per la fillola de Baix, trobarem una vista panoràmica des del Centre Social Joan Pellicer i ens trobarem a l’era de Dalt o plaça de la Creu, amb l’almàssera del comú, segurament l’antiga almàssera del senyoriu, que donava servei al poble; fou venuda durant la dècada dels setanta.
Podem agafar el carrer del Raval i ens trobarem amb una mena de carrer sobre un marge des del qual podem albirar la torre islàmica del Castellot, a l’altra banda del barranc. El Castellot d’Alpatró és una xicoteta torre de planta quadrada de 5,7 m x 5,8 m, situada al cim d’un promontori abrupte entres dos barrancs, en el vessant septentrional de la Vall de Gallinera. La torre domina el curs del riu Gallinera i més enllà el poble d’Alpatró. La part més alta, on se situa la torre, està envoltada per un xicotet recinte de forma més o menys circular, fitat per una paret de tàpia de mig metre de grossària. La torre està construïda amb murs de tàpia en la part superior, mentre que el basament, fet de mamposteria d’opus incertum serveix d’anivellació a l’estructura. Per tant, és molt difícil datar aquesta construcció, tot i que per paral·lelisme amb altres torres quadrades, com la torre d’Almudaina, podem pensar que es van construir durant el període almohade, moments abans de la conquesta cristiana. Aquesta torre podia comunicar-se visualment, amb foc, amb el castell de Gallinera i el castell d’Alcalà.
Tot seguint el carrer del marge, anirem cap al final i al cantó de la dreta baixarem uns esglaons i ens trobarem amb l’almàssera dels Moltó, situada al carrer del Mig i Sant Marc. Aquesta almàssera constitueix el museu de l’oli de la Unió Cultural, una mena de museu etnològic. Uns trenta voluntaris d’Alpatró la compraren i restauraren per tal d’evitar-ne la desaparició definitiva i després fou cedida a la Unió Cultural. Aquesta almàssera formava part d’una casa, el forn dels Bella, que encara conserva l’estructura.
L’església d’Alpatró està dedicada a la Mare de Déu de l’Assumpció. Es va convertir en parròquia el 1535 per la desmembració del curat de Gallinera. L’església està construïda sobre l’antiga mesquita. És una construcció de nau central amb capelles entre els contraforts, de quatre trams, en què el tram del creuer és el més ample, cobert per una volta bufada; els tres primers trams són de volta de canó amb llunetes cegues. Disposa d’una capella de la comunió o de sant Josep, costejada per na Maria Sastre i Seguí. L’església està formada per tres trams coberts amb volta de canó i arcs faixons; tot seguit tenim la sagristia amb planta alta coberta amb teulada.
La torre-campanar fou construïda en 1825 per Ceferino Signes, de Teulada, quan era rector don Bernardo Llosà. És de planta quadrada i té dos cossos, rematada per un templet amb alerons. El temple fou ampliat entre 1869 i 1870, des del creuer fins a la porta principal, quant era rector don Vicente Soriano. Per a ampliar-la es comprà un tros de terra de Vicente Cervera i Alemany, que costà 844 reals.
Al costat de l’església tenim la font del poble, construïda en 1928, les aigües sobrants de la qual van al llavador del poble. La font amb l’arc de la casa abadia crea un ambient en aquest raconet que ens transporta a altres temps.
Enfront de l’església tenim un casalot, ara casa rural Sastre-Seguí. Aquest edifici pertany a una família originària de Vilallonga, els Viudos, que arrelaren al segle XIX. Segons Manel Arcos, foren víctimes de segrest d’uns bandolers de l’època i hagueren de pagar un rescat elevat.
